Quan pensem en el gaèlic irlandès, no ens deixa d’estranyar que. malgrat la independència d’una part d’Irlanda els anys 30, aquesta llengua no s’hagi normalitzat. La clau de l’explicació és que els anglesos havien aconseguit ja als anys 30 un gran grau d’implantació de l’anglès, ja que havien fet una política de repressió duríssima contra la llengua a l’escola, polítiques de repressió contra els moviments nacionalistes i, a més, a causa de la fam milers d’irlandesos van haver d’emigrar durant el segle XIX. Era, a més, la llengua dels pobres. Per fer-nos una idea de com de brutal ha estat la pressió dels anglesos, només cal fixar-se en la situació nord-irlandesa, la qual ha estat pràcitcament colonial fins al final del segle XX (quan comença el procés de pau). El miracle és que encara hi hagi gent disposada a aprendre i a parlar gaèlic (fins i tot a Irlanda del Nord). Per tot plegat us oferim el comentari d’un llibre recentment publicat a casa nostra i que ens dóna moltes pistes de “com les gasten” alguns dels estats considerats “bresols de la democràcia”.

CALAMATI, Silvia

Hijas de Erin.
Voces de mujeres de Irlanda del Norte
(títol original: Figlia di Erin. Voci di donne dell’Irlanda del Nord. Roma: Edizioni Associate, 2001).

Barcelona: Icària Editorial, 2006

195 pàgines

Silvia Calamati és una periodista i escriptora italiana que s’ha especialitzada des de la dècada dels 80 en el conflicte nord-irlandès, sobre el qual ha publicat nombrosos articles i assajos. És també coautora del llibre Irlanda del Nord: Una Colonia in Europa  (Roma: Edizioni Associate, 2005), ha tingut cura de la traducció del llibre Bobby Sands: un giorno della mia vita (Milà: Feltrinelli. 2002) i ha traduït Guerra e liberazione in Irlanda. La Chiesa del conflitto (Edizioni della Battaglia, 1998), escrit pel capellà nord-irlandès Joseph McVeigh.

En els seus escrits, Calamati denuncia que el Govern britànic ha exercitat en les dècades darreres un control tan gran de la població nacionalista irlandesa que, segurament, no podríem trobar un altre exemple semblant a tota l’Europa dita democràtica, ja que es va dotar a la policia i a l’exèrcit d’uns poders certament excepcionals, cosa la qual va denunciar repetidament Amnistia Internacional. Silvia Calamati deia el dia de la presentació a Barcelona que havia decidit escriure el llibre perquè “si no parlava del que havia vist era com si es produís un assassinat per segona vegada”. També va afirmar que en el llibre vol “donar veu a qui no en té, com el quadre de Münch, i fer entendre a l’opinió pública que no es tracta d’una guerra civil ni de religió, sinó el conflicte d’un govern que ha utilitzat mitjans legals i il·legals per combatre el terrorisme”.

En el llibre Figlia di Erin. Voci di donne dell’Irlanda del Nord trobarem tot un seguit d’entrevistes que l’autora féu a dones nord-irlandeses durant la dècada dels 90. Estructurat en dotze parts, s’hi aborden diversos aspectes del conflicte irlandès i recull experiències reals –amb noms i dates– de testimonis del patiment de dones (i també de nens), i, alhora, fa un repàs als drets humans que han estat transgredits a Irlanda del Nord per part d’un dels considerats bressols de la democràcia.

Ens explica, entre d’altres, l’experiència de Róisín McAliskey, embarassada de quatre mesos quan la feren presonera i que passà setze mesos de presó en condiciones increïbles (vint-i-tres hores tancada a la cel·la, la llum sempre encesa, dues vegades al dia era sotmesa a la humiliant pràctica del strip-search -el registre que inclou despullar per complet una persona-, va passar un temps en una presó masculina…) o la de Geraldone 0’Connor, que va rebre set dies de maltractaments de tota mena al centre de detenció de Castlereagh. Un cas apart és el capítol dedicat a la primera advocadessa irlandesa que va obrir un bufet legal a Irlanda del Nord, Rosemary Nelson, que va ser assassinada per un grup paramilitar britànic mitjançant una bomba adossada col·locada sota el seu cotxe. En aquest cas, per raons òbvies, es reprodueixen les seves paraules davant de la Comissió pels Drets Humans del Congrés dels Estats Unitats l’any 1998, on denunciava el paper de la RUC (Royal Ulster Constabulary).

Sens dubte, un llibre escruixidor que permet veure el conflicte nord-irlandès des d’un altre vessant ens uns moments com els actuals en què el camí cap a la pau sembla força consolidat i on totes les parts han de saber reconduir un passat que, encara, pesa com una llosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!