L’any 1997, Enric Larreula, a la novel·la Terres Verges, ens narrava l’intent de crear als anys 20 i 30 del segle xx una nova Catalunya a Brasil. Una Catalunya lliure de diferències socials i lliure de l’opressió nacional que patia per part de l’Estat espanyol. També s’hi desenvolupaven temes col·laterals com la destrucció de les cultures autòctones d’Amèrica, les relacions entre els diversos grups humans que poblen el Brasil modern, la importància de la llengua catalana per al fet català… Aquesta ficció literària, basada en l’arribada de molts anarquistes catalans al Brasil, sí que ha tingut un paral·lel real. Sense el component de llibertat que Larreula fa buscar als seus personatges, el cert és que hi ha un Brasil europeu amb brasilers de pell clara i ulls blaus que parlen portuguès amb accent germànic i aprenen a l’escola a dir paraules com danke schön: muito obrigado, en alemany.
Arran d’una estada meva al Brasil i de la lectura del llibre de Larreula, vaig demanar-li a la bona amiga Neus Moliné (llicenciada en filologia catalana de l’Hospitalet de Llobregat que ha estat residint durant sis anys al Brasil, on ha fer de professora de llengua catalana) un petit article, encara inèdit, de la minoria alemanya del Brasil. Heus aquí, doncs, informació de primera mà sobre aquesta minoria lingüística.
En la imatge:
Castelinho do Caracol. Canela. A 3 km de Canela es troba un dels primers habitatges de la ciutat, conegut com Castelinho. Va ser construït entre 1913 i 1915 per la família Franzen en fusta de pi brasiler. És un exemplar típic d’arquitectura en estil “enxaimel”. Els descendents de la família han mantingut mobles, objectes i robes d’inicis del segle passat.
Per raons històriques, polítiques i ideológiques es creu que el Brasil és un estat monolingüe, on només existeix el portuguès com a primera llengua. Al Brasil, però, encara que el portuguès sigui l’única llengua considerada oficial, es parlen diverses llengües entre les comunitats indígenes a quasi totes les regions del país i existeixen, encara, les llengües parlades a les comunitats d’origen italiana, alemanya, japonesa, coreana, entre d’altres, al sud i sudest del país. Aquestes minories, en general, no tenen cap mena de “status” oficial, les seves llengües no són reconegudes o valorizades i els membres d’aquests grups han d’aprendre la llengua majoritària, el portuguès, en aquest cas.
Els primers immigrants germànics establerts a Rio Grande do Sul eren agricultors que treballaven la terra amb pocs recursos tècnics. Utilitzaven la mà d’obra familiar. L’any 1824 marca l’inici de la colonització alemanya a Rio Grande do Sul. Per influència de José Bonifacio, Pedro I, emperador de Brasil, va decidir inaugurar un programa d’immigració cap al sud mogut no únicament per qüestions de seguretat nacional, davant de les successives disputes territorials en aquella regió fronterera, sinó que també pel seu casament amb l’emperadriu Leopoldina, filla de Francisco I d’Àustria.
Els primer colons van ser enviats a les terres de la “Real Feitoria do Linho Cânhamo” posteriorment Sao Leopoldo, primera colònia alemanya de Brasil, llavors recentment independitzat de Portugal. A partir d’aquesta colònia, els alemanys s’escamparen per la Serra Gaúcha, volien començar una nova vida i es van trobar amb una regió deshabitada i sense infraestructura. Els primers anys van sobreviure de la caça i del pinyó, i a poc a poc van anar conreant la terra.
Actualment es reconeix que Brasil és un país multiètnic i plurilingüe, encara que les altres llengües diferents del portuguès no tenen cap mena de reconeixement a la Constitució. Així la Constitució de 1988 diu: “La llengua portuguesa és l’idioma oficial de la República Federativa de Brasil” (art. 13). Així i tot, avui dia, als nens indígenes, se’ls reconeix el dret d’aprendre a llegir i escriure en les seves pròpies llengües, encara que és molt recent la política lingüística d’alfabetització en la pròpia llengua com a “transició cap a l’assimilació completa de la llengua i cultura brasilera i per a la integració harmònica a la societat nacional”.
Pel que fa a l’alemany, la campanya nacionalista portada a terme per Getulio Vargas (1930/1945) va tancar totes les escoles de llengua alemanya, substituint-les per escoles de llengua portuguesa. Sota Aurelio Py i Plínio Brasil Milano, la policia va cometre atrocitats, principalment després de 1942. La política lingüística portada a terme va ser una política assimilacionista o integracionista, és a dir, l’objectiu final era la integració total de les minories en la comunitat majoritària. La llengua oficial –portuguès– es va imposar a la majoria dels àmbits d’ús públic: escola, vida pública, administració de les comunitats, etc; mentre que les llengües d’origen van quedar restretes al domini afectiu (família, amics).
