El pols de la llengua als Països Catalans

Òbviament, aquest alumnat ens ha aportat moltes maneres diferents d’entendre el món, tant des del punt de vista de costums com de religió, passant per les relacions familiars i no cal dir que ens han aportat una gran diversitat lingüística. La professora de la Universitat de Barcelona Carme Junyent calcula que són al voltant de 300 les llengües que es parlen actualment a Catalunya, de les quals més de 40 tenen més de dos mil parlants a Catalunya:

D’Europa, a part de les grans llengües (numèricament parlant) com l’espanyol, el francès, l’italià, l’alemany o el portuguès (hi podríem afegir els parlants del gallec –en un temps la segona immigració del nostre país), a Catalunya trobem més de 2000 parlants d’albanès, búlgar, eslovac, eslovè, estonià, hongarès, letó, lituà, polonès, romanès, serbocroat i txec.

D’Àfrica, tenim llengües com l’àkan (parlada principalment a Ghana), l’amazic (segurament la tercera llengua més parlada a Catalunya després del castellà i del català), l’àrab dialectal del Magrib, el bàmbara (parlat a Mali, al Senegal i a Costa d’Ivori), el bubi (llengua autòctona de Bioko, a l’actual Guinea Equatorial), l’edo (parlat a Nigèria), el fang (la llengua de la Guinea Equatorial continental), el ioruba (llengua parlada per més de 25 milions de persones al golf de Guinea –a Nigèria principalment), el manding (parlat a Guinea, Senegal, Gàmbia…), el soninke (parlat a Mauritània, Mali, Senegal i Gàmbia) i el wòlof (parlat a Senegal, Gàmbia i Mauritània).

D’Àsia, trobem l’armeni, el georgià, però també el bengalí (una llengua que en el seu lloc d’origen, l’Índia i Bangla Desh és parlada per més de 200 milions de persones), el coreà,  el tagàlog o filipí, el hindi (i l’urdú, que n’és la versió musulmana), el marati (llengua també de l’Índia, parlada per desenes de milions de persones), el nepalès, el panjabi, el paixtu, el tibetà i el xinès (segurament parlants del wu, una de les llengües xineses).

D’Amèrica, tenim la llengua guaraní (parlada principalment a Paraguai, on és llengua oficial), el nàhuatl (parlada a Mèxic) i el quítxua (parlat a Perú, Bolívia i Equador).

La diversitat lingüística i el nostre  currículum

I és justament en aquest context en què cal educar el nostre alumnat. En aquest sentit, només cal recordar que en l’ordenació dels ensenyament de l’educació primària (Decret 142/2007 DOGC núm. 4915) ja s’estableix que “la finalitat de l’educació és aconseguir que els noies i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d’intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi, que els ha tocat viure”. Per això en l’apartat de competències que ha d’adquirir un alumne, i en concret pel que fa a la competència social i ciutadana, no ens pot estranyar de llegir que adquirir aquesta competència “significa alhora entendre els trets de les societats actuals, la seva creixent pluralitat i el seu caràcter evolutiu, a més de demostrar interès i comprensió de l’aportació que les diferents cultures han fet a l’evolució i progrés de la humanitat, i disposar d’un sentiment comú de pertinença a la societat on es viu. En definitiva, mostrar un sentiment de ciutadania global compatible amb la identitat local”.

Si ens centrem en els objectius de les àrees de llengua catalana i literatura, llengua castellana i literatura i llengua estrangera de l’educació primària veurem que el primer que es planteja és justament el de “valorar la realitat multilingüe i multicultural de la nostra societat com a font de riquesa personal i col·lectiva”. Un objectiu que també podem trobar a l’educació secundària, on s’estableix com a objectiu “valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix, per a participar en la societat plural i diversa del segle XXI, per a l’enteniment i mediació entre persones de procedències, llengües i cultures diverses, evitant qualsevol tipus de discriminació i estereotips lingüístics”, un objectiu que queda completat en el punt núm. 12 quan s’estableix que cal “conèixer la realitat plurilingüe de Catalunya, de l’Estat espanyol i del món actual, i valorar les varietats de la llengua i la diversitat del món com una riquesa cultural”.

