Eureka!

Les molles i les gomes són elàstiques. Les podem deformar, estirar-les o comprimir-les, si exercim una força sobre elles, i sabem que tan bon punt deixem de fer-ho recuperaran la seva forma anterior, “tornaran a ser com abans”. Però això només passa si la força no és “massa gran”, perquè tots els materials elàstics tenen un llindar, un límit de la força que poden gestionar d’aquesta manera, més enllà del qual es trencaran o quedaran deformats per sempre. En qualsevol cas, mai més tornaran a ser “com abans”.

Amb les persones i les societats passa una cosa similar. Funcionem amb uns marges dins dels quals ens hi podem sentir més o menys còmodes. Ens podem adaptar a diferents entorns, laborals o familiars, però és una adaptació temporal. En cap cas “ens deformem” permanentment, no canviem en res fonamental. Però tothom té un llindar, més enllà del qual ja no tornarà a ser “com abans”. I per a molts de nosaltres l’1 d’octubre va ser aquest llindar.

A Catalunya hem viscut, tots plegats, dècades fent veure que. En tots els sentits. Fent veure que érem el que no érem, i fent veure que no veiem què teníem a casa. Potser per por, potser per vergonya. Hem aprovat lleis, com les de normalització lingüística, sense cap intenció d’aplicar-les, però les aprovàvem perquè a uns els agradava fer veure que el Parlament era de debò i a uns altres que no anaven de mala fe. Fent veure que.

Sovint el llindar és el que separa un discurs teòric de la seva aplicació a la pràctica. Com a tantes parelles que acorden tenir una relació oberta i s’hi senten còmodes… fins el dia que una de les parts li diu a l’altra que no l’esperi a sopar perquè passarà la nit amb el veí de l’entresol. O com l’esquerra catalana que ha defensat durant dècades que Catalunya és una nació i té dret a l’autodeterminació… fins que ha intentat exercir-lo, i aleshores ha fet el mateix que aquella dreta tan antipàtica: a por ellos, a estomacar-los, a la presó, a l’exili…

L’1 d’octubre -no només aquell diumenge, tot l’abans i el després- va superar el llindar d’elasticitat de molta gent, que ja no tornarà a pensar, ni a sentir, com abans. D’un cantó i de l’altre. Per això molta gent que creia en Espanya ha deixat de creure-hi i ara vol la independència, encara que sigui a contracor. I per això també molta gent que compartia espai amb ells, després de donar la benvinguda a la repressió ja no tornarà a fer veure que, i per això demà molts exvotants del PSC que ara fa 4 anys van votar Ciudadanos ja no tornaran a votar “com abans” sinó que se n’aniran a Vox.

A ambdós cantons, som molts els qui ja no podem fer veure que.