NEUROSI
NEUROSI
Del soterrani dels avis
vinc amb la pols encesa d’ahir:
nu, amb nafres a l’ossada,
grimpant pels esglaons, esbufegant
fins a la primera planta.
Arrossego cada ull i la mirada
es parteix en tres miralls antics.
Retrona un llamp esmorteït
a la paret ja calcinada;
ressegueixo la línia tènue
de la neurosi matinal.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
CANÇÓ D’AMOR 101
QUIMI PORTET (1999)
Una cançó d’amor definitiva. Després de les 100 anteriors vomitades a les ràdios d’arreu, tan sols restava la definitiva, oh cels!, la que anul·lés les precedents. L’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cor de nina ensucrada. Portet porta la lletra al minimalisme hedonista del cos i les extremitats de la noia X en qüestió. Sí, és cert, ja ho sé!!!, que l’autor es refereix a una noia inexistent -les 100 cançons també ho feien- és per això que ja no es fan cançons d’amor? o si se’n fan són totes falses? o si…??? Prou! escoltem la música d’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cos menut i les extremitats de la noia X en qüestió…
QUAN LA CLAROR DE L’AIRE
Quan la claror de l’aire es va apagant
i ja la falç de la lluna
s’afua enllà envejosa i verda
entre porpres rojors:
-Hostil al dia,
segant furtiva a cada pas
jaços de roses que pengen
fins que fosca avall s’afonen,
fins que pàl·lides s’enfonsen en la nit-
Així jo mateix, fa temps, em vaig afonar
des dels meus deliris de veritat,
des dels meus anhels del dia,
cansat del dia, malalt de llum,
-em vaig afonar cap avall, nit avall, ombra avall:
d’una sola veritat
brusit i assedegat:
FRIEDRICH NIETZSCHE
CIUTAT BLANCA
CIUTAT BLANCA
Ciutat blanca de branques d’asfalt,
laberint de passions desbocades…
Presó blava que encercles la nit,
el delit de les flors amagades!
Escolta! Escolta’m, i jo bufaré dins teu
una ànima.
Ciutat estimada,
donzella de la multitud
ufanosa del seu guany,
ara comença el joc entre tu i jo.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
DE LES TEVES VIRTUTS
Mira com cadascuna de les teves virtuts cobeja el més alt de tot: vol tot el teu esperit, perquè sigui el seu herald, vol tota la teva força en la ira, en l’odi i en l’amor.
Cada virtut està gelosa de l’altra, i una cosa espantosa és la gelosia. També les virtuts pot dur-les a la tomba la gelosia.
Qui està envoltat per les flames de la gelosia acaba girant contra si mateix, com l’escorpí, el fibló emmetzinat.
FRIEDRICH NIETZSCHE (1844-1900)
HI HA CARRERS TAN DESHONROSOS…
A París hi ha carrers tan deshonrosos com pot ser-ho qualsevol culpable d’infàmia; hi ha carrers nobles i carrers simplement honestos; joves carrers d’una moralitat que el públic encara no coneix prou per opinar, i carrers assassins; carrers més vells que les vídues més velles; carrers dignes d’estimació, carrers sempre nets i carrers sempre bruts; carrers obrers, feiners, mercantils.
HONORÉ DE BALZAC (París, 1831)
UN CRIM D’OCELLS
Endins la llar d’una nit anterior
les entranyes d’un ocell són aranyes
que executen a la paret l’horror
de grafits de la còlera. Les banyes
d’una cabra gegant és l’aparell
sonor amb què espanto mosques estranyes
fora de la cuina dels meus ocells
que nien amb mi, no pas a les muntanyes.
Dansem amb sang damunt la nostra pell.
A terra mans i peus. La nit al rostre
amb la crinera fumejant d’anells
de foc tremoleja mentre el nostre
llumí ho fogueja tot, com un martell
que repica els mals esperits del sostre.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
“Kafka entre els naturistes” de Roberto Calasso (2002)
Kafka estigué tres setmanes al sanatori de Jungborn (Alemanya) l’any 1912. Temia perdre el cap i es trobava en plena redacció de capítols de l’obra El desaparegut / Amèrica. Aquesta narració està escrita en fragments més juxtaposats que no pas entrellaçats, que busca una circularitat en la seva concepció.
“Al Jungborn (font jove) l’escriptura avançava molt lentament. La natura era un obstacle encara més gran que la vida de despatx. Però què era la natura? “Fresses a l’herba, arbres, aire al qual encara no estic acstumat”. Ratolins, ocells, conills. Un dia, Kafka obre la porta i veu tres conills que el miren. Per totes bandes hi havia persones despullades que reptaven, corrien, s’arraulien. “Apareixen sense fer soroll. De cop en tens un allà, dret, que no se sap d’on ha sortit”.
(…) Les descripcions que fa de la vida al Jungborn desprenen un horror subtil barrejat amb una desesperant comicitat.
