última ronda

r.mirabete

Arxiu de la categoria: La gran baixada

LA GRAN BAIXADA SEGONS DAVID MADUEÑO

Deixa un comentari

 

SOTA L’INFLUX DE BROSSA

La poesia és, per a Ricard Mirabete, una canal per on trafiquejar els planys i els enigmes de la vida que la realitat és incapaç de resoldre per si mateixa, i que provoquen en el poeta el desassossec. Ja vam veure, quan parlàvem de Radar (2012), que els seus llibres plantegen un joc de clarobscurs, de versos tan colpidors com allunyats d’una comprensió superficial, que ens conviden (gairebé ens exigeixen) a submergir-nos-hi si volem tornar a la superfície amb algun corall o alguna perla. De vegades, però, només sortim amb les mans plenes del llim del fons, perquè en aquest cas la seva poesia esdevé oceà, però en canvi en d’altres esdevé un llac tenebrós i immòbil.
Enguany fa deu anys que publicava el seu segon llibre, La gran baixada, a l’editorial emboscall, de l’artesà Jaume AumatellHavien passat cinc anys des del seu debut amb Última rondaque va rebre el Premi Amadeu Oller, i va crear expectatives entre els lectors habituals del vers: un autor jove amb una marcada personalitat poètica, gens assequible, que prenia l’escenari urbà com a teló de fons de les seves composicions. Ara, deu anys després, i amb la represa de l’emboscall, ens arriba una segona edició. Això ens permet observar que en el seu segon llibre Mirabete remarca la tendència que comentàvem, que es confirma posteriorment amb Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural de Vallès Oriental, 2009), però també n’apunta una de nova: malgrat ser sempre fidel al context urbà, Mirabete és un creador inquiet que prova d’oferir en cada llibre nous horitzons poètics, prenent-se un llarg temps de reflexió, elaboració i publicació entre ells. A La gran baixadala ciutat és el rerefons constant, el llac on naufraga el jo poètic i el lector que l’acompanya, però és una ciutat intemporal, gairebé mai contextualitzada, i per damunt seu suren altres consideracions més importants, de més abast. El fet és que per entendre el llibre cal tenir molt en compte la influència de la poesia primerenca de Joan Brossa(1919-1998), sobretot la del llibre Fogall de sonets (1943-1948), en què apareix el poema “La gran baixada”. Però veiem què ens diu Glòria Bordons al pròleg de Poemes escollits sobre el Brossa d’aquesta època:
“El seu interès per la psicologia freudiana el portà a escriure imatges hipnagògiques, producte de somnis o d’estats inconscients. Un cop a Barcelona, en la seva recerca d’orientació, un amic li presentà JV Foix l’any 1941. En aquests primers moments, Foix fou un autèntic mestre per a Brossa, ja que aconduí aquella explosió intuïtiva cap al coneixement de les formes mètriques tradicionals, com el sonet, i l’introduí en el surrealisme. (…) Gràcies als consells d’aquests mestres, llibres com La bola i l’escarabat (1941-1943) o Fogall de sonets(1943-1948) guanyaren en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes.”
Doncs això és el que du a terme Mirabete en el seu segon llibre, una conjuminació de la forma equilibrada i clàssica (no pas usant sonets, però sí rimes consonants i versificació equilibrada d’art major) amb un realisme estripat de cop i volta per imatges surrealistes (com en el poema “Amb les mans al fanal”, on després de descriure un dia de mercat, i “dia” és una paraula usada tres cops per remarcar-ho, de cop i volta culmina amb un trencament de sentit radical: “d’aquells que giren la mirada/ vers la dona que du plegat/ el cap en una paperina”). La llengua que empra no és pas complicada, ni la sintaxi enrevessada, però el canvi de sentit que produeixen alguns dels versos deixen el lector despenjat de cop i volta, i amb l’obligació de buscar el sentit al símbol emprat per completar l’obra. Per tant, Mirabete fa la seva feina, elabora els poemes amb un lligam intern i un sentit concret, però com un mag ens mostra el truc sense explicar-nos-el, deixant-nos embadocats i pensant com s’ho ha fet, com ha arribat a aquesta conclusió.
Tal com ja passava amb Radarforça poemes de La gran baixada s’allunyen de les interpretacions epidèrmiques. Però tanmateix, i com també passava en aquell altre llibre, n’hi ha uns quants de més accessibles, o de més abordables, que ajuden a donar un sentit general per tal que no ens perdem del tot, i mantinguem un cert rumb. De fet, l’estructura del llibre és molt equilibrada en aquest sentit: s’obre i es tanca amb dos poemes llargs, de tipus narratiu, dividits en dues parts. Després, pel mig trobem poemes més breus. M’agradaria fer esment d’alguns d’aquests poemes i aportar-hi llum per arribar a copsar el sentit general de l’obra.
En primer lloc, la primera part de “La gran baixada”, el poema que obre el llibre, defineix l’escenari, el to i el tema, tot de cop. El jo líric acut a la botiga de la remeiera Quimeta per demanar “un bon tast d’herbes d’oblit/ que la sort és lluny”, i com diu més endavant, “La meva vida és només l’esperança/ de poder sortir d’aquest laberint.” Per tant, el dolor d’una realitat negativa és atacat amb la irracionalitat de la màgia, ja que la vida del jo poètic oscil·la “entre la ciutat i la teologia”. És a dir, entre una realitat vulgar i planera i tot allò que concerneix als inexplicables de l’existència. I per extensió, doncs, podem deduir que la poesia és aquesta màgia amb què el poeta vol evadir-se d’aquesta manca de comprensió. Perquè amb la màgia, el poeta s’evadeix:“Desafio la llunyania/ i tot el que m’és rar i fugisser”; per tant, no li serveix per explicar-se res, sinó per defugir-ho. D’alguna manera, això implica per al lector que no cal obsedir-se massa a buscar el significat, sinó a deixar-se sorprendre. El fet que la ciutat que l’envolta es presenti tenyida d’intemporalitat, dóna al llibre una sensació d’irrealitat que allarga el joc.
Els següents poemes segueixen endinsant-se en aquesta idea; un cop d’ull als títols ens revelarà que, dins la ciutat, Mirabete tria espais claustrofòbics, tancats, que connoten l’esperit del jo líric: “En laberints estranys”, “Jardí tancat”, “Pou neguitós”, “El mur dels sortilegis”… Una sensació de neguit, de negativisme recorre el llibre, i de mica en mica el somni va prenent cos com a via d’escapament: a l’esmentat “Jardí tancat”, molt breu, escriu: “Un home desperta amb les mans/ tapant-li els ulls per no veure la nit./ Resguarda en ell un continent/ de somnis vers lluny del mur de granit.”
Tot plegat enderroca les certeses del poeta i va creixent la imatge de l’enigma, fins al punt que el darrer poema, amb el revelador títol “L’inútil sac d’ossos que deixa la vida”, està dividit en dues parts, amb els subtítols de “Enigma” i “Rèquiem”, que és l’única composició musical i/o artística vàlida després de tot plegat. Abans, però, ja apareix l’enigma a “La ciutat interior”: “I faig del foc interior la cremor/ que apaivaga el neguit de ser enigma/ d’una pluja, d’un cel, d’una remor/ que pobla l’ànima de por i estigma.” És a dir: el foc interior, la passió, fa minvar el neguit de no reconèixer-se, de no entendre’s, un neguit que li provoca la por de viure i el sentir-se assenyalat. Insisteixo: sense fer-ho evident, interpreto que el “foc interior” segueix essent la poesia, la màgia, el somni. Finalment, en el poema “Nocturn”, Mirabete condensa tot un plegat d’imatges i símbols eminentment romàntics. “Inicio el viatge llarg de la nit/ mitjançant el somni nu de l’alosa/ que travessa els sembrats de l’esperit.” L’ocell hi apareix com a enlairament de l’esperit, però no oblidem que també és un símbol trobadoresc d’avís als amants, de primera llum del dia, de cant alegre, i que prefereix els camps oberts als boscos (símbol del tancament, de l’angoixa). I malgrat moure’s entre “paranys” que li deixen “l’ombra d’una remor”, també és cert que “sóc entre la nit els ulls de l’ànima,/ retrobo el cel, l’elixir de la lluna,/ la rosa de nit enmig de la runa/ i el mar immens que transcendeix la llàgrima.” Aquest és, per a mi, el poema més bell de tot el llibre per les reminiscències romàntiques que abans comentava: imaginació, malenconia, bellesa, representades pels símbols de la lluna, la rosa, la runa, l’alosa, el mar…
D’altres poemes esdevenen més inescrutables i cal deixar-se anar sabent que no tenim xarxa sota els peus, però l’experiència val la pena. El llibre s’obre amb una excel·lent anàlisi de Xavier Soler, que traça molt millor que el present text les línies mestres que relliguen La gran baixadaI aquesta segona edició també compta amb un inspirat epíleg poètic de Josep-Ramon Bach

