A punt d’iniciar-se un nova legislatura, cal preguntar-se com afectarà el nou estatut en la política lingüística del Principat de Catalunya
Un exercici molt interessant que es pot fer aquests dies és comparar les diverses versions de la proposta de reforma de l?Estatut d?autonomia de Catalunya, ja que ens permet d?adonar-nos de fins a quin punt ha actuat la censura i, el que és més greu, l?autocensura. En el número d?estiu de 2005 de la revista l?Escletxa (http://www.cal-llengua.org/docs/escletxa8.pdf) ja vam fer una anàlisi del resultat dels treballs duts a terme en primera lectura per la Ponència redactora del nou Estatut. Ja hi constatàvem pors, contradiccions, però també alguns avenços importants. Pel que fa a la proposta de reforma de l?Estatut aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, que ja havia passat pel sedàs del ?políticament correcte?, es pot consultar el dossier temàtic ?El tractament de la llengua al nou estatut de Catalunya publicat a la pàgina web de la Secretaria de Política Lingüística (http://www6.gencat.net/llengcat/legis/estatut.htm), en concret els fragments de la proposta relatius a la llengua catalana i als drets lingüístics, que es poden comparar molt fàcilment amb el text definitiu que ara ens presenten.
Preàmbul
Un seguiment de les tres versions ens fa constatar en primer lloc la significativa caiguda del terme nació per referir-se a Catalunya en l?articulat de la Llei. Si a la primera versió ja indicàvem que possiblement calia parlar de Catalunya com una part de la nació catalana (la qual cosa no tancava la porta al fet que la gent d?altres territoris poguessin autoconsiderar-se també com a part de la nació catalana), a la versió actual el concepte de nació aplicat a la Catalunya estricta ja només apareix al preàmbul i amb una mena de circumloqui per dir que som una nació, perquè hi ha un sentiment i una voluntat, però que en el fons no passem de ser una nacionalitat, com diu la Constitució (de fet, la Constitució mai no explicita quines són aquestes nacionalitats) dins del marc de l?única nació que val: la Nació espanyola.
També en el preàmbul en la versió de 30 de setembre hi podíem constatar la inclusió de l?afirmació que ?el català com a llengua pròpia o comuna de tota la ciutadania amb independència de la seva llengua d?origen i d?ús habitual?. Es destacava per tant el paper del català com a llengua de cohesió social (comuna) en un societat cada cop més multilingüe. En el text definitiu, aquesta afirmació, àmpliament reivindicada per les entitats que treballen a favor de la llengua, ha desaparegut.
Article 6. La llengua pròpia i les llengües oficials
Pel que fa al tractament de la llengua pròpia (actual article 6), els tres redactats també ens permeten observar aquesta tendència a la baixa: en la versió de fa un any s?incorporava que el català era la llengua d?ús normal i preferent de totes (només aquest ?totes? ?que es refereix, és clar, també a l?Administració de l?Estat a Catalunya? era novetat en respecte a allò que ja està regulat a la Llei 1/1998, de política lingüística); a la versió de 30 de setembre es continuava mantenint aquest ?totes? i també s?indicava que era la llengua dels mitjans de comunicació públics a Catalunya. A la versió final que ara ens presenten ha caigut el ?totes? i en compte de ?a Catalunya? hi podem trobar ?de Catalunya?. El mateix ha passat quan s?afirma ara que el català és la llengua dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Una preposició que és tot un matís com s?ha demostrat ja en el passat, ja que no obliga a les administracions o als mitjans de comunicació que són a Catalunya, però que no són de Catalunya.
