ROCKVIU

"Acords amb Leonard Cohen", Teatre Auditori (Sant Cugat), 13 de gener de 2007

Avui, que m?ha tocat a mi despertar-me a l?hora intempestiva en que el petit ha dit que ja no volia dormir més, he tornar a ensopegar al 33 amb aquella meravella de programa anomenat Arsenal i dirigit per Manuel Huerga. En aquest cas estava dedicat a Nico que va actuar a la sala 666 l?any 1986. Un reportatge d?impecable realització que mostra una Nico força desequilibrada dos anys abans de la seva mort a Eivissa i que ha acabat amb estremidora lectura del ?The End? dels Doors.
Això be a que, per casualitats de la vida, feia poques hores que havia vist John Cale, el seu company a la Velvet Underground, interpretant ?Alexandra Leaving? en l?espectacle ?Acords amb Leonard Cohen? al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès.

No tinc res en contra dels concerts d?homenatge, ben al contrari, crec que la memòria cal reactivar-la constantment. Però algú hauria d?inventar una fórmula que aconsegueixi treure la impressió d?estar veient una gala televisiva, on tothom es cenyeix a un guió establert i ningú gosa saltar-se la norma. Al menys els podrien deixar donar les gràcies.

I no entenc com és que ningú va triar cap cançó del disc ?I?m your man?, el treball del canadenc de 1988.

I aquí acaba un cap de setmana dedicat a les més diverses concepcions de la cançó d?autor arreu del món. Però la cosa segueix ja que avui mateix comença el BarnaSants i ens esperen unes setmanes plenes de cançó d’autor.

Les mil cares d’Albert Pla.
Heus aquí algunes de les imatges projectades a l’espectacle "El malo de la película" d’Albert Pla. Però no us penso explicar el final. Encara queden dies per veure-ho a L’Auditori.

Albert Pla, Sala Oriol Martorell de L’Auditori (Barcelona), 12 de gener de 2007

"La mare que’l va parir!" va cridar una espectadora acompanyat per algun que altre renec mentre abandonava indignada la sala. Va ser el que es va sentir a la sala Oriol Martorell de L’Auditori quan van aparèixer les lletres de "Fin" en la primera de les representacions de "El malo de la película" d’Albert Pla. Provocador com sempre, Albert Pla havia fet be la seva feina. Un cop més ens va fer riure, plorar, repugnar, renegar, alterar-nos les neurones i posar-nos la pell de gallina.

Esperem que aquesta espectadora no pertany ni a la Cope, Ciutadans o cap del grupúsculs de la brunete mediàtica, Serien capaços de crucificar a Albert Pla tal i com van fer amb Leo Bassi o Pepe Rubianes.

Salvatore Adamo, Palau de la Música (Barcelona), 11 de gener de 2007

Algú pot dir-me si porta perruquí o és un implant capilar?