              David Madueño, article publicat al blog llunÀtic (08/07/2014)

 

Ricard Mirabete

La gran baixada

Editorial Emboscall (Col. Prima Materia, 85)

Pròleg: Xavier Soler – Epíleg: Josep-Ramon Bach
Dipòsit Legal: B 15202-2014
ISBN: 978-84-92563-69-2
Primera edició: maig de 2004
Segona edició: juny de 2014
PVP: 7 €

LLUNÀTIC

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General, La gran baixada el 26 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS LAIA LLOBERA

Deixa un comentari

Ara fa quinze anys Ricard Mirabete va publicar el seu primer llibre de versos, Última ronda, guardonat amb el Premi Amadeu Oller el 1999 (La Magrana), un llibre al qual han succeït La gran baixada (Emboscall, 2004), Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural del Vallès 2008) i Radar (2012), totes dues publicades a Témenos Edicions.

Després d’aquest periple poètic, que ha tingut el llarg abast de quinze anys, Mirabete és a punt de publicar un nou volum, aquest cop escrit a quatre mans amb David Caño. És, per tant, un bon moment per endinsar-se en el gruix de la seva producció poètica. Ricard Mirabete va guanyar el premi Amadeu Oller a l’edat de vint-i-vuit anys. Malgrat que Última ronda constitueix la primera temptativa, és una de les seves peces més cabdals. Publicat el 1999 per La Magrana, aquesta obra primerenca ja destaca per l’estètica simbolista dels versos, com vaticina l’estrofa de “Cançó trista”, de Marià Manent (La collita en la boira, 1920), que apareix a l’inici del llibre.

Volent o sense voler, amb la inclusió d’aquestes ratlles, el poeta ja anuncia la seva fruïció per l’estètica dels mots i la claredat expressiva, així com l’aposta per un estat anímic que impregna tot el llibre: la tristesa i la melangia com a conseqüència d’un naufragi amorós i la presa de consciència de la solitud humana.

La incertesa del present i la desafecció envers el futur també hi fan acte de presència per mitjà d’altres estadis, com ara l’empresonament de l’esperit o la sensació d’ofec permanent, propiciats per l’entorn fred i anònim de la ciutat.

Els motius principals que desenvolupa la primera part, “Carrers de cendra”, es troben exposats als primers poemes: «la solitud dels carrers que gela les passes» i els seus «rastres de sang mastegada», que ens parlen d’un cor «adolorit del temps» i de «les venes sagnants d’un jove», que es dol quan recorda.

La circumstància de la ciutat, val a dir-ho, és justament de tot menys circumstancial, perquè esdevé l’únic medi des d’on el poeta s’explora per dins i indaga per fora. L’estat interior del poeta s’assimila per complet a la gelor urbana i la seva vacuïtat, dos valors que s’inicien a Última ronda i que aniran agafant volada al llarg de tota l’obra.

La ciutat de Mirabete serà, des d’ara i fins al final, «la llar deshabitada del món», un entramat de carrers erms i inhòspits, que plantegen la metròpoli com un teatre. Per això l’artificialitat dels «carrerons pintats de cel/ [que] floregen com núvols prenyats de ràbia».

A “Última ronda”, la segona part del volum, l’interior del poeta passa del desassossec a la rebel·lia davant de la pèrdua de l’entusiasme vital, com adverteix la cita inicial de Hölderlin.

Per això, al llarg de tot el volum el regust amarg i malenconiós d’un amor perdut també es barreja amb petits esclats de natura, que surten a la llum amb els records que flagel·len i “enrosquen” el poeta: «Viaranys d’or, el rierol inquiet / que travessa els marges que verdegen / amb fulles, amb la pols. / Tristesa. I tanmateix que dolç el capvespre!»

Aquest quartet descriptiu, que presenta la visió d’un paisatge melangiós, ens transporta a les reminiscències de la sonoritat de Rosselló-Pòrcel: «Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca, / dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales», fet que palesa l’íntima comunió entre la natura i l’experiència personal del poeta. La placidesa manentiana dels mots també revela les implicacions metafísiques de l’obra.

El segon llibre de Mirabete, La gran baixada, aporta una combinatòria de caire més fantàstic: d’una banda hi fa acte de presència el món de l’oníric i el taumatúrgic i, de l’altra, el cosmos del jo més quotidià. Al pròleg, Xavier Soler ja anunciava l’ús d’idees surrealistes “en la línia brossiana” i “l’estil caldersià”, dos vectors fonamentals de la poesia de Mirabete, marcada per una concepció formalista que l’allunya amb radicalitat de la tan mal entesa espontaneïtat literària.

Un lloc central de la cartoteca d’aquests versos l’ocupen les figures del somni i l’evasió, per mitjà de les quals el poeta s’escapa de l’absurditat del món i la realitat que l’envolta: «somnis vers lluny del mur de granit» que malden per volar. Talment el reflex de l’instint inesgotable de perviure a tots aquells naufragis que han deixat una empremta dins nostre, com explica la cita de Brossa que encapçala tot el llibre. Perquè l’home és la lluita constant per poder transcendir i superar la seva condició de migradesa. Per això la poesia de Mirabete és del tot atemporal. En els seus versos també trobem la petja decadent de l’spleen de Baudelaire o l’enigma il·lusori de Kafka.

La introspecció, la soledat i l’aïllament interior desperten d’un jo líric que trepitja els carrers d’una ciutat postmoderna, bruta i alienada, concorreguda d’anònims que vénen i van. El poeta hi deambula extasiat per les sentors urbanes i les fàbriques obscures.

