En finalitzar aquest curs, els centres d’ensenyament no universitari de Catalunya hauran de tenir actualitzat (o l’hauran de fer en alguns casos) el seu projecte lingüístic, que forma part del projecte educatiu del centre i on s’ha de definir el paper de les diverses llengües presents a l’escola o a l’institut.
En aquest apunt, us volem donar alguns elements que poden ajudar a fer les reflexions necessaris per fer el projecte lingüístic que realment necessiten els centres educatius de Catalunya i, per extensió, la societat catalana. Per tant, va dirigit a professorat, però també a pares i mares i a l’alumnat, perquè tot ells formen part de la comunitat educativa.
El projecte lingüístic dels centres educatius d?ensenyament no universitari de la Catalunya actual s?ha de bastir en un nou context sociolingüístic i sociocultural, en el qual, a més del català i del castellà, conviuen moltíssimes llengües més. Cal, per tant, fer una aposta clara que faci del català la principal llengua de cohesió social. I cal també garantir el plurilingüisme del nostre alumnat i cal saber transmetre també al nostre alumnat, als nostres futurs ciutadans adults, que cal valorar la diversitat lingüística com a riquesa i no com a problema.
Sense tenir clares aquestes premisses, que, a voltes, tanta por han provocat, difícilment podrem garantir alguns dels principals objectius del nostre sistema educatiu: transmetre la llengua històrica del país, tant a les persones que la tenen com a primera llengua, com per a les que la tenen com a segona, tercera o quarta; potenciar pautes d?ús lingüístic favorables al català; garantir un òptim coneixement del castellà, llengua oficial de l’Estat; garantir el coneixement de, com a mínim, una llengua estrangera; afavorir una educació intercultural que ens permeti valorar allò que ens aporta la persona que ve de fora; tractar la llengua com una eina que facilita la cohesió social; entendre-la com l’element clau que permet la comunicació dels ciutadans i de les ciutadanes; i com l’eina que permet el desenvolupament psicològic de l’individu en la societat
Són aquests els grans reptes de l?educació a Catalunya en temes lingüístics. Així, en acabar l?ensenyament obligatori, hauríem d?haver aconseguit que el català fos la llengua primera, la llengua necessària, en tots els àmbits de la vida escolar. Amb aquesta afirmació no estem dient que l?escola hagi de suportar tot el pes del procés de normalització de la llengua (com ha semblat que ha passat en aquests anys darrers), ja que seria no entendre la funció real de l?escola del segle xxi. Si la política lingüística no és transversal i no incideix en el món econòmic, