El pols de la llengua als Països Catalans

Una de les constatacions que es pot fer després d’un viatge de vacances és que, vagis on vagis, trobes catalans arreu, en un nombre que, certament, sembla que no es correspongui a la quantitat de catalanoparlants que hi ha. Aquesta potencialitat viatgera l’han sabuda aprofitar els amics de la campanya Free Catalonia per difondre el fet nacional català arreu del món. I, justament, com a catalans també hem de saber aprofitar aquests viatges per conèixer pobles que, com el nostre, les estructures estatals amaguen. En concret, us volem presentar el poble quítxua, escampat, també com nosaltres, per diversos estats: Perú, Equador, Bolívia i petites comunitats a Colòmbia, Argentina i Xile. Una visita a aquests estats és una magnífica oportunitat per, a més de gaudir d’una natura espectacular, descobrir una cultura i una llengua mil·lenàries, que han estat portadores d’una civilització, la dels inques, que malauradament la ignorància europea i l’arrogància d’aquells qui es creuen que són els dipositaris de l’autèntica fe van intentar anorrear totalment.

En el mapa podeu veure les zones del Perú on es parla la llengua quítxua.

Per tant, malgrat 500 anys de persecucions i prohibicions, actualment encara és una llengua vivíssima que es transmet intergeneracionalment. Cal citar, per exemple, que el 1770 Carles III signà una Reial Cèdula mitjançant la qual es prohibia l’ús de les llengües indígenes americanes. En aquest sentit, només cal recordar que el 1768 s’havia aprova un cèdula similar, aplicada als antics regnes de la corona catalanoaragonesa, segons la qual s’obligà a l’ús exclusiu del castellà a la vida pública i a les escoles. El quítxua actualment  és la llengua materna del 16’6% de la població peruana, entre 4 i 5 milions de persones (a part hi ha un 2’8% de la població del Perú que té altres llengües autòctones: l’amaira i les llengües amazòniques[1]). A Bolívia, l’any 1992 el 34,3% de la població sabia parlar quítxua, quasi dos milions de persones (de les quals uns 500 mil eren monolingües)[2]. A més, cal sumar-hi uns 700 mil parlants més a l’Equador, i uns milers més de parlants a Xile, Argentina i Colòmbia. Sense dades absolutament fidedignes (enguany al Perú, per exemple, s’està fent un gran esforç per fer el cens de tota la població, ja que actualment es desconeix el nombre real d’habitants), podem fer l’estimació que més de 7 milions i mig de persones coneixen la llengua quítxua.

En unes terres on l’autoestima dels autòctones ha estat constantment aixafada, on la independència l’aconseguiren els criolls (els descendents dels espanyols, que dominaven l’economia i la política) i no pas la massa indígena, on una part de l’Església ha fet –i fa! – una feina aculturalitzadora, on el turisme no ajuda en absolut a mantenir la identitat pròpia –tret dels elements més folkloritzants–, on l’única revolta possible sembla que només es faci palesa en el sincretisme religiós, la presència dels catalanoparlants pot ajudar, en un grau petit si voleu, a fer veure que l’espanyol no ho és tot, que cal sentir-se orgullosos del que som i que, quan perds la llengua i la identitat, perds alguna cosa més que un vehicle de comunicació. Així quan un guia quítxua t’explica que ha tingut problemes amb grups d’espanyols quan ell parla en quítxua amb els cuiners o amb altres guies, ja que li han dit que ho trobaven de mala educació, és evident que la complicitat que s’estableix amb els catalans és total (potser cal preguntar-ho al qui han fet el servei militar o els que han viatjat alguna vegada amb un grup d’espanyols?). O quan t’expliquen que la llengua es parla menys a les ciutat que al camp, o que als anys 60 i 70 molts pares van abandonar la llengua perquè els seus fills parlessin, ai las!, millor l’espanyol, com recorda tot plegat les situacions de l’Alguer, de Perpinyà, de ciutat de València o de la burgesia principatina de la postguerra! O quan davant d’un estrany canvien de llengua… Poden ser diferents la situació econòmica,  el grau d’autonomia política, però en el fons els processos de substitució lingüística són més similars del que hom a priori pot pensar.

Per tant, com a catalans ens han d’interessar aquestes realitats, perquè també ens ajuden a entendre la nostra realitat, que tantes vegades hem pensat que era única, i ens permet trobar aliats allà on pensàvem que no en teníem. Només cal recordar que al sistema educatiu del Principat de Catalunya l’any 2005 hi havia 3.371 peruans, 14.073 equatorials i quasi 6.000 bolivians!!!! I quants d’ells són quítxues o aimares i no tenen l’espanyol com a llengua familiar? Complicitats, per tant, que hem de treballar allà, quan anem de viatge, però també, i especialment, aquí. Per això, entitats com el CIEMEN han publicat el llibre Diàlegs. Els quítxues per fer conèixer en català el poble quítxua i en quítxua el poble català, o com la Universitat de València, que ha editat en edició bilingüe català-quítxua el clàssic de la literatura quítxua Ollantay. Sens dubte, només valorant la cultura dels altres aconseguirem que la nostra sigui també valorada.

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!