Però als versos d’aquest llibre sempre hi cau la pluja vera, que tot ho purifica com un bàlsam, i que salva el jo líric del seu anorreament. L’element de la pluja, com també ho fan aquí el foc i l’aire, insinua l’obertura de clarianes.

En aquest caminar meditatiu també hi ha el regust de la poesia i el sentit de l’existència de “L’oratge i la tenebra”, de Puig i Ferreter, aquell pelegrí dels anys trenta que buscava una sortida a la desídia que el colgava.

Així doncs, trobem en el decurs del poemari la davallada cap a uns «laberints estranys», que evidencien un planter de desenganys i frustracions, l’única sortida possible dels quals recau en l’esperança del camí que hi ha per córrer.

Atenent aquest aspecte, la noció de trajecte s’esbossa en moltes ocasions amb la via d’un tren rovellat, que enclou espais onírics on la natura esdevé la resposta al desesper: «En laberints estranys d’ecos de foc / cerco debades el vol de l’alosa, / el crit rocós del mar, la bella rosa, / que amagà l’amor en circuits de joc».

Els poemes de Mirabete tornassolen i muden l’esperit a mesura que avança l’obra. El llibre també reflexiona sobre el temps, els guanys i les pèrdues i el sentit d’allò que ens mou. Car l’obra del poeta és un reflex, en paraules de Josep Palau i Fabre, «de l’afany d’abastarse » i «veure-s’hi absolut», l’aventura de trencar-se i recompondre’s per romandre com les restes d’una estàtua; o una «cariàtide trobada a la platja el 1940».

La gran baixada, tanmateix, no presenta una caiguda emocional ni una depressió profunda, sinó un sotrac existencial que comporta edificar-se i acréixer-se amb més força: «Camps daurats a l’entorn dels ulls. / Un matí gloriós llaura els prats. / La dignitat serà l’orgull: / pèrdua sense records ingrats».

Si bé hi és palès un desarrelament vital, no hi ha cap actitud de desànim. En la baixada del jo líric hi ha un retorn de nova arrel, la pujada des del pou cap a la llum. Al tercer llibre, Les ciutats ocasionals, Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental 2008, el poeta se serveix del mateix viatge urbà que ja havia començat a Última ronda i que té la seva continuïtat amb Radar.

La idea que l’home és un pelegrí de les ciutats, anònimes i efímeres (certament “ocasionals”), farceix cadascun dels versos del volum, per bé que el situa en l’epicentre d’un indret molt concret: els carrers de Barcelona.

Les ciutats ocasionals constitueix, en efecte, un retrat de la ciutat comtal en forma d’inventari (el passeig de Gràcia, el carrer Elisabets, el carrer del Carme…), que es presenta com una mentida, com a conseqüència de la submissió al turisme i l’especulació.

Malgrat tot, en la ruta nocturna i espectral de Mirabete també hi ha lloc per a la natura, que sempre s’infiltra en aquests versos com una forma d’alliberament: «els núvols besaven la carena i es diluïen en pols astral i fum desitjós.» El fum d’algun amor prohibit que també ennuvola el poeta, de «les línies rectes dels afectes» que es mesclen i acaben desapareixent, no debades, per entremig de l’asfalt i els vianants.

El frau de Les ciutats ocasionals també és el frau de la vida, l’engany d’un teatrí tan cruel com inversemblant: «Se la trobà estirada en una llitera: / tenia el rostre desfigurat, el cos / era un tronc que desprenia un hàlit / d’hivern pur. Pogué endur-se-la passadís enllà, / embolcallada en un llençol blau / que arrossegava pel terra.»

Un silenci abassegador envaeix els versos d’aquest “Hospital” i una sensació de desolació crua i feridora. Com en d’altres poemes, les imatges tumorals, d’un fred marmori, es congrien en aquesta morfologia urbana, abrupta, desesperançada.

Aquest és el fil conductor que uneix bona part de tota l’obra: la ciutat com a escenari vital, com a plena representació d’un món interior i exterior, que es troba en decadència.

Tanmateix, la ciutat anímica del poeta també esdevé la baula on recolzar-se i fer-se fort, perquè «el carreu damunt carreu, esforç i cruiximent, al capdavall, [és] creixença», com explica la lletra de Sarsanedas esgrafiada a la primera paret de Les ciutats ocasionals. I és en aquest creixement, que la veu del poeta descobreix nous camins per transitar.

A Radar, el darrer llibre publicat per l’autor, el pelegrinatge romàntic (elegíac, leopardià) ens porta a la ciutat dels sants, Vic, per constatar que l’home continua caminant, malgrat haver esdevingut «un dau cansat i abolit».

En aquest nou trajecte es prolonga la idea que l’existència també és repetició, per això retornen els records dels amors perduts mentre el poeta passeja vora les aigües del Mèder. Al llarg del recorregut es referma la idea que l’amor és una «via deserta»: els destins «es perden» per entremig dels «semàfors inabastables».

