Eureka!

Probablement formaré part de la llista electoral d’ERC a les properes eleccions al Parlament, les del 12 de maig. Fa més de vint anys que hi milito i mai fins ara havia intentat ser a cap llista electoral. Però ara he decidit fer un pas endavant i us en vull explicar el perquè.

Després d’uns anys en que tots plegats teníem la sensació que cada dia teníem la independència més a prop, fins tenir-la a tocar l’octubre del 2017, ara som en un moment de decepció i desconcert. La il·lusió és el combustible més potent que hi ha. Per això quan tot semblava possible érem capaços de tot, i la nostra capacitat i la nostra determinació, curullades amb el referèndum del Primer d’Octubre, acaparaven titulars arreu del món. I per això és lògic que els dubtes i la desmobilització, que en unes eleccions es tradueixen en abstenció, siguin ara una seqüela de no haver-ho aconseguit aleshores.

Però que sigui lògic no vol dir que ens la podem permetre. Una cosa és que tinguem la sensació que les eines de què ara disposem no siguin suficients per assolir el nostre objectiu i una altra de ben diferent és pensar que en podem prescindir i que no ens hi tornarem a posar fins que en tinguem unes altres. L’objectiu és tan ambiciós i ens ho posen tan difícil que no podem prescindir de cap dels instruments que tinguem a l’abast. De cap. I el vot no només és un instrument sinó que, ara per ara, és el més poderós que tenim. Potser ens sembla poca cosa però és la cosa més potent que tenim, i per això no n’hem de prescindir. En cap cas.

Jo també estic decebut. Jo també estic de dol. Però no estic d’acord amb que fos una ara o mai, i que no havent estat aleshores ja no serà mai. Aquesta és una sensació que s’ha estès especialment entre els nous independentistes. Pels qui ja n’érem fa una pila d’anys, quan el camí semblava més costerut perquè amb prou feines omplíem el fossar de les moreres un dia a l’any, és més fàcil continuar endavant, sense defallir, malgrat la decepció, malgrat el dol. I els qui ho tenim més clar, els qui ens sentim amb més energies ho hem d’explicitar. Perquè la desil·lusió i l’apatia són contagioses, però la il·lusió i l’empenta també en són. Per això ara faig aquest pas endavant.

ERC és un partit assembleari. A totes les eleccions les seves seccions locals i les seves comissions sectorial trien els seus candidats, amb els que l’executiva nacional en confecciona les llistes electorals. Aquest diumenge, en un congrés extraordinari, la secció de Sants-Montjuïc va triar els seus dos candidats. Jo en sóc un.

La setmana vinent l’executiva nacional confeccionarà les quatre llistes per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Jo seré a la de Barcelona. No sé a quin lloc. No sé si seré gaire amunt o gaire avall, per tant no sé si tindré cap possibilitat de ser parlamentari a la propera legislatura. He pensat que havia d’explicar els motius que m’han dut a fer aquest pas endavant, per modest que sigui l’abast de les meves xarxes socials, i que ho havia de fer de seguida, abans de saber si tindré cap possibilitat de ser escollit parlamentari. Perquè la il·lusió i l’empenta són contagioses.