En el primer esborrany, la gran novetat en aquest apartat era establir, en paral·lel a la Constitució espanyola (en aquest cas pel que fa al castellà) que ?totes les persones a Catalunya tenen el dret a utilitzar i el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials? i que ?els poders públics de Catalunya han d?establir les mesures necessàries per a facilitar l?exercici d?aquests drets i el compliment d?aquest deure?. Sens dubte, un avenç significatiu que permetia que ningú pogués al·legar desconeixement de la llengua. En la versió de 30 de setembre es mantenia íntegre aquest redactat, ara bé, en la versió que ara ens presenten es diu literalment: ?Totes les persones tenen el dret d?utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les?. Aquesta acotació es refereix al terme jurídic ciutadà, és a dir, la ?persona que gaudeix dels drets civils i polítics? en aquest cas de Catalunya. És realment un cas de filar prim o és una possible vàlvula d?escapament per a possibles funcionaris ?transeünts? (jutges, militars, policies…)?
Una de les afirmacions que no ha canviat en cap de les tres versions és que ?la Generalitat i l?Estat han d?emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l?oficialitat de la llengua catalana davant la Unió Europea i per a la presència i la utilització de la llengua catalana en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic?. No estem segurs que en un text d?aquestes característiques hi hagi d?haver un altre cop un prec. El reconeixement europeu del català passa, en aquests moments, pel fet que l?Estat espanyol reconegui en els seus textos constitucionals que en el seu territori es parlen quatre llengües, totes oficials (basc, català, espanyol i gallec), la resta és desviar el tema a altres latituds. No deixa de ser curiós que es parli d?aquest tema quan no es pot utilitzar el català al Parlament espanyol.
Capítol III. Drets i deures lingüístics
Pel que fa l?actual capítol III, de drets i deures lingüístics, en el primer esborrany calia destacar l?avenç que significava legislar que ?els jutges i magistrats, els fiscals i el personal al servei de l?Administració de Justícia, així com els notaris i els registradors de la propietat i mercantils, han d?acreditar, per a prestar els seus serveis a Catalunya, que tenen un nivell de coneixement adequat de les llengües oficials, que els fa aptes per a desenvolupar les funcions pròpies del seu càrrec o del seu lloc de treball?. El redactat de 30 de setembre i l?actual són, si fa no fa, molt semblants, incloent-hi encara els encarregats del Registre Civil. En aquest línia també era interessant de destacar que s?afirmava que ?l?Administració de l?Estat situada a Catalunya? havia de garantir que ?el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials?. Curiosament, si bé a la versió de 30 de setembre constava que per ocupar una plaça de magistrat o de jutge a Catalunya calia acreditar un coneixement adequat i suficient del català (era un requisit), a la versió actual aquest plantejament s?ha rebaixat considerablement i, en tot cas, d?una forma contradictòria: d?una banda s?indica que aquest personal ha d?acreditar un coneixement adequat i suficient del català per fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans, però que aquesta circumstància ha ser valorada d?una manera específica i singular per obtenir una plaça en els concursos de trasllat corresponents (ja no es planteja com a requisit). Un embolic força considerable que ja anirem veient com s?aplica a la pràctica.
Cal destacar, però, que partint del primer esborrany, ha desaparegut l?afirmació que ?l?Estat també ha de garantir l?ús del català en els mitjans de radiodifusió i televisió, públics o privats, que són de la seva competència i que tenen incidència a Catalunya?. Una decisió paral·lela al canvi de preposició que hem constat a l?article 6. Finalment, també es reconeix el dret dels ciutadans de Catalunya a relacionar-se en català per escrit amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d?àmbit estatal.
En l?article que fa referència als drets lingüístics dels consumidors i usuaris, cal destacar que en les tres versions es fa referència a la disponibilitat lingüística de les entitats i de les empreses amb domicili social a Catalunya i dels establiments oberts a Catalunya.
Pel que fa l?àmbit d?ensenyament en les tres versions es recull únicament allò que ja està establert legalment, i que s?articula al voltant de la idea que ?el català s?ha d?utilitzar normalment com a llengua vehicular i d?aprenentatge en l?ensenyament? (alguna vegada algú haurà d?explicar què significa realment, des d?un punt de vista legal, la paraula ?normalment?!, la gran vàlvula d?escapament d?aquells qui no volen fer les classes en la nostra llengua). Una de les poques millores que constatem en referència al primer esborrany és que en aquella versió es consagrava, a nivell d?Estatut, que, tot i que no poden ser separats en centres ni en grups de classe diferents per raó de la seva llengua habitual, els ?infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua habitual, sigui aquesta el català o castellà?, un dret aquest ja reconegut i que no demana gairebé ningú des de fa anys, i que ara semblava que volguéssim reactivar. Sortosament ni a la versió de 30 de setembre ni l?actual apareix aquesta afirmació, la qual cosa dóna un cert marge d?actuació per a una futura nova llei de política lingüística.