Malgrat tot, segons Mirabete, l’espera és una actitud vital que ens «honora», com afirma un dels aforismes recollits al darrer apartat del llibre. Caminar, així doncs, també és romandre expectant.

Ricard Mirabete és un apassionat dels trajectes urbans (i vitals), de les seves decadències i la seva soledat, però també de les seves clarors. El poeta, com tot home, és tan sols «un raig que passa, que crema, que lluu», la terrible lleugeresa de Zygmunt Bauman que ens recorda que no som res més que pols que transita i es dispersa.

Però també som transeünts interiors, som descobertes i aprenentatges de nosaltres mateixos. Per això el poeta mai no escull la indolència. Els seus poemes no s’expliquen amb res més que no sigui pura humanitat.

Els pelegrins dels seus llibres, els lectors, farem bé de viatjar per aquests tan recomanables trajectes poètics, esculpits a consciència amb un llenguatge tan seductor com embriagador.

LAIA LLOBERA, article publicat a Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm.196.

QUADERN DE LES IDEES, LES ARTS I LES LLETRES

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General, La gran baixada el 25 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Deixa un comentari

L’editorial Emboscall reedita el poemari de Ricard Mirabete La gran baixada que va publicar el 2004. Deu anys després podem trobar a les llibreries de nou uns versos de Mirabete que “miren de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema”, segons escriu Josep -Ramon Bach.

La poesia de Ricard Mirabete és com parar un radar que capti les imatges impossibles i el brogit sibilant d’una realitat confusa.

Trepitjar carrers amb els passos blaus del mariner indecís.

Mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema.

Mesurar el grau de talent que separa l’èxtasi d’una realitat dictada. Rodolar per la gran baixada i abraçar la sorpresa al final del trajecte. Omplir de sal les cicatrius del silenci i esperar que el lament incendiï la resposta.

A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda blanca i armilla de manobre.

Perdre’s per les ciutats ocasionals i endevinar que la diversitat és el propi refugi.

Res no és absent de l’escena humana, ni cap panorama fa oblidar els altres paisatges de la memòria.

Fondre en un vers la crueltat d’una vida a l’aresta fosca dels carrers.

Modificar les ulleres, no per a veure-hi millor, sinó per endinsar-se allà on el secret es vesteix de majordom.

Ordenar a l’instint que premi el diccionari fins que traspuï sang.

Preguntar als amics de la paraula fins on estan disposats a morir per un ideal poètic.

Desitjar la vida per una obra que encara resta amagada entre els plecs deliciosos del futur.

Travessar el riu de l’amor amb els peus descalços i el magí agonitzant.

Esborrar el discurs dels cretins i maleir les realitats paral·leles.

Ser lliure davant tota acadèmia i escriure amb el desig obert i les parpelles closes.

Obrir-se al poema és aprendre a delinquir i a estimar sense pietat el desordre.

Escriure sota la llum és acceptar la mirada plana. Velar l’atreviment al caire de l’abisme.

Viure sempre en la foscor més perversa i desaprendre davant la imminent arribada del miracle.

Ser un digne habitant del naufragi.

                            Josep-Ramon Bach, article aparegut a Núvol, el digital de cultura

NÚVOL

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, La gran baixada el 21 de desembre de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS DAVID MADUEÑO

Deixa un comentari

SOTA L’INFLUX DE BROSSA

La poesia és, per a Ricard Mirabete, una canal per on trafiquejar els planys i els enigmes de la vida que la realitat és incapaç de resoldre per si mateixa, i que provoquen en el poeta el desassossec. Ja vam veure, quan parlàvem de Radar (2012), que els seus llibres plantegen un joc de clarobscurs, de versos tan colpidors com allunyats d’una comprensió superficial, que ens conviden (gairebé ens exigeixen) a submergir-nos-hi si volem tornar a la superfície amb algun corall o alguna perla. De vegades, però, només sortim amb les mans plenes del llim del fons, perquè en aquest cas la seva poesia esdevé oceà, però en canvi en d’altres esdevé un llac tenebrós i immòbil.

