Agafada al vol

Les paraules protagonistes d’aquest blog em fan revifar conceptes soterrats en la memòria de les lliçons universitàries i donen nova utilitat als llibres d’assaig filològic endreçats durant tants anys en els prestatges.

Encara ara, fora de l’àmbit acadèmic, no és estrany trobar discursos que polemitzen amb els límits entre llengua i dialecte. Una llengua és, de fet, una realitat abstracta, que es concreta en actes de parla en un moment determinat. Però un dels aspectes més visibles de la variació de la llengua són els dialectes geogràfics.

He recuperat un fragment del manual Coneguem els nostres parlars (*) en què s’afirma que un dels factors que motiven l’existència dels dialectes és “la manera d’entendre i de transformar el medi (…): comunicar-se és exterioritzar una concepció interioritzada de la realitat”. És a dir, no cal parlar diferents llengües per plasmar, gràcies al dialecte propi, diferents matisos de veure el món.

Viure a cavall entre dos àrees dialectals no m’ha fet perdre el meu dialecte original; diria que, sobretot, perquè ho he intentat evitar. Però al cap dels anys encara em sorprèn la capacitat de transmutar l’occidental en oriental i viceversa que té la meua prole amb una rapidesa sorprenent. En funció de qui hi ha a l’altre cantó del telèfon, opten per una varietat geogràfica o per l’altra sense cap fissura.

Som animals preparats per a l’addició. Estem dissenyats per sumar, com a mínim si l’entrenament és des de l’inici de la nostra existència. Però, a part de sumar la plasticitat de diferents accents, la riquesa del vocabulari propi de cada zona i les expressions autènticament locals, què més podem afegir a la nostra cosmovisió pel fet de ser bidialectals? La resposta a aquesta pregunta m’intriga.

Parlant de descendència, la nostra llengua ens ofereix un ampli assortiment de mots per designar els fills de diferents espècies animals: cabrit, vedell, cadell, pollet, anyell, poltre, catxap, garrí, primalet… Segurament, en molts casos, els parlants desconeixen que hi ha una etiqueta específica per anomenar una cria perquè aquesta idea no té cap significació en el context en què es mouen.

Però en territori ebrenc la cacera és una activitat que aixeca passions entre una part de la població; sobretot, masculina. En temporada de caça, no és estrany veure arribar un Jeep amb un enorme porc senglar lligat al capot, que sangueja per la boca i deixa un bassal escandalós de sang al paviment de la carretera. La caça és, per tant, un tema de conversa; amb tota la terminologia pròpia que convingui. I d’aquí prové el nostre primalet, que he conegut -ves per on!- perquè el meu fill l’ha sentit als seus amics durant les festes de Nadal.

Si consulteu el DIEC trobareu primal com a adjectiu que significa “que té d’un a dos anys de vida, s’aplica a un animal oví, boví o cabrum” o bé com a nom amb el mateix sentit. En l’entrada del DCVB, però, hi ha una definició específica per referir-se a la família dels suids: “Porc jove de sis mesos (Sort); porc de nou mesos en amunt (Bagà); porc d’un any (Andorra); porc d’un a dos anys (Vall d’Àneu, Senterada, Ribagorça)”.

Fixeu-vos si té sentit parlar de primalets en una comunitat d’aficionats a aixecar-se de nit, vagarejar per les muntanyes i enfrontar-se al perill d’una bèstia enfurida, que fins i tot aquest nom pot servir, si convé, per burlar-se’n d’un passerell.

Si ets primalet, xeic!

Els irreductibles gals tenen al meu poble homòlegs moderns, que mengen porcs senglars i són invencibles des del punt de vista lingüístic.

—

Fotografia de jmiguel rodriguez

(*) Joan Martí et al., Coneguem els nostres parlars, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació (CIRIT), 1984.