Ahir vaig assistir a la manifestació que commemora el Tractat dels Pirineus, que tres-cents cinquanta anys després encara divideix Catalunya. Com cada any, a més, és la data en què clou el Correllengua, que durant mesos ha recorregut els diversos punts del nostre país.
Tres-cents cinquanta anys no han estat, però, suficients per esborrar la catalanitat del nord de Catalunya, però gairebé… Sort n’hi ha, però, d’una xarxa de parlants (com a l’Alguer, com a la ciutat d’Alacant) que continuen fent viva la llengua (des de l’escola, des d’alguns mitjans de comunicació, des de la música, des de la política…) que fa que la llengua no acabi de morir…
Passant la frontera, no deixes de pensar com de mal ha fet, com ens ha arribat a separar, com ens ha arribat a fer d’espanyols o de francesos, i com les llengües d’aquests s’han fet omnipresents a casa nostra (especialment el francès). I com són d’immutables, malgrat europes, transicions, maigs del 68… que, fins i tot, encara hi ha policies que es dediquen a fotocopiar els carnets d’identitat de persones que, en el marc de la Unió Europea, exerceixen el seu dret a manifestar-se en un altre Estat -a la frontera de la Jonquera es van fer aturar diversos autocars de Catalunya Sud i es va procedir a identificar tothom! I tan mutables com han estat les fronteres en altres llocs (demà es commemoren els 20 anys de l’ensorrament del mur de Berlín i dels grans canvis fronteres d’Europa de l’Est)…
Després de més de 28 anys d’existència, la nit del 9 al 10 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín, un fet que va ser el punt de partida perquè, un any després, fos possible la reunificació alemanya. Per primera vegada, després de la 2a Guerra Mundial, aquelles fronteres europees, que ens havien presentat com inqüestionables, inalterables, eternes, es començaven a moure. Jalta, on els Estats Units, la URSS i el Regne Unit havien decidit el món, començava a passar a la història.
El procés de desintegració de l’antic bloc soviètic, que tot just estava començant, va significar un procés imparable de processos d’independència d’aquelles nacions que havien quedat amagades en estats artificials després de la Primera Guerra Mundial (Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia…), o que, malgrat revolucions, havien quedat dins de l’òrbita soviètica perquè formaven part de l’imperi tsarista rus (Ucraïna, Bielorússia, la zona del Caucas…), o que, senzillament, havien estat ocupades militarment per l’exèrcit soviètic durant la 2a Guerra Mundial (Estònia, Letònia, Lituània, Moldàvia, part de Carèlia… ). De fet, s’estava encetant una onada d’independències tan important com la que havia succeït després de la 1a Guerra Mundial. Una primera, als anys 90: Estònia (1991), Letònia (1991), Lituània (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Armènia (1991), Azerbaidjan (1991), Macedònia (1991), Geòrgia (1991, Eslovènia (1991), Moldàvia (1991), Croàcia (1991), Bòsnia i Hercegovina (1992), Txèquia (1993), Eslovàquia (1993). I una segona, en l’actualitat: Montenegro (2006), Kosovo (2008), la independència del qual no ha estat encara reconeguda per l’Estat espanyol, per causes que la premsa internacional no dubta de qualificar d’internes). Sort que les fronteres europees eren immutables!
I, nosaltres, com ja va passar després de la 1a Guerra Mundial, on, per cert, van participar voluntaris catalans amb l’esperança d’internacionalitzar el cas català (com havien fet altres nacions europees), ens hem quedat veient com anaven succeint uns fets que aquí semblaven impossibles. Segurament, la diferència la trobem en el fet que a l’Estat espanyol hi va haver transició (pautada i tutelada) i que a l’Europa de l’Est va haver-hi ruptura amb les anteriors estructures estatals, que van fer –i encara ho estan fent– possible la independència d’algunes nacions que dos dies abans, metafòricament parlant, haguessin pensat que era impossible accedir a un estat propi. Els exemples d’Eslovàquia i de Montenegro són prou significatius. A Montenegro, un país on havia estat frenat qualsevol procés independentista, al referèndum per la independència de 2006 hi va participar el 86,5% del electorat: a favor de la independència va estar el 55,5% (230.661 vots) i per la unió el 44,5% (185.002 vots); el parlament de Montenegro va proclamar la independència el 3 de juny i aquesta fou reconeguda per la Unió Europea, Sèrbia i els altres estats de l’ONU. Sembla fàcil, però ja sabem que nosaltres vivim en un estat on, sense vergonya, alguns polítics parlen directament de prohibir i de perseguir judicialment consultes populars no vinculants com la que es va fer fa pocs dies a Arenys de Munt.
L’Estat espanyol, la seva Espanya, és, com diu Joan-Lluís Lluís referint-se, sorneguerament, a França, etern, inqüestionable, i així ens ho han volgut fer creure als catalans durant anys. La història recent ens demostra el contrari: les fronteres estatals poden canviar i adaptar-se a les realitats nacionals. I moltes vegades s’ha fet d’una forma escrupolosament pacífica, com seria el cas de Txèquia o d’Eslovàquia, i mitjançant mecanismes democràtics. Potser ha costat de veure, potser ho fem tard, però Arenys de Munt va demostrar que hi ha molta més gent per l’independentisme, com va passar en molts dels ara estats que hem citat en aquest article, que no pas la que aparentment sembla que hi hagi (potser és que mai no hem tingut l’oportunitat d’opinar sobre aquest tema…?).
En altres apunts analitzarem l’evolució de la llengua pròpìa d’aquests països (Estònia, Letònia, Liutània, Geòrgia, Armènia, Eslovàquia…) per adonar-nos si és important o no ser independents…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!