última ronda

r.mirabete

ÚLTIMA RONDA

Deixa un comentari

      ÚLTIMA RONDA

Fa mal temps: un vent de pluja

colpeja de gairell els branquillons dels arbres.

La nit s’endinsa pels descosits de la finestra.

Surto.

Arran del port

la brisa marina és glaçada

i el mar un cementiri de llunes d’ahir.

Fa fred i vol ploure:

perdura la raó de la discòrdia civil.

                     Ricard Mirabete (Última ronda, 1999)

Aquesta entrada s'ha publicat en Última ronda el 8 de setembre de 2007 per ricard99

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

Deixa un comentari

ARRELAR ÉS POSSIBLE…

ARRELAR ÉS POSSIBLE que sigui la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en raó de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que manté vius certs tresors del passat i certes premonicions de futur.

                                                                                       Simone WEIL

  M’ha semblat adient apuntar aquest pensament de Simone Weil per tal de ser conscients, una vegada més, del que és d’important tenir lligams amb persones, amb paisatges, en definitiva, amb la terra, el país. La recerca d’un mateix és la investigació cap a dins d’un mateix d’allò que el fa créixer, d’allò que ha alimentat la seva vida real, activa i natural. 

               

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 6 de setembre de 2007 per ricard99

RECERCA DEL FOC

Deixa un comentari

RECERCA DEL FOC

RECERCA DEL FOC

Cerco en llibres antics

en llengües  radicals

veus fortes

que un dia anaren

a multituds vitals,

i torno buit al dia

que se m’alça a la sang.

La veu no pot,

la llengua brilla a claps.

No puc haver-me en veu

per a tant poble meu.

No puc lligar-me

de mi a mi

i dir

-prò val.

        Segimon Serrallonga (1979)

Aquest és un poema de compromís vers la terra, la llengua, el país, per part del poeta nascut a Torelló. El jo poètic malda per trobar -fer viu- el foc, l’afany de ser en relació a la comunitat, de ser per a Catalunya. Són anys de franquisme i de postFranco, quan ha de sorgir una força viva en el poble de Catalunya, que viu assedegat de llibertat i vol reviscolar-se de l’ofec totalitari. El poeta demostra el seu fervent compromís vers la realitat que li ha tocat viure: no vol caure en el conformisme i el deixar fer de la inèrcia inactiva… "No puc lligar-me de mi a mi i dir -prò val".        

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 4 de setembre de 2007 per ricard99

UN DIA MÉS

Deixa un comentari

           UN DIA MÉS

Peso el bé i el mal en una balança

mentre els justos fan silenci amagant-se

els jutges fan jocs de mans amb diners

els monjos fan girs de peus als carrers

i el batlle sermoneja el vagabund.
 

Els amics es troben a l’hora en punt.

                   Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 2 de setembre de 2007 per ricard99

FER ENCARA ÉS CREAR

Deixa un comentari

FER ENCARA ÉS CREAR

FER ENCARA ÉS CREAR

Fer encara és crear. La gent que escriu s’encaparra sovint per la novetat, sense adonar-se que si l’individu fa realment no pot fer sinó coses noves. La qüestió de la qualitat es planteja més enllà, en l’autonomia real de l’objecte creat, que resulta bell o no tant. Com que el concepte de bellesa ens és donat per l’educació i la cultura rebudes, sempre és vague i poderós alhora, i intel·lectualment imponderable. D’on vénen les divergències dels crítics (dels crítics coratjosos i lliures, vull dir) i les diverses preferències dels lectors.

                                           SEGIMON SERRALLONGA (maig de 1990)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 2 de setembre de 2007 per ricard99

LA PEDRA, PERÒ…

Deixa un comentari

LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA

LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA

Tot és real, oh goig dolorós!

quan buit de pensament

amb la mà i els ulls toques la pedra.

Núvol de foc i fosca, i vent

és l’esperit -i en roda van

el mal dolor i l’esperança vana.

Fins si toques per tocar,

la mort serà com una roca.

L’amor també -l’amor que és ara.