En aquest apartat, i en les tres versions, és significatiu el nul avenç al món universitari, ja que s?afirma que el professor té dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que elegeixi. Per tant, aquí sí que no hi ha cap possible planificació d?un projecte lingüístic global de les universitats catalanes perquè topes frontalment amb un dret individual reconegut per l?Estatut.
Article 50. Foment i difusió del català
Pel que fa a l?actual article 50, en les tres versions cal destacar l?afirmació que ?els poders públics de Catalunya han de protegir la llengua catalana en tots els àmbits i sectors i n?han de fomentar l?ús, la difusió i el coneixement?. Pel que fa a l?Administració pública de Catalunya, i les institucions i les empreses que en depenen i els concessionaris de llurs serveis, s?estableix que han d?emprar la llengua catalana en les comunicacions i les notificacions adreçades a persones físiques o jurídiques residents a Catalunya (curiosament la Llei 1/1998, de política lingüística, establia el mateix redactat, però afegint en comptes de Catalunya l?àmbit lingüístic català!).
Pel que fa al tema de l?etiquetatge en el primer esborrany es citava que hi havia el dret que les dades que figuren en l?etiquetatge, en l?embalatge i en les instruccions d?ús dels productes fabricats i distribuïts a Catalunya constin almenys en català. Aquest redactat es va mantenir a la versió de 30 de setembre, destacant, però, que els poders públics havien de promoure (?) que aquestes dades fossin en català. A la versió actual, aquest prec (que no obligació) queda matisada amb la idea que ?constin també en català?. Un exemple clar que hi ha una llengua de primera, el castellà (obligada pel llei), i una llengua de segona, que hem de promoure però que, per llei, no és obligatòria.
Finalment, i referent a aquest article, és especialment positiva la referència a l?ús de la llengua de signes catalana (diferent de l?espanyola), la qual ha de ser objecte d?ensenyament, protecció i respecte.
L?occità de la Vall d?Aran
Pel que fa a la Vall d?Aran (present en diversos articles), cal destacar que trobem important que es parli de l?aranès com una variant de la llengua occitana. Massa vegades hem vist en textos oficials referències a una suposada llengua aranesa (com de fet podíem trobar en l?article 14 del primer esborrany, quan es feia referència al foment i la difusió de la llengua). A més, malauradament, no hi ha un tractament jurídic paral·lel al català o al castellà i en el cas de l?aranès només es parla de dret i mai de deure.
Com a conclusió
En definitiva, unes propostes amb evidents clarobscurs, ja que per una banda s?avança en la idea del deure de conèixer la llengua (una qüestió irrenunciable en ser paral·lela al que la Constitució diu per al castellà), però es renuncia a fer una aposta de futur quan no es fa esment al fet de considerar el català la llengua comuna, la llengua de cohesió social a Catalunya. S?opta per un bilingüisme, més o menys favorable al català, però que en cap cas qüestiona, impugna, l?omnipresència de la llengua espanyola. D?altra banda, hi notem una certa por a parlar sense embuts de la resta dels territoris de parla catalana, acotant gratuïtament la idea de nació catalana. I, finalment, una lectura de les tres versions amb les quals hem treballat demostra clarament que l?autocensura i el ribot espanyol han funcionat perfectament. Tant de bo que aquesta autocensura no limiti allò que estableix l?article 143 (el que fa referència a la llengua pròpia): ?correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l?abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català?. És a dir, s?atorga a la Generalitat la competència exclusiva sobre el català. Només és qüestió de temps per saber-ne la resposta
Pere Mayans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!