AMB EL VENT INAJORNABLE
Amb el vent inajornable
i l’astre imperatiu,
sagetes de la memòria,
congestes de l’estiu.
Esbojarrada carrera
de la neu al caliu,
cim del crit i esquinç de l’aire
damunt el verd captiu.
LLUÍS SOLÀ (Vic, 2003)
JARDÍ TANCAT
Un home desperta amb les mans
tapant-li els ulls per no veure la nit.
Resguarda en ell un continent
de somnis vers lluny del mur de granit.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
EL MUR DELS SORTILEGIS
L’heura daurada del capvespre
escup sang en l’aigua enfosquida
que regalima pel mur pètals
de sorts músties de flor pansida.
Una pregària a la natura
violenta i ferotge en reviure.
Un sortilegi més a fades
que despisten tot just cridar-les.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
DECISIÓ
montserrat rodés(2002)
DECISIÓ
I, ara, probablement, deixar-ho tot,
comptar, només, les ratlles del teu vespre.
MONTSERRAT RODÉS (Barcelona,2002)
COM QUE EL PASSAT ja no il·lumina el pervindre, l’esperit humà camina enmig de la tenebra.
Alexis de TOCQUEVILLE (1840)
…………………………………………………………………………………………………………………….
MONTESQUIEU
Ja al segle XVIII, Montesquieu estava convençut que tan sols els costums -que constitueixen la moralitat de totes les civilitzacions- han estat l’obstacle per una gran crisi moral i espiritual de la cultura occidental. I com podem detectar actualment, ara que ja queden pocs bons costums com a regidors dels actes humans que observem al nostre entorn social immediat, quan manca el respecte i la bondat ja només veiem actes innobles, embrutidors, egoistes i violents com a configuradors de la pràctica social diària.
Aquestes observacions tenen l’objecte d’establir una premisa segons la qual si els fonaments de la vida en societat no es basen en el respecte i la justícia social, i la dignitat i la bona predisposició envers els altres, què ens queda? Malauradament només les lleis. Per cert, les lleis regulen els actes de les persones com a ciutadans, però què regula els actes com a persones? Observem cada dia més com la bondat, el respecte, i tant d’altres valors morals, no estructuren un comportament a l’escola, a la feina, a la ciutat, al món, malgrat la sempre bona fe constant d’algunes persones.
Si el nostre món global no es basa en la moralitat, ni els costums -que tanta gent rebutja per ¿"antics"? i prefereix imposar, als altres, mals costums -mals perquè no beneficien a ningú, ni tant sols a aquells que els practiquen- improductius, destructius i alienants- en què es basarà la nostra herència cultural que deixem als nostres germans petits i descendents?
DUES AMIGUES
GABRIEL FERRATER (1968)
Tant de sol als turmells, de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d’homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s’enduen records.
Volen només saber
que s’agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l’estranger.
EL REGISTRE DE SOBÀKEVITX
El registre de Sobàkevitx impressionava perquè era extraordiàriament complet i detallat: no s’havia passat per alt cap de les lloables qualitats de cada serf: en un deia "bon fuster", en un altre havia afegit: "assenyat, no beu". S’assenyalava també la circumstància de qui era el pare i la mare, i quina conducta havien observat aquests dos; n’hi havia un, només, un tal Fedótov, sobre el qual havia escrit: "no se sap qui és el pare, va néixer de la criada Kapitolina, però té bons costums i no és lladre".
NIKOLAI VASSÍLIEVITX GÓGOL (St Petersburg, 1840)
CITY GIRLS
J.J.CALE (1982)
CITY GIRLS
Clareja lluny del finestral:
els carrerons pintats de cel
floregen com núvols prenyats
de ràbia, desdeny, recel.
Des de la cambra de l’hostal,
ben ebri de plaers nocturns,
la veig asseguda al fanal
de la placeta dels besllums.
Desnua el dia la carcassa
humida de la nit gebrada,
i emmena els ulls cap a la plaça
on un noi canta una corranda:
Only one thing I can give
A song down where you live
I’ll sing to stay around you hear the sound
City girl, please, stay around.
Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)
BIBLIOTECA MÍNIMA
BIBLIOTECA MÍNIMA
Escrites al primer, hi ha les preguntes,
i al segon tom hi ha dibuixos de gent
amb cap de rata. Dels gravats senars
se’n desprèn l’harmonia universal
closa dins un hexàedre: pintura.
JORDI DOMÈNECH (Sabadell, 2002)
ARRELAR ÉS POSSIBLE…
ARRELAR ÉS POSSIBLE
ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.
Simone WEIL
M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural.
ABANDONADA SORPRESA
Balleu oracions, pronuncieu cantades
tres paraules caldees, amb talismà penjat
o amb ciris a una Verge, el futur i el passat
són cops d’ull a les flors. Arpes desafinades
s’abracen als tambors quan vénen les baixades
preses dels llacs oberts. Rompent la fosquedat,
el carro de la bóta i el diamant trobat
remullen el misteri, esteses les bugades
i ja llançat el disc. Pugem baixant graons
que sorollen de càstigs. El cantell de la copa
tot s’il·lumina d’aigua. S’alça el teló de fons.
L’escena representa el gran mapa d’Europa;
simis i tramoistes s’adormen pels telons;
travessen els set savis amb l’ombrel·la ben xopa.
JOAN BROSSA (Barcelona, 1948)
BALLAD OF A THIN MAN
BOB DYLAN
El gran Dylan, el mestre, l’amic desconegut i irreverent que porta tants anys com voltes la ruleta de la taula major de qualsevol casino. En aquest tema dóna conversa a un home desesperat, magre i sofert en moltes batalles contra la solitud. Hi ha una aparició? Es dirigeix a si mateix? És més real l’espectre Mr Jones que Mr Dylan, el jueu errant? De tots els seus blues aquest és el que repercuteix amb més fermesa a la meva memòria rodant per laberints estranys.
DELS CARRERS ANTICS
Dels carrers antics
de la meva ciutat, estimada,
m’encercla la closca dels anys.
Minuts, segons, crits
s’encenen amb la fosca, estimada.
Trajecte de nit
al carril d’acer
dels que tornen d’ahir.
El metro s’atura al mig del túnel,
poc abans d’arribar a l’estació.
Quedem suspesos a l’univers de la matinada.
La tornada és l’arribada a la posta.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
POU NEGUITÓS
Al fons d’un pou negre i profund
m’hi vaig trobar descalç i somnolent
quan la lluna fa seu el munt
de sabates i xecs signats pel vent.
Reescriuré de la nit l’esbós
innúmer de mots que no he dit:
els pensa qui viu en el sentit
de la llei del pou neguitós.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)