(…) El deliri naturista no era l’única cosa que atreia Kafka a un lloc com el Jungborn. També hi havia la presència de tots els desconeguts que podia conèixer. Observava cada detall. (…) “La necessitat constant, injustificada de confiar-se. Mirar cada persona per veure si amb ella és possible i si estaria disponible. (…) Aquest desig de persones, que tinc i que es transforma en angoixa si se satisfà, en certa manera només pot manifestar-se durant les vacances; i certament estic una mica transtornat”.
CONSTATO L’ESTRANYESA…
Aquest vespre constato l’estranyesa que em produeix haver pogut passar, avui, una hora i mitja mirant el mar sense fer res, en un estat mental buit, potser recordant vagament alguna cosa de precisió impossible, en un estat diríem contemplatiu – encara que potser seria més exacte dir en un estat de badoqueria consolidada i absolutament física. "Quan mireu el mar, què hi veieu?", em preguntà una senyoreta. No hi veig res -en tot cas res que em porti a concretar alguna forma o algun sentiment real. L’home només és sensible a les coses petitíssimes.
J.PLA (Palafrugell, ¿1930?)
QUAN BEVIA…
Quan bevia (mai no he tingut prou diners), de vegades m’havia passat que les últimes gotes d’una ampolla -o sigui una ampolla buida- em donaven una idea física desagradable de l’eternitat, de l’infinit. L’eternitat, l’infinit, són inconcebibles. Almenys jo no els he poguts concebre mai. La sensació més aproximada, la vaig tenir en les circumstàncies esmentades. I la vaig tenir, potser, perquè em trobava embriac, en un estat anormal.
J.PLA (Palafrugell, 1933)
EN LABERINTS ESTRANYS
En laberints estranys d’ecos de foc
cerco debades el vol de l’alosa,
el crit rocós del mar, la bella rosa
que amagà l’amor en circuits de joc.
Com un riu de muntanya que no gosa
retrobar el punt on el temps se’n va,
gràcilment, entre l’oreig suau i el mar,
les herbes d’Àsia que sotgen la llosa.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
Pacient no és el qui fuig del mal, sinó el qui no es deixa arrossegar per la seva presència a un desendreçat estat de tristesa. La paciència preserva l’home del perill que el seu esperit el malparteixi la tristesa i perdi la seva grandesa.
SANT TOMÀS D’AQUINO
A tots ens ha estat donada una temporada a l’infern, i de ben cert que costa sortir-se’n indemne, i en aquestes circumstàncies és fàcil, és còmode, és pràctic i encara més inútil, deixar-se anorrear per la desesperació. Però en algun moment -un instant, una paraula, una mirada- ens ha estat donada una il·luminació i hem vist una llum al final del túnel. En aquest breu instant ha respost a la nostra paciència allò que ens ha permès recuperar el coratge i l’orgull.
DESTRUCCIÓ
Encenc el foc, amb la mà dreta, al moll.
Clisso darrere la boira la ciutat.
He vist el joc obscè a les cantonades,
plens d’antenes de colors els terrats.
He cercat mots, maons, senyera, debades
per tal de reconstruir tot un estat.
De l’alba, brut i vermell un penjoll
és tot el que fulgeix de la realitat.
Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
QUAN
QUAN
Quan el verd es crema al cim.
Quan en minvar la llum s’acreix.
Quan el cargol urpeja la branca,
quan em deixa el rastre a les mans.
Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.
Quan l’ombra creix a la paret.
Quan l’hora arriba implacable.
Quan el temps s’enrosca dins meu.
El món és l’ombra del cansament.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)
DARRERE ELS FINESTRALS
DARRERE ELS FINESTRALS
"Hi ha foc en la breu eternitat
que trenca els motlles,
que obliga al moviment,
a respirar inquiet entre restes
d’oblit." (Xulio Ricardo Trigo)
—————-
Com el cigar mal apagat al cendrer
cruix la mirada dins la nuesa del cristall.
Restes d’oblit parlen sota la taula
on estàs prenent un cafè fred, de Madagascar.
L’exotisme sempre t’ha corprès
per l’extrema distància de l’absència.
Ara ella arribarà amb roses d’ulls clucs
i aquella estranya llibertat d’un gest esquiu.
Al Cafè sona la música antiga
que guardaves a l’últim calaix de l’armari,
entre les nines prenyades de fel.
Us direu quatre mots -si tot va bé-
i ella et besarà als llavis sense atrevir-se
a acomiadar-se amb un curt adéu.
Callareu, se n’anirà al cap de cinc minuts
-si tot va bé- i entendràs la intimitat
del so distant de l’ossada.
A fora, núvols estirallats relliguen el cel confús,
i et quedaràs una estona més
fent l’últim cigarret al Cafè.
Enfilaràs el rastre de la seva veu
per explicar-te la múltiple projecció d’allò viu
i tu, ben ruc d’amour,
assaboriràs l’hora perfecta de la fugida.
Ricard Mirabete (Barcelona, 1999)