LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
Tot és real, oh goig dolorós!
quan buit de pensament
amb la mà i els ulls toques la pedra.
Núvol de foc i fosca, i vent
és l’esperit -i en roda van
el mal dolor i l’esperança vana.
Fins si toques per tocar,
la mort serà com una roca.
L’amor també -l’amor que és ara.
Segimon SERRALLONGA (1979)
Aquest és tan sols un tast, una mostra dels bells i místics poemes d’un dels autors catalans més importants i alhora més silenciats de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El context cultural del nostre país no hauria de mantenir arraconat un autor com Segimon Serrallonga de qui la seva activitat cultural -universitària, humanística, literària…- basteix un corpus poètic i reflexiu d’alta volada. La seva obra la trobem compilada a Sempre voldré voler (Editorial Ellago,2007) en una edició a cura d’autors i crítics del cercle de Vic com ara Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.
La seva poètica neix del simbolisme europeu i de la poesia antiga, anterior a la lírica occidental. Els motius poètics ens remeten a la mística, a la poesia propera als estats més profunds de la reflexió i de l’extrema sensibilitat cap a tot allò pur, aspre però real, màgic però des de la mística de les coses petites. Un autor per descobrir-hi tot un món.