Així, el pas del temps i l’anomenada política d’“abrasilerament” han donat com a resultat una enorme distància entre l’alemany i l’italià parlats a les antigues colònies de Brasil i el que es parla actualment en el seus territoris d’origen. No existeix una varietat alemanya de Brasil unificada, la llengua parlada pels descendents dels alemanys és formada per diversos dialectes, amb un ús de formes arcaiques caigudes en desús a l´Alemanya actual, i freqüentment amb moltes interferències del portuguès, llengua dominant. Es tracta, en la major part dels casos, d’una barreja de dialectes de diverses regions alemanys, entre elles Hunsrück, Vestfália i Pomerània (avui en gran part territorio polonès), sensiblement distants de la llengua estàndard de l’Alemanya d’avui (Hochdeutsch). La vitalitat d’aquesta llengua també depèn del grau d’escolaritat d’aquests parlants, així, els més vells, a la zona rural, parlen més alemany que els joves de la ciutat. El portuguès ha passat a ser el símbol de la ciutat, de les classes altes de la societat, del coneixement, de l’escola, dels mitjans de comunicació i, per tant, cada vegada més ve sent adoptat per la generació més jove que ja el considera la seva primera llengua. L’alemany parlat a Brasil s’associa, doncs, a les zones rurals, a la família, a la solidaritat entre els grups i a les generacions més velles. Així mentre en els petits poblets de d’interior encara sobreviuen formes dels antics dialectes i cançons i danses tradicionals, a les grans ciutats la integració dels alemanys a la cultura brasilera és actualment pràcticament completa. Les paraules de Gustavo Kuerten, Guga, tenista de l’estat de Santa Caterina, potser sintetitzen el sentiment predominant entre els joves descendents dels colons alemanys: “El fet de ser descendent d’alemanys no significa res. Sóc 100 % brasiler”. Aquesta substitució lingüística i cultural, com ja hem dit, va ser accelerada per l’anomenada “nacionalització” portada a terme per Getulio Vargas i, sobretot, a partir de 1942 quan Brasil va entrar a la segona guerra mundial al costat dels aliats, ja que els alemanys brasilers van ser considerats com una cinquena columna nazi i van començar a ser fortament discriminats i bandejats, i eliminat qualsevol tipus de manifestació cultural o lingüística. Avui dia es calcula que dels 2,5 milions de descendents d’alemanys de Rio Grande do Sul, només entre cinc-cents mil i un milió parlen o entenen l’alemany.
L’herència cultural alemanya a Brasil
Segons d’institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE), els alemanys de Brasil van tenir un important paper en el procés de diversificació de l’agricultura, la urbanització i la industrialització, i van influenciar l’arquitectura de les ciutats i els paisatges brasilers.
Un exemple d’això són les cases en l’anomena’t estil enxaimel, una de les principals atraccions turístiques a qualsevol regió de colonització alemanya. Quan els primers alemanys van arribar a Brasil, l’arquitectura “enxaimel” ja no era utilitzada feia molt de temps, però va ser considerada com la més adequada per les condicions trobades a Rio Grande do Sul i Santa Catarina. A més de fortes les cases eren barates i de construcció simple. “Enxaimel” vol dir “ompliment”. Primer era construït l’esquelet de la casa, tot de vigues grosses de fusta, entre les vigues verticals es col·locaven les horitzontals i, a les extremitats de les parets, algunes en angle per evitar inclinació. Els espais entre les vigues eren completats amb totxanes a la vista. La Vall d’ Itajaí, a l’estat de Santa Caterina, té la major concentració d’aquest estil arquitectònic. Els municipis d’ Indaial, Blumenau, Timbó i Pomerode tenen potser el nombre més significatiu de “enxaimels”, també coneguts com Fachwerk en alemany. Part de l´enxaimel d’avui dia, però, és només una fassana per atreure turistes i té poc a veure amb les construccions fortes i barates dels pioners alemanys.
A part de difondre l´estil enxaimel, l´immigrant alemany va portar la religió protestant, va contribuir al desenvolupament urbà i a l´agricultura familiar, i també va introduir al país el conreu del blat i la cura i comerç dels porcs. A partir de la dècada dels 40, començà el desenvolupament de l’agricultura comercial de subsistència cap a la capital, Porto Alegre, a partir del blat de moro, fèsols, patata i mandioca. Els primers colons eren també artesans i van ajudar a col.locar les bases de les indústries tèxtil i metal.lúrgica al Sud del país. Actualment les principals activitats econòmiques giren entorn al turisme, les fàbriques de xocolata i l’activitat tèxtil.