Article publicat a El Punt el día 13 de gener de 2007

Concert en blanc i negre
música
Salvatore Adamo/Xavier Mercadé
En
la història de la música popular algunes figures estereotipades han
pogut donar la sorpresa, sortir dels tòpics que havien manat en la seva
carrera i fer que un públic que havia estat aliè a la seva obra la
descobreixi i la consagri. Johnny Cash va deixar un digne epitafi
gràcies a Rick Rubin, el mateix productor que va intentar donar nous
aires a la carrera de Neil Diamond. Amb Liza Minelli tothom va quedat
bocabadat amb la seva aliança amb els Pet Shop Boys l’any 1989, i Tom
Jones va viure una tercera (o quarta) joventut gràcies al productor
Tevorn Horn i una versió del Kiss de Prince. Lucio Dalla i Franco Battiato es van redescobrint disc a disc. Fins i tot a Raphael se li pot trobar un punt hardcore;
i si algun bon dia un productor, músic o discjòquei s’atrevís a treure
del retir Guillermina Motta, més d’una dotzena en quedaria sorprès.
Però amb Salvatore Adamo no hi ha res a fer, és el que és: un cantant
melòdic italobelga de música lleugera dels anys seixanta. És possible
veure un concert en directe en blanc i negre? Aquest va ser el cas del
de Salvatore Adamo, dijous passat, al Palau de la Música. Semblava un
viatge fins a quan la televisió només tenia dos canals. Un concert
destinat a un públic majoritàriament adult i amb una certa edat amb el
principal objectiu d’obrir el bagul dels records i amarar-se de les
cançons clàssiques d’Adamo. Un públic vingut d’arreu del món per a
l’actuació (Alemanya, Bèlgica, França, Suïssa i fins i tot un grup de
xilens residents a Noruega) que durant tota l’actuació va anar deixant
l’escenari com una floristeria. El mateix artista va ser conscient
d’aquest bany de nostàlgia deixant de banda gairebé les noves cançons
que hi ha en els tres discos que ha editat en la darrera dècada.
L’inici del recital amb Es mi vida, el seu My way particular i conformista, ja ho va deixar clar. Si bé encara hi ha temes com Tu nombre, Cae la nieve, les raphaelianes La noche i Mi gran noche, i el clàssic de tot guateque
Mis manos en tu cintura
que tenen la seva vigència tot i un cert regust a naftalina, d’altres
no han aguantat el pas del temps, com va ser el cas de la carrinclona En mi canasta, un Cantaré que podria formar part del repertori de Perales o l’ensucrada Mañana en la luna.
Una balança mal equilibrada en què, per sort, la banda de set músics
que l’acompanyava va ser força competent i no va caure en virtuosismes
ni va omplir-ho tot de teclats sintetitzats. Adamo va fer l’esforç de
cantar les cançons en la seva traducció al castellà. No li calia aquest
esforç, ja que aquestes lectures forçades van reduir la capacitat de
comunicació i el van fer ensopegar més d’un cop. Quan va anunciar que
també en faria alguna en francès, una impressionant ovació i sospirs
d’alleujament es van sentir al Palau.

Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona). 11 de gener del 2007

Maika Makovski, La [2] (Barcelona), 4 de gener de 2007

Tornem a la normalitat després de les dades de Nadal que, com nefast costum, la programació musical desapareix totalment de les agendes. Després de dies sense estar davant d?un escenari, tenia veritable mono de concerts. Si, és una espécie de masoquisme ja que en pocs dies engega el BarnaSants i l?agenda es comença a omplir de dates en vermell.
I per començar l?any res millor que una descàrrega rockera de la ma de Maika Makovski, una mallorquina d?origen macedoni i establerta fa anys a Barcelona. Un secret massa ben guardat tot i que cada dia guanya més adeptes. Amb l?esperit de Joan Jett, Patti Smith o PJ Harvey, Maika no va presentar gaire material nou. A les cançons de ?Kradiaw?, el seu primer disc, encara els hi queda carrera i guerra per donar i la seva versió d??Ace of spades? de Motörhead va ser de les que treuen guspires. I segueix tan guapa com sempre.

PopArb, Arbúcies (La Selva) 7 i 8 de juliol de 2006

Poder escoltar Conxita envoltat d?arbres i natura, veure a l?Adrià Puntí amb banda i en bona forma, veure que els de Teatre de Guerrilla també poden ser rockers amb els seus Guerrilla Sound, gaudir d?un dels millors concerts que he vist d?Albert Pla (a la foto), descobrir a Ana És un Koala o Dèneu, deixar-me seduir de nou per Facto Delafe i moltes més sensacions en un dels festivals més acollidors del país. I amb un cartell que desmenteix a tots els fatalistes, derrotistes i periodistes esportius que donen la nota parlant de la mala salut del rock català i que no saben sortir dels tòpics.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1985043

I amb el PopArb tanco aquesta retrospectiva del bo i millor que ha donat musicalment el passat 2006. Suposo que me’n deixo un bon grapat. L’any ja fa uns quants dies que ha començat i cal donar pas a l’actualitat. del 2007

Motörhead, Primavera Sound (Parc del Fòrum, Barcelona), 1 de juny de 2006

Quan totes les travesses prèvies apuntaven la possibilitat de que Motörhead podien ser un dels caps de cartell del Primavera Sound, molts no ens ho vam creure. Un personatge com Lemmy Killmeister no quadrava dins d?un festival de tendències com el Primavera, massa troglodites per a tanta modernor. Però els Motor hi van ser i van fer l?habitual en ells, demostrar que són qui són per mèrits propis amb el seu clàssic so d?aplanadora rebentatimpans.