Fixem-nos, per tant, que el nostre currículum permet treballar àmpliament la diversitat lingüística:  tant la que sorgeix dels canvis de la nostra societat (amb la presència de persones que parlen llengües diverses) com la que la que hi ha dins de la llengua catalana (i que moltes vegades, especialment en llibres de text i en materials didàctics, hem oblidat sistemàticament[1]).

Només cal fixar-se en el continguts referents a la dimensió plurilingüe i intercultural, que cal treballar a cicle superior de primària (en podem trobar també a la resta de cicles de primària i a secundària) per veure quina és el pes que té aquest tema en el currículum actual. De fet, només citem aquells que, explícitament, fan referència a la diversitat lingüística i, en concret, al reconeixement de les llengües que ens aporta l’alumnat nouvingut:

• Valoració del coneixement de llengües per a la comunicació i per a millorar la comprensió dels altres i del món i per a valorar la pròpia llengua i cultura.
• Valoració de la llengua i cultura catalanes, a partir del coneixement i valoració d’altres llengües i cultures.
• Valoració de la pròpia identitat lingüística i cultural i assumpció d’una realitat multilingüe.
• Valoració, actitud receptiva i de respecte cap a les persones que parlen altres llengües o variants del català i el castellà, i tenen una cultura diferent a la pròpia.
• Consciència de les actituds personals davant les diferencies de llengües i cultures.
• Assumpció d’altres punts de vista deguts a una diferent llengua o cultura.
• Actitud crítica davant missatges discriminatoris i estereotips que reflecteixen prejudicis racistes, classistes o sexistes.
• Disponibilitat a qüestionar les actituds negatives respecte a les llengües i cultures i a superar els prejudicis..
• Coneixement de la varietat lingüística existent en el context social i escolar.
• Coneixement de la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, llengües diferents i varietats del castellà, incloses les d’altres països on es parla el castellà.
• Coneixement de la varietat de llengües que es parlen al món, a partir de recerques guiades a internet, visionats audiovisuals o d’observació de llibres escrits en diferents alfabets, prospectes i informacions sobre aparells.
• Coneixement del fet que hi ha llengües que es parlen a molts països i del fet que hi ha països on es parlen moltes llengües.
• Identificació de les semblances i diferencies en la manera de veure el món i expressar la seva visió (el dies de la setmana, per exemple).
• Identificació de paraules que s’assemblen en altres llengües, arriscar-se a trobar el significat i identificar les estratègies que fan servir.
• Identificar paraules que viatgen d’una llengua a una altra i dels manlleus que hi ha a la llengües catalana i castellana, en camps lèxics concrets (la cuina, els esports, entre altres).
• Percepció de les dificultats de comunicació i saber arribar a acords amb persones que parlen altres llengües.
• Estratègies comunicatives per adaptar-se a l’interlocutor en contextos multilingües i reformular els missatges, o amb l’ús d’elements no verbals per aconseguir que les altres persones ens entenguin.
• Actitud positiva d’interès i de confiança davant de l’aprenentatge de llengües estrangeres i per conèixer altres llengües i cultures.
• (…)

I amb quina finalitat treballem tots aquests continguts?

Aquests continguts ens ajuden a treballar el model lingüístic que volem per a l’escola catalana, que el Departament d’Educació ha anat definint en els anys darrers i que  s’han concretat en es conclusions del Consell Assessor de la Llengua a l’Escola (que trobareu a http://www.xtec.cat/lic/intro/caixa.htm#2) i en la proposta de projecte lingüístic de centre (http://www.xtec.cat/lic/projecte_ling.htm). Però quin futur lingüístic es vol per als estudiants catalans?