La vida cultural alemanya també va tenir un important paper en la formació de la cultura brasilera, especialmet pel que fa a gastronomia, obres de teatre típiques, corals d´esglésies, bandes de música. Un exemple característic és l´Oktoberfest que, primer, va sorgir com una forma de manifestació contra la “política de nacionalització” de l´Estat Nou de Getulio Vargas, però que avui s´ha convertit en una festa que simbolitza l´alegria alemanya. La més coneguda a Brasil és l´Oktoberfest de Blumenau, imitació de la festa de Munic. També importants per als descendents dels alemanys són les celebracions de Nadal i de la Setmana Santa, influenciades per la figura de Sant Nicolau (Pare Noel), l´arbre i els dolços de Nadal i el conill de Pasqua portats d´Alemanya. És a les festes populars que es veu la major concentració d´ingredients alemanys: rostit de porc, salsitxa bock o la cuca, tot regat amb molta cerveja.
Una estada a al zona de colonització alemanya: ruta per la Serra (Gramado, Canela, Nova Petrópolis, Sao Francisco de Paula, Bento Gonçalves, Garibaldi).
El primer dia de la nostra estada fem l´anomenada “Regió de les Hortènsies”, que inclou els municipis de Canela (veí de Gramado), Nova Petropolis i Sao Francisco de Paula i és que les carreteres per on anem estan plenes d´aquestes flors que floreixen a l´estiu. La regió està envoltada d’immenses valls verdes freqüentment coberts de boira, essent usual també la neu a l’hivern. Són petits poblets acollidors, bonics i seductors, plens de flors, hortènsies per tot arreu, plàtans i vegetació encara nativa com les araucàries.
El punt de partida és el poble de Gramado, conegut arreu per la seva excel·lent producció de xocolata i pel seu Festival de Cinema. Gramado va ser colonitzat per italians, alemanys i portuguesos a partir de 1885. L’interior de Gramado és riquíssim en paisatges poc coneguts i encara inexplorats. A més a més, és una font de cultura impressionant. Tots els racons són plens d’històries i encara avui dia hi ha l’oportunitat única de parlar amb descendents dels primers colonitzadors de la regió i conèixer l’emprenta alemanya i italiana.
El nostre guia es diu Mauro Hansen. Potser el seu cognom prové d’una família danesa, però ell és absolutament alemany, tant culturalment com ètnicament. La família prové de l’anomenada Linha de Pinhao Alto, una mala traducció de la paraula alemanya. Encara conserva i parla un dels dialectes alemanys portat pels immigrants encara que ja no el parla amb la seva filla, que, en canvi, estudia alemany com a segona llengua –llengua estrangera–l a l’escola. Ens parla dels programes d’intercanvi amb escoles alemanyes i com ell podia haver estat un d’aquells estudiants, ens ensenya fotografies de quan participava en les escoles de dansa i coral –molt comuns–l alemanyes de la zona. Ens parla com encara avui dia hi ha analfabets en llengua portuguesa, que no en alemanya, i com encara s’edita un petit diari fet a l’antiga colònia tot escrit en alemany. Tot això ens ho explica amb orgull i un somriure en el rostre.
Amb ell fem l’anomenada “Ruta Romàntica”, que va de Nova Petròpolis a Ivoti. Visitem cases, esglésies, monuments i poblets on trobem la característica arquitectura “enxaimel” i vivim la passió d’aquests descendents alemanys per les seves tradicions, expressades sobretot en forma de danses folklòriques, músiques cantades en alemany i gastronomia.
Entre els boscos en estat encara salvatge, els inmigrants obriren espais per plantar i els acompanyaren de boniques cases en estil germànic –l’anomenat estil enxaimel. Aquests inmigrants venien de regions ben característiques d’Alemanya com Pomerània, Saxònià, Bohèmia, Renània-Palatinat i Alps bàvars, i avui dia són principalment productors de fruites, grans, pans i dolços. El menjar típic, doncs, és un atractiu de la regió i nosaltres no ens oblidem de tastar alguns productes com la schmier (melmelada), pans, cucas (una mena de pa de pessic), formatges i llonganisses i, és clar, els seus boníssims vins i licors, i els “espumantes” (que poden competir perfectament amb el nostre cava). Precisament, aquests descendents dels colons alemanys i italians han descobert que la preservació dels seus costums i cultura poden constituir una important font de renda i molts d’ells es dediquen a l’agroturisme, cosa que els ha permès millorar el nivell de vida i la qualitat dels seus poblets. L’ajuntament de Gramado, per exemple, té unes normes molt estrictes per conservar i edificar nous edificis i fa cursos específics als colons per rebre tant els brasilers com els estrangers interessats a conèixer la seva cultura. Així, quan arribem a Bento Gonçalves amb el magnífic i ben conservat Maria Fumaça, un trenet de fusta que encara funciona amb carbó, ens trobem amb una veritable escenificació. Diversos homes i dones, descendents dels colons italians, ens reben al so de la gaita i de les seves veus entonant velles cançons de la terra natal. L’accent carregat i el posat camperol encanten els turistes que omplen els vagons del vell Maria Fumaça. Ells ens mostren amb mal dissimulat orgull i alegria alguns dels seus costums com el treball amb el blat de moro o com fan encara les pròpies cistelles de vímet.
Neus Moliné
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!