Cracker, Sala Apolo (Barcelona), 23 de novembre de 2006

El mes de novembre de 1996, en viatge de noces, vaig tenir l?oportunitat de veure a Cracker actuant al House of Blues de Nova Orleans. Just deu anys després el destí va voler que em tornés a retrobar amb Cracker, aquest cop una mica més a prop de casa. Cracker, com el bon vi, millora amb els anys.

North Mississipi All Stars, Sala Apolo (Barcelona), 12 de maig de 2006

Quines bèsties! i no només físicament,. Vaja un grup. Molts no van poder evitar posar-se les mans al cap davant l?allau de blues i rythm?n blues que van deixar anar aquests xavals. El millor va venir al final, amb un solo d’una indescriptible washboard (taula de rentar que es toca amb dues culleretes) samplejat i distorsionat.
Tal i com va dir el company Guillem Vidal a El Punt "qui fanfarroneja d?apassionat del blues i el
dia 12 no va trepitjar l?Apolo cal que sàpiga que Barcelona tardarà
temps a disfrutar d?una exhibició de la música del delta del Mississipí
com la propinada pels germans Luther i Cody Dickinson i el voluminós
Chris Chew."

Jamie Cullum, L?Auditori (Barcelona), 6 de novembre de 2006

Renovador i revolucionari o un elefant entrant en una botiga de Lladró? Cadascú pot tenir una opinió diferent sobre Jamie Cullum i les seves aportacions al món del jazz… però, a que mola la foto?

Madness, Festival Internacional de Benicàssim (La Plana Alta), 24 de juliol de 2006

Tothom fent cua per veure a Depeche Mode, els més moderns inquiets amb l’actuació de Placebo i molts amb el cos destrossat amb el quart i darrer dia de festival. I al mig de tot això surten a l’escenari els galifardeus de Madness amb el penjat de Suggs amb un para-sol saquejat del backstage. Va ser trist constatar que la majoria del públic només reconeixia les cançons que s’han popularitzat de Madness a través dels anuncis de televisió.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2002848

Love of Lesbian, Sala Salamandra (L?Hospitalet de Llobregat), 24 de febrer de 2006

Esperem que aquest 2007 els Love Of Lesbian treguin un nou disc i esperem que, com a mínim, sigui tan o més bo que ?Maniobras de Escapismo?.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1710394

Bauhaus, sala Razzmatazz (Barcelona), 15 de febrer de 2006

Un cadàver exquisit que va ressuscitar per segona vegada per tornar a la tomba sense el disc amb cançons noves que van anunciar Peter Murphy i els seus. Quina serà l’excusa quan tornin a tornar d’aquí a cinc anys?

Sempre m’han fet gràcia els gòtics. Tan tristos i demacrats, vestits de negre i amb una filosofia de fireta. Es divertit veure’ls ballar com si recollissin cebes del terra.

Willie DeVille, Poble Espanyol (Barcelona), 10 de juliol de 2006

Fa pocs dies, un dissabte a una hora en que només estan desperts els que tornen de festa o els que tenen nens que decideixen que ja han dormit prou em va sorprendre molt gratament la reposició a canal 33 del programa ?Arsenal?, una meravella audiovisual dirigida per Manuel Huerga. I la casualitat va fer que pogués tornar a veure el reportatge dedicat a la històrica actuació que va fer Mink de Ville a la sala Studio 54 1985. No, no hi vaig anar a aquella actuació però recordo que el programa em va impressionar al presentar-me a tot un pinxo, amb la xuleria i la classe de barri baix neoioquí necessària per convertir-se en una figura de referència. Llàstima del ?Demasiado corasón?.

Aquest estiu passat ens va tornar a visitar com a teloner de la gira de comiat de B.B. King. Ja no és el fatxenda que em volia gorrejar la cervesa a canvi d?un autògraf en una terrassa de la plaça Reial, el mes de setembre de 1988. Ara estava demacrat i sense el seu clàssic bigotet, però va fer una fabulosa visita als clàssics del blues mantenint una dignitat i elegància característica que no perdrà mai.

Pearl Jam, Palau Olímpic (Badalona), 1 de setembre de 2006

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2044287