         Segimon SERRALLONGA (1979)

  Aquest és tan sols un tast, una mostra dels bells i místics poemes d’un dels autors catalans més importants i alhora més silenciats de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El context cultural del nostre país no hauria de mantenir arraconat un autor com Segimon Serrallonga de qui la seva activitat cultural -universitària, humanística, literària…- basteix un corpus poètic i reflexiu d’alta volada. La seva obra la trobem compilada a Sempre voldré voler (Editorial Ellago,2007) en una edició a cura d’autors i crítics del cercle de Vic com ara Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.

       La seva poètica neix del simbolisme europeu i de la poesia antiga, anterior a la lírica occidental. Els motius poètics ens remeten a la mística, a la poesia propera als estats més profunds de la reflexió i de l’extrema sensibilitat cap a tot allò pur, aspre però real, màgic però des de la mística de les coses petites. Un autor per descobrir-hi tot un món.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 28 d'agost de 2007 per ricard99

FIL MUSICAL

Deixa un comentari

      FIL MUSICAL

música, el bell goig de ser

un so, un so en moviment

musa -de tota llum- única

rusc de mots, accelerat so

vertigen en mil notes de pau

la lluita per la dignitat

la nit que la lluna va sortir tard

ara l’estàtua del jardí botànic

ràdio futura, umpah-pah

zero noranta-u, la madam

sopa de cabra, glaucs, lou reed

the clash, primal scream, rancid…

música, el vers en moviment

un so, la paraula del temps

musa de l’espai sideral

el nervi de tots els motors
 

             Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 9 d'agost de 2007 per ricard99

LÍNIA KAFKA

Deixa un comentari

LÍNIA KAFKA

Franz Kafka ha estat un dels escriptors més importants del segle XX. Nascut a Praga el 1883, ha influït en la concepció contemporània de la novel·la. És autor d?un gran nombre de narracions i d?un parell de novel·les que han marcat el curs de la literatura europea (El procés, El castell). Al llarg de la seva obra l?individu perd progressivament l?entitat fins a submergir-se en l?angoixa de mecanismes socials externs que anorreen la persona. També és una obra que descriu l?ambigüitat que regeix el món i el somni. La seva vida fou una recerca constant de la seva identitat i un procés feixuc de depuració existencial. Podem detectar la interacció amb l?expressionisme i l?existencialisme, entre Dostoievski i Kierkegaard. Féu pocs viatges i de curta durada; el seu món és la ciutat de Praga que convertí en un espai lligat a una mirada inquieta, angoixant i misteriosa. Morí al sanatori de Hoffmann el 1924.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 8 d'agost de 2007 per ricard99

PROVERBI YIDDISH

Deixa un comentari

PROVERBI YIDDISH

PROVERBI YIDDISH

"Ens hem de protegir d’una aigua silenciosa, d’un gos silenciós i d’un enemic silenciós".

               Extret de El silencio del cuerpo (1979) de Guido CERONETTI

A la roca aspre dels contorns del Mèder debatia amb altres sobre el perill d’estar-se arran del riu silenciós per gairebé inexistent… Les llengües es movien en parles orientals, la posta queia d’oest i la llum fugia en passes sordes. Grups de joves aparcaven la bici rere fanals, unes nenes corrien d’un cantó a l’altre del pont del parc Balmes. Cap al Vic sud tornaven de treballar uns joves desmanegats i passava una noia rossa que aprenia el moviment lent de la seducció. Al meu entorn ja no quedava ningú, tret d’un gos perdut que no es decidia a acostar-se a mi. Hi havia no més de dos enemics i jo tenia cura dels metres quadrats d’herba menuda d’on extreia el so de la cançó que portava ben endins.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 d'agost de 2007 per ricard99

ELS AFORES DE LA CIUTAT

Deixa un comentari

   ELS AFORES DE LA CIUTAT

Encara viu la ciutat dels rellotges

en els quarts d’una tenebra acordada,

a la mitjanit de la gran ventada,

a l’hora en punt dels pactes a les llotges.

A desgrat de l’avui i la gentada

traços d’ombra dobleguen la ciutat

amb la pobresa de cada glopada

d’aire d’aquells que moriran aïllats.
 

                 Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 2 d'agost de 2007 per ricard99

SOMNI EN VIA MORTA

Deixa un comentari

      SOMNI EN VIA MORTA

Trens que cremen els boscos i les nits.