Enguany fa deu anys que publicava el seu segon llibre, La gran baixada, a l’editorial emboscall, de l’artesà Jaume AumatellHavien passat cinc anys des del seu debut amb Última rondaque va rebre el Premi Amadeu Oller, i va crear expectatives entre els lectors habituals del vers: un autor jove amb una marcada personalitat poètica, gens assequible, que prenia l’escenari urbà com a teló de fons de les seves composicions. Ara, deu anys després, i amb la represa de l’emboscall, ens arriba una segona edició. Això ens permet observar que en el seu segon llibre Mirabete remarca la tendència que comentàvem, que es confirma posteriorment amb Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural de Vallès Oriental, 2009), però també n’apunta una de nova: malgrat ser sempre fidel al context urbà, Mirabete és un creador inquiet que prova d’oferir en cada llibre nous horitzons poètics, prenent-se un llarg temps de reflexió, elaboració i publicació entre ells. A La gran baixadala ciutat és el rerefons constant, el llac on naufraga el jo poètic i el lector que l’acompanya, però és una ciutat intemporal, gairebé mai contextualitzada, i per damunt seu suren altres consideracions més importants, de més abast. El fet és que per entendre el llibre cal tenir molt en compte la influència de la poesia primerenca de Joan Brossa(1919-1998), sobretot la del llibre Fogall de sonets (1943-1948), en què apareix el poema “La gran baixada”. Però veiem què ens diu Glòria Bordons al pròleg de Poemes escollits sobre el Brossa d’aquesta època:
“El seu interès per la psicologia freudiana el portà a escriure imatges hipnagògiques, producte de somnis o d’estats inconscients. Un cop a Barcelona, en la seva recerca d’orientació, un amic li presentà JV Foix l’any 1941. En aquests primers moments, Foix fou un autèntic mestre per a Brossa, ja que aconduí aquella explosió intuïtiva cap al coneixement de les formes mètriques tradicionals, com el sonet, i l’introduí en el surrealisme. (…) Gràcies als consells d’aquests mestres, llibres com La bola i l’escarabat (1941-1943) o Fogall de sonets(1943-1948) guanyaren en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes.”

Doncs això és el que du a terme Mirabete en el seu segon llibre, una conjuminació de la forma equilibrada i clàssica (no pas usant sonets, però sí rimes consonants i versificació equilibrada d’art major) amb un realisme estripat de cop i volta per imatges surrealistes (com en el poema “Amb les mans al fanal”, on després de descriure un dia de mercat, i “dia” és una paraula usada tres cops per remarcar-ho, de cop i volta culmina amb un trencament de sentit radical: “d’aquells que giren la mirada/ vers la dona que du plegat/ el cap en una paperina”). La llengua que empra no és pas complicada, ni la sintaxi enrevessada, però el canvi de sentit que produeixen alguns dels versos deixen el lector despenjat de cop i volta, i amb l’obligació de buscar el sentit al símbol emprat per completar l’obra. Per tant, Mirabete fa la seva feina, elabora els poemes amb un lligam intern i un sentit concret, però com un mag ens mostra el truc sense explicar-nos-el, deixant-nos embadocats i pensant com s’ho ha fet, com ha arribat a aquesta conclusió.

Tal com ja passava amb Radarforça poemes de La gran baixada s’allunyen de les interpretacions epidèrmiques. Però tanmateix, i com també passava en aquell altre llibre, n’hi ha uns quants de més accessibles, o de més abordables, que ajuden a donar un sentit general per tal que no ens perdem del tot, i mantinguem un cert rumb. De fet, l’estructura del llibre és molt equilibrada en aquest sentit: s’obre i es tanca amb dos poemes llargs, de tipus narratiu, dividits en dues parts. Després, pel mig trobem poemes més breus. M’agradaria fer esment d’alguns d’aquests poemes i aportar-hi llum per arribar a copsar el sentit general de l’obra.

En primer lloc, la primera part de “La gran baixada”, el poema que obre el llibre, defineix l’escenari, el to i el tema, tot de cop. El jo líric acut a la botiga de la remeiera Quimeta per demanar “un bon tast d’herbes d’oblit/ que la sort és lluny”, i com diu més endavant, “La meva vida és només l’esperança/ de poder sortir d’aquest laberint.” Per tant, el dolor d’una realitat negativa és atacat amb la irracionalitat de la màgia, ja que la vida del jo poètic oscil·la “entre la ciutat i la teologia”. És a dir, entre una realitat vulgar i planera i tot allò que concerneix als inexplicables de l’existència. I per extensió, doncs, podem deduir que la poesia és aquesta màgia amb què el poeta vol evadir-se d’aquesta manca de comprensió. Perquè amb la màgia, el poeta s’evadeix:“Desafio la llunyania/ i tot el que m’és rar i fugisser”; per tant, no li serveix per explicar-se res, sinó per defugir-ho. D’alguna manera, això implica per al lector que no cal obsedir-se massa a buscar el significat, sinó a deixar-se sorprendre. El fet que la ciutat que l’envolta es presenti tenyida d’intemporalitat, dóna al llibre una sensació d’irrealitat que allarga el joc.

Els següents poemes segueixen endinsant-se en aquesta idea; un cop d’ull als títols ens revelarà que, dins la ciutat, Mirabete tria espais claustrofòbics, tancats, que connoten l’esperit del jo líric: “En laberints estranys”, “Jardí tancat”, “Pou neguitós”, “El mur dels sortilegis”… Una sensació de neguit, de negativisme recorre el llibre, i de mica en mica el somni va prenent cos com a via d’escapament: a l’esmentat “Jardí tancat”, molt breu, escriu: “Un home desperta amb les mans/ tapant-li els ulls per no veure la nit./ Resguarda en ell un continent/ de somnis vers lluny del mur de granit.”

