El pols de la llengua als Països Catalans

Al cor dels Alps orientals, al massís de les mítiques Dolomites, a l’Estat italià, trobem, mig amagat pel turisme massificat d’hivern, el poble ladí. En aquest article trobareu informació sobre aquest poble d’arrel retoromànica que malda per sobreviure.

La llengua ladina, la llengua pròpia del poble ladí, forma part del conjunt de parlars neollatins conegut amb el nom de retoromànic. Aquests parlars antigament tenien una continuïtat territorial, però la pressió dels parlars alemanys i dels parlars italians n’ha fet disminuir dràsticament el territori. El retoromànic s’estén, actualment, de manera discontínua des del sud-est de Suïssa fins a l’Adriàtic i, bàsicament, es poden dividir en tres grans grups:

·     L’occidental o romanx. Parlat al cantó dels Grisons per unes 50.000 persones (inclou el sobreselvà, el sotaselvà, el surmiran, l’alt engiadinès i el baix engiadinès). És oficial en aquest cantó, conjuntament amb l’alemany i italià, i és considerat una de les quatre llengües oficials de Suïssa (tot i que té menys drets que el francès, l’alemany i l’italià). Té una varietat estàndard, comuna per a tots els dialectes, que és oficial des del 1997.  

·     El central o ladí. Parlat a les províncies italianes de Bozen i Trento (que formen la regió del Trentino-Alto Adige[1]), i de Belluno (a la regió del Vèneto). A Bozen,  província de majoria alemanya, gaudeix d’un alt grau d’oficialitat; a Trento, tot i ser també oficial, aquest reconeixement no té l’abast del de Bozen; i, finalment, a Belluno, no té cap mena de reconeixement. En tot aquest territori, és parlat per unes 30.000 persones. Tot i que amb alguns problemes d’acceptació, els ladins de les Dolomites disposen, des de fa molt poc, d’una varietat estàndard: el 2001, es publicà Gramatica dl ladin standard; i el 2002, Dizionar dl ladin standard.

·      L’oriental o friülès (o furlà). Parlat a la major part de la regió italiana del Friül-Venècia Júlia (on té un relatiu reconeixement legal) i en una petita part de la província, també italiana, de Venècia (on no té cap reconeixement). És parlat, aproximadament, per més de mig milió de persones. El 1996 va unificar, oficialment, l’ortografia actual.

 A aquests tres grans grups, i vinculats al grup central, hi hauríem d’afegir els parlars de la valls di Non i di Sole, a la província de Trento (ara produndament italianitzats), i el parlar del Comelico, a la província de Belluno (es calcula que hi ha uns 10.000 parlants). En ambdós llocs el retoromànic és al límit de la seva desaparició.

 Malgrat aquesta divisió, accentuada al llarg de la història, i malgrat que sigui evident que cada grup ha desenvolupat la seva pròpia trajectòria com a poble diferenciat, hi ha una certa consciència d’unitat entre aquests  territoris, si més no a nivell lingüístic[2].

Centrem-nos, però, en el cas dels ladins de les Dolomites. Com ja apuntàvem, el repartiment del poble ladí en diverses províncies italianes fa que la situació lingüística sigui força diferent segons el territori. En aquest sentit, cal recordar que la major part de Ladínia havia format part fins al 1919 de l’Imperi Austríac (tret de la zona que actualment és a Belluno, que depenia de Venècia des del segle XV) i que a partir d’aquest moment tot el país ladí es troba dins de l’Estat italià. Durant el segle XIX, la llengua i la cultura ladines havien viscut un cert intent de normalització, paral·lel al d’altres pobles d’Europa: hi ha un primer intent de fixar la llengua literària (1833); es publica la primera gramàtica (1864); es crea l’associació Naziun ladina (1870), amb la intenció de treballar per la llengua; i el 1905 es funda la Uniun ladina, associació interladina que té com a objectius la unificació del tots els ladins del Tirol, l’ortografia unitària per a totes les valls i treballar per la cultura. Fins i tot es publica el primer diari en ladí. Tota aquesta lluita cultural queda estroncada durant la primera guerra mundial (la línia del front passa pel mig de Ladínia i, encara ara, fan feredat les trinxeres excavades dalt dels cims dolomítics[3]).