La solitud naixent d’un vagó trist.

El silenci de tot allò que he vist,

d’una estació derruïda del neguit.

 Recerca de veus en un mapa mut.

 Tren de mitjanit en un son pregon

 d’oblits, bohèmies i la sola virtut

 d’anar lliure fins on acaba el món.

Lluna d’agost, la llum d’un nou parany;

tot arriba quan deixes la foscor.

El tren avança i redobla la por

d’un punt mort a la via del desengany.

 La vida intensa en la reconstrucció

 del mirall trencat que parteix la llum

 damunt del rostre malmès que consum

 el somni a la finestra del vagó.

      Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 28 de juliol de 2007 per ricard99

REMORS DE PLUJA

Deixa un comentari

  REMORS DE PLUJA

Remors de pluja

a l’altre cantó de la cel·la

del temps esquiu.

Es desferma l’ànsia de tu.

 

Refaig records

tenyits de núvols, melangia

d’amors furtius.

Es desferma l’ànsia de tu.

 

Davalla l’aigua

sota el pont dels humiliats

del cel captiu.

Es desferma l’ànsia de tu.

          Ricard Mirabete (Última ronda, 1999) 
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Última ronda el 10 de juny de 2007 per ricard99

JOCS FLORALS DE MONTESQUIU

Deixa un comentari

XIIè Certamen de Jocs Florals de Montesquiu 2007 
Diumenge 3 de juny se celebrà la 12a edició dels Jocs Florals de Montesquiu, eminent vila d’Osona que mostra a tot el món el seu castell envoltat d’un paratge natural d’incommensurable bellesa i història. S’atorgà diferents premis literaris, des de poesia a prosa, juvenil i d’adults. El jurat es consolida al llarg dels anys, el conjunt del poble viu amb il·lusió renovada cada acte de lliurament de premis. Enguany, el certamen comptà amb la proposta poètica i musical del cantant del grup Avicultores modernos i de J.Orozco, acordionista i pianista de llarg recorregut d’arreu. Ambdós són nascuts a Montesquiu. L’acte se celebrà sense pausa i de manera entusiasta i cal afegir que la totalitat dels premis foren atorgats. No quedà cap premi desert. Els organitzadors ja ens convidaren per l’any que ve. A reveure. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 9 de juny de 2007 per ricard99

BEVENT PASSAT

Deixa un comentari

BEVENT PASSAT

UMPAH-PAH (1991)

És la cançó que el grup gironí va escollir com a carta de presentació al públic dels Països Catalans. Era el senzill que sonava a la ràdio dels joves. Adrià Puntí assajava un reggae amb apunts de pop; fins aquell any, el rock català era massa monòton i previsible. Amb aquest disc, amb aquest tema, ompliren les orelles dels joves -i no tant joves- que demanaven allò tant difícil d’aconseguir: descobrir un grup original, amb estil propi, amb lletres imaginatives i d’alta concentració poètica. Adrià Puntí sorprenia pels seus crits melòdics, la banda semblava un grup estranger -és que tocaven soul, blues, jazz, rock- pel seu nivell de competència musical. La lletra parlava de borratxeres? música de diumenge al matí? Els Umpah-pah van trencar la monotonia del rock en català.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Combat rock el 22 de maig de 2007 per ricard99

ESCRIPTORS MALEÏTS

Deixa un comentari

I ESCRIPTORS MARGINALS

Escriptor maleït i escriptor marginal. Són destins diferents. L’escriptor maleït és aquell que tots rebutgen, però que tothom aprecia. És qui fa tot allò que els altres reprimeixen, aquell a qui es desterra al desert, que suporta en ell els pecats de tothom, la catarsi de la generalitat. El marginal és el qui tots detesten perquè els espatlla la festa, el petit fill bord que de vegades fa guau-guau i els espatlla la música triomfal, el qui recorre circuits alternatius i sovint s’atura davant d’ells i els fa ensopegar. El maleït fa somriure. El marginal desafia el sistema simpàtic. El maleït és el bufó. El marginal és el pesat. Però podria ser al revés…

                                                                                    V.FERREIRA (1994)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 20 de maig de 2007 per ricard99