Tot plegat enderroca les certeses del poeta i va creixent la imatge de l’enigma, fins al punt que el darrer poema, amb el revelador títol “L’inútil sac d’ossos que deixa la vida”, està dividit en dues parts, amb els subtítols de “Enigma” i “Rèquiem”, que és l’única composició musical i/o artística vàlida després de tot plegat. Abans, però, ja apareix l’enigma a “La ciutat interior”: “I faig del foc interior la cremor/ que apaivaga el neguit de ser enigma/ d’una pluja, d’un cel, d’una remor/ que pobla l’ànima de por i estigma.” És a dir: el foc interior, la passió, fa minvar el neguit de no reconèixer-se, de no entendre’s, un neguit que li provoca la por de viure i el sentir-se assenyalat. Insisteixo: sense fer-ho evident, interpreto que el “foc interior” segueix essent la poesia, la màgia, el somni. Finalment, en el poema “Nocturn”, Mirabete condensa tot un plegat d’imatges i símbols eminentment romàntics. “Inicio el viatge llarg de la nit/ mitjançant el somni nu de l’alosa/ que travessa els sembrats de l’esperit.” L’ocell hi apareix com a enlairament de l’esperit, però no oblidem que també és un símbol trobadoresc d’avís als amants, de primera llum del dia, de cant alegre, i que prefereix els camps oberts als boscos (símbol del tancament, de l’angoixa). I malgrat moure’s entre “paranys” que li deixen “l’ombra d’una remor”, també és cert que “sóc entre la nit els ulls de l’ànima,/ retrobo el cel, l’elixir de la lluna,/ la rosa de nit enmig de la runa/ i el mar immens que transcendeix la llàgrima.” Aquest és, per a mi, el poema més bell de tot el llibre per les reminiscències romàntiques que abans comentava: imaginació, malenconia, bellesa, representades pels símbols de la lluna, la rosa, la runa, l’alosa, el mar…

D’altres poemes esdevenen més inescrutables i cal deixar-se anar sabent que no tenim xarxa sota els peus, però l’experiència val la pena. El llibre s’obre amb una excel·lent anàlisi de Xavier Soler, que traça molt millor que el present text les línies mestres que relliguen La gran baixadaI aquesta segona edició també compta amb un inspirat epíleg poètic de Josep-Ramon Bach.

              David Madueño, article publicat al blog llunÀtic (08/07/2014)

Enllaç:  http://llunatic.blogspot.com.es/

Ricard Mirabete
La gran baixada 

Editorial Emboscall
(Col. Prima Materia, 85)

Pròleg: Xavier Soler – Epíleg: Josep-Ramon Bach 
Dipòsit Legal: B 15202-2014
ISBN: 978-84-92563-69-2
Primera edició: maig de 2004
Segona edició: juny de 2014
PVP: 7 €
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 11 de juliol de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Deixa un comentari
L’editorial Emboscall reedita el poemari de Ricard Mirabete ‘La gran baixada’ que va publicar el 2004. Deu anys després podem trobar a les llibreries de nou uns versos de Mirabete que “miren de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema”, segons escriu Josep -Ramon Bach. 

La poesia de Ricard Mirabete és com parar un radar que capti les imatges impossibles i el brogit sibilant d’una realitat confusa.

Trepitjar carrers amb els passos blaus del mariner indecís.

Mirar de reüll les parets escantonades, on el misteri hi deixa l’empremta del seu dilema.

Mesurar el grau de talent que separa l’èxtasi d’una realitat dictada. Rodolar per la gran baixada i abraçar la sorpresa al final del trajecte. Omplir de sal les cicatrius del silenci i esperar que el lament incendiï la resposta.

A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda blanca i armilla de manobre.

Perdre’s per les ciutats ocasionals i endevinar que la diversitat és el propi refugi.

Res no és absent de l’escena humana, ni cap panorama fa oblidar els altres paisatges de la memòria.

Fondre en un vers la crueltat d’una vida a l’aresta fosca dels carrers.

Modificar les ulleres, no per a veure-hi millor, sinó per endinsar-se allà on el secret es vesteix de majordom.

Ordenar a l’instint que premi el diccionari fins que traspuï sang.

Preguntar als amics de la paraula fins on estan disposats a morir per un ideal poètic.

Desitjar la vida per una obra que encara resta amagada entre els plecs deliciosos del futur.

Travessar el riu de l’amor amb els peus descalços i el magí agonitzant.

Esborrar el discurs dels cretins i maleir les realitats paral·leles.

Ser lliure davant tota acadèmia i escriure amb el desig obert i les parpelles closes.

Obrir-se al poema és aprendre a delinquir i a estimar sense pietat el desordre.

Escriure sota la llum és acceptar la mirada plana. Velar l’atreviment al caire de l’abisme.

Viure sempre en la foscor més perversa i desaprendre davant la imminent arribada del miracle.

Ser un digne habitant del naufragi.