En acabar la guerra, tot i que els ladins reclamen el dret a l’autodeterminació, tot Ladínia passa a Itàlia, la qual considera la llengua ladina un mer dialecte italià. El 1920 els representants de les cinc valls ladines es reuneixen per protestar contra la negació del dret a l’autodeterminació, per reivindicar que els ladins siguin reconeguts com a grup ètnic i per crear la bandera ladina: blava, blanca i verda. Malgrat les reivindicacions, el poble ladí és esquarterat administrativament: les Valls d’Ampez (Ampezzo en italià) i de Fodóm (Livinallongo, en italià) són agregades a Belluno (1923), les valls Badia i Gherdëina (Gardena, en italià) passen a Bozen (la província de majoria alemanya) el 1927, i la Vall de Fascia (Fassa, en italià) resta unida a Trento. Un altre exemple, del qual en sabem molt els catalans, del divide et impera. Òbviament, aquest fet provocà l’afebliment de la cohesió interna del poble ladí. Fins i tot, durant la dictadura feixista de Mussolini el ladins són considerats estrangers i induïts a expatriar-se (com, de fet, havien acordat Hitler i Mussolini per a la població alemanya del Tirol del Sud). Prop de 2000 ladins van deixar la seva terra.

En acabar la segona guerra mundial, el 1946 es produeix la gran concentració de ladins al Pas del Sela per demostrar el seu rebuig al desmembrament que s’havia fet del poble ladí i per la reunificació a la província de Bozen de Fascia, de Fodóm i d’Ampez. Com diuen els propis ladins, varen ser paraules al vent. El acords de París entre Itàlia i Àustria no contemplaren l’existència del poble ladí, mentre que sí que reconeixien la particularitat dels sud-tirolesos de parla alemanya, mitjançant una certa autonomia. Recordem, en aquest sentit, que el contenciós entre aquests dos estats, pel tema de la població de parla alemanya del Tirol del Sud, no es va tancar definitivament fins al 1992!!! i que durant els anys 60 hi hagué, per què no dir-ho, violència política que no cessà fins a la consecució d’un nou Estatut d’Autonomia, el més ampli de tot l’Estat italià.

La situació actual és complexa. A la província de Bozen (Tirol del Sud), el ladí es fa servir a l’administració, a l’ensenyament i als mitjans de comunicació. És llengua oficial local des del 1988. La població, de totes les edats, manté la llengua i hi ha associacions de defensa del ladí. Els ladins representen només el 4,36% de la població de la província (unes 18.500 persones), però són el 90% de la població de les valls Gherdëina (on el 87% de la població parla ladí) i Badia (on el 98% el parla). A la província de Trento, com hem dit, tot i tenir un grau d’oficialitat menor que el que trobem a Bozen, durant la dècada del 90 s’han anat aprovant diverses lleis que han fet millorar un xic la situació (per exemple, s’ha creat un Servei per a la Promoció de les Minories lingüístiques locals o, des del 1997 hi ha una llei provincial que obliga a l’ensenyament de la llengua i la cultura ladines a l’escola obligatòria). En definitiva, l’idioma és força viu (es calcula que el parla un 82% de la població), però la pressió de l’italià és omnipresent. A la província de Belluno el ladí no té cap reconeixement legal, tot i que a Fodóm el parli un 95% de la població (a Ampez, en canvi, el procés de substitució es troba en una fase molt avançada: només el parla el 30%).

Malgrat tot, un fet és cert: el ladins lluiten per tenir un lloc en aquesta Europa que tantes vegades oblida els pobles sense Estat. Per això us recomanem, si feu una visita a Ladínia, i voleu conèixer un xic millor aquest petit país, unes visites al Museu Ladí de Fascia, a Poza (www.istladin.net), al costat del qual trobem l’Istitut Ladin “Majon di Fascegn”, ja dins del terme municipal de Vich; i al Museu Ladí de San Martin de Tor, a la Vall Badia (www.museumladin.it), al costat del qual també hi ha l’Istitut  Ladin “Micurá de Rü”. Descobrirem la història, la cultura i la llengua dels ladins de les Dolomites.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!