Per contestar aquesta qüestió cal partir de certes premisses.. És evident que el futur de la nostra comunitat lingüística s’ha de bastir en un nou context on cal fer una aposta clara pel plurilingüisme i pel respecte a la diversitat lingüística. Sense tenir clares aquestes idees, que, a voltes, tanta por han provocat, difícilment podrem garantir un dels principals objectius del nostre sistema educatiu: transmetre la llengua pròpia del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per als que la tenen com a segona;  potenciant, alhora, pautes d’ús lingüístic favorables al català.

És aquest el gran repte de l’educació a Catalunya en temes lingüístics. Així, en acabar l’ensenyament obligatori, hauríem d’haver aconseguit que el català fos la llengua primera, la llengua necessària, en tots els àmbits de la vida escolar. Els nostres centres educatius han d’esdevenir el pal de paller d’una part molt important d’aquesta nova política lingüística. Cal parlar de plans d’entorn, com els que s’havien començat a fer en els anys 80 (amb el nom de plans intensius de normalització lingüística), on s’han d’involucrar els pares i les mares (als quals cal oferir en el propi centre classes de llengua catalana i en llengua catalana –de fet, en altres països les escoles d’adults estan incorporades a les escoles ordinàries), els ajuntaments (coordinant, per exemple, el món del lleure, el qual ha d’oferir una continuïtat de la llengua en coherència amb el sistema educatiu), els altres departaments de la Generalitat, els moviments socials… Si no sumem esforços, tot el que facin els professionals de l’ensenyament pot quedar en el no-res.

Tot aquest gran repte, però, no implica que el nostre sistema educatiu no hagi de fer possible el coneixement de la llengua castellana, l’ensenyament de la qual ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els joves, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, puguin utilitzar-la normalment i correctament al final de l’educació obligatòria. El tractament pedagògic de la llengua castellana haurà de ser diferent segons el territori: òbviament no és el mateix ensenyar aquesta llengua a la Terra Alta que ensenyar-la al Baix Llobregat, on és la llengua familiar de la majoria dels alumnes. Els materials didàctics, per tant, haurien de tenir en compte aquesta diferenciació. I, si m’ho permeteu, el menys preocupant és si són dues o tres les hores de llengua castellana. El que ens hauria de preocupar  és com ensenyem català i castellà segons el context sociolingüístic.

Pel que fa a les llengües que han de tenir el plantejament pedagògic de llengües estrangeres, el nostre sistema educatiu ha de vetllar perquè, en acabar l’ensenyament secundari, l’alumnat comprengui i produeixi missatges orals i escrits amb propietat, autonomia i creativitat, en una d’aquestes llengües, fent-la servir per comunicar-se (apostaríem per l’anglès, la llengua més utilitzada internacionalment, però en segons quins contextos segurament seria més significatiu l’aprenentatge del francès o, fins i tot, de l’alemany). Ara bé, per tal de fer possible aquest objectiu, ja marcat en la normativa actual, cal un replantejament de l’ensenyament d’aquesta llengua: decidir si és profitós o no la incorporació primerenca de l’anglès; apostar per una millor formació del professorat d’anglès de primària; estudiar la possibilitat de fer alguna assignatura o activitats extraescolars en llengua anglesa; organitzar colònies d’immersió… L’ensenyament de l’anglès, a més, hauria de tenir una clara continuïtat en les escoles oficials d’idiomes (EOI) i en el món universitari. En les EOI l’alumnat podria optar per l’aprenentatge d’altres llengües d’origen germànic, com seria el cas de l’alemany.

Un tema a part podria ser el de les altres llengües romàniques: francès, italià, portuguès i, per què no, occità (una llengua tan i tan semblant a la nostra, que, a més, és llengua oficial a tot el territori de l’actual Principat de Catalunya). Creiem que l’aprenentatge d’aquestes llengües ja es podria introduir a primària (com, de fet, fan algunes escoles Calandretes d’Occitània), aplicant el mètode EuroComRom[2], que permet l’aprenentatge simultani de les llengües romàniques. EuroComRom potencia el plurilingüisme a partir de l’explotació cognitiva del parentiu existent entre les llengües d’una mateixa família. El mètode és especialment realista perquè els objectius se centren, en un primer moment, en les capacitats receptives (d’entrada, la competència lectora). A secundària, aquestes llengües s’haurien de poder ja estudiar per separar (el nostre alumnat ara ja pot optar per una segona llengua estrangera) i, a més, caldria garantir-ne la continuïtat a les EOI.

I, finalment, l’arribada de la nova immigració ens ha de servir per treballar dos objectius. D’una banda, el professorat ha de saber explicar que la diversitat lingüística no és un problema, sinó que és part de la riquesa cultural del món, un dels mitjans que tenim els humans d’adequar-nos a l’entorn i que, cada vegada que perdem una llengua, perdem una manera particular i original d’entendre el món. Els nostres ensenyants han de saber valorar aquesta riquesa. No es pot continuar dient: “aquest alumne no parla res”. S’imposa, per tant, una ràpida formació sobre la diversitat lingüística i un mínim de formació en les llengües més parlades, que no vol dir saber-les parlar sinó més aviat saber-les valorar. En aquest sentit, cal destacar materials com els de Carme Junyent[3] i Lluïsa Gràcia[4], que ajuden, en el primer cas, a acostar els estudiants a la diversitat lingüística i a veure la relació que hi ha entre totes les llengües, i en el segon cas a conèixer un xic més la llengua de la nova immigració i quina repercussions poden tenir en l’aprenentatge de la llengua catalana.  L’objectiu ha de ser clar: poder valorar tot allò que ens aporten els nostres estudiants i demostrar-los que nosaltres també ens interessem per allò que, en principi, no és nostre.

Paral·lelament, i de forma optativa i quan sigui possible pel nombre de parlants, cal que la nova immigració tingui l’oportunitat d’aprendre en el marc escolar la llengua del seu país d’origen (segurament el més adient és fer-ho en el marc de les activitats que, desencertadament, es diuen extraescolars). En aquest sentit, cal aprofundir en els convenis ja existents amb estats com el del Marroc, que aporta professors d’àrab, o el de Portugal (que tot just ha començat a facilitar classes en llengua portuguesa), o amb entitats xineses que organitzen classes de xinès. Un convenis que s’haurien d’ampliar amb el màxim d’estats possibles (Romania és el primer amb el qual s’ha arribat a acords). Aquestes classes sempre han de tenir un clar seguiment per part del Departament d’Ensenyament per garantir, en primer lloc, que l’únic contingut que s’hi fa sigui lingüístic i, en segon lloc, que es respectin i no es culpabilitzin els parlants de llengües minoritzades (el cas més clar seria el de l’amazic). Per això és tan important haver arribar a acords amb entitats sorgides de la societat civil per tal de garantir l’aprenentatge d’aquestes llengües minoritzades (el cas de l’amazic ha estat el primer; i segurament ara es continuarà amb la llengua quítxua). L’aprenentatge d’aquestes llengües en un futur a més hauria de tenir una continuïtat en les EOI. La Catalunya del segle xxi necessita de persones que, a part del català, siguin competents amb el màxim de llengües possibles. La projecció del nostre país al món és garantida si tenim ciutadans i ciutadanes realment plurilingües: català, castellà, anglès, francès, llengües d’origen…

[5] A França, un dels grans cementiris de llengües del món, segons F. Clanché (2002) a Langues régionales, langues étrangères. De l’héritage à la pratique”, INEEE première, núm. 830, INSEE, del 26% dels adults actuals que han rebut a la seva infantesa una llengua diferent del francès (català, bretó…, però també àrab, amazic, xinès, espanyol…), només un 9% la traspassa als seus fills… De fet, es pot afirmar que d’una generació a una altra el francès substitueix les llengües “dites regionals” i les llengües estrangeres. Una dada interessant que ens ajuda a reflexionar sobre el fet català, que es basa en el respecte escrupolós de la llengua familiar, tot i que s’integri des de la feblesa d’una llengua que no té al darrere tots els mecanismes dels estats. En podem estar orgullosos!