        Josep-Ramon Bach, article aparegut a Núvol,
                             el digital de cultura (19/06/2014)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 22 de juny de 2014 per ricard99

LA GRAN BAIXADA

Deixa un comentari

Arriba a les llibreries la segona edició de La gran baixada (Emboscall Editorial, 2014). Amb el pròleg original de la 1a edició, escrit per Xavier Soler, i l’epíleg escrit en motiu d’aquesta 2a edició, que signa Josep-Ramon Bach, el mestre de l’Enunciat.

En trobareu una mostra del llibre en aquest enllaç:

http://www.emboscall.com/prima/baixada/baixada.htm

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 15 de juny de 2014 per ricard99

EL MUR DELS SORTILEGIS

Deixa un comentari

 EL MUR DELS SORTILEGIS

L’heura daurada del capvespre
escup sang en l’aigua enfosquida
que regalima pel mur pètals
de sorts músties de flor pansida.
Una pregària a la natura
violenta i ferotge en reviure.
Un sortilegi més a fades
que despisten tot just cridar-les.

          Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 1 de desembre de 2007 per ricard99

POU NEGUITÓS

Deixa un comentari

        POU NEGUITÓS

Al fons d’un pou negre i profund

m’hi vaig trobar descalç i somnolent

quan la lluna fa seu el munt

de sabates i xecs signats pel vent.

Reescriuré de la nit l’esbós

innúmer de mots que no he dit:

els pensa qui viu en el sentit

de la llei del pou neguitós.

                     Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 19 d'octubre de 2007 per ricard99

UN CRIM D’OCELLS

Deixa un comentari

      UN CRIM D’OCELLS

Endins la llar d’una nit anterior

les entranyes d’un ocell són aranyes

que executen a la paret l’horror

de grafits de la còlera. Les banyes

d’una cabra gegant és l’aparell

sonor amb què espanto mosques estranyes

fora de la cuina dels meus ocells

que nien amb mi, no pas a les muntanyes.

Dansem amb sang damunt la nostra pell.

A terra mans i peus. La nit al rostre

amb la crinera fumejant d’anells

de foc tremoleja mentre el nostre

llumí ho fogueja tot, com un martell

que repica els mals esperits del sostre.

              Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 28 de setembre de 2007 per ricard99

EN LABERINTS ESTRANYS

Deixa un comentari

  EN LABERINTS ESTRANYS

En laberints estranys d’ecos de foc

cerco debades el vol de l’alosa,

el crit rocós del mar, la bella rosa

que amagà l’amor en circuits de joc.

Com un riu de muntanya que no gosa

retrobar el punt on el temps se’n va,

gràcilment, entre l’oreig suau i el mar,

les herbes d’Àsia que sotgen la llosa.

                   Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 23 de setembre de 2007 per ricard99

DESTRUCCIÓ

Deixa un comentari

              DESTRUCCIÓ

Encenc el foc, amb la mà dreta, al moll.

Clisso darrere la boira la ciutat.

He vist el joc obscè a les cantonades,

plens d’antenes de colors els terrats.

He cercat mots, maons, senyera, debades

per tal de reconstruir tot un estat.

De l’alba, brut i vermell un penjoll

és tot el que fulgeix de la realitat.

                   Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 22 de setembre de 2007 per ricard99

UN DIA MÉS

Deixa un comentari

           UN DIA MÉS

Peso el bé i el mal en una balança

mentre els justos fan silenci amagant-se

els jutges fan jocs de mans amb diners

els monjos fan girs de peus als carrers

i el batlle sermoneja el vagabund.
 

Els amics es troben a l’hora en punt.

                   Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 2 de setembre de 2007 per ricard99

FIL MUSICAL

Deixa un comentari

      FIL MUSICAL

música, el bell goig de ser

un so, un so en moviment

musa -de tota llum- única

rusc de mots, accelerat so

vertigen en mil notes de pau

la lluita per la dignitat

la nit que la lluna va sortir tard

ara l’estàtua del jardí botànic

ràdio futura, umpah-pah

zero noranta-u, la madam

sopa de cabra, glaucs, lou reed

the clash, primal scream, rancid…

música, el vers en moviment

un so, la paraula del temps

musa de l’espai sideral

el nervi de tots els motors
 

             Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 9 d'agost de 2007 per ricard99

ELS AFORES DE LA CIUTAT

Deixa un comentari

   ELS AFORES DE LA CIUTAT

Encara viu la ciutat dels rellotges

en els quarts d’una tenebra acordada,

a la mitjanit de la gran ventada,

a l’hora en punt dels pactes a les llotges.

A desgrat de l’avui i la gentada

traços d’ombra dobleguen la ciutat

amb la pobresa de cada glopada

d’aire d’aquells que moriran aïllats.
 

                 Ricard Mirabete (La gran baixada, 2004)
 

Aquesta entrada s'ha publicat en La gran baixada el 2 d'agost de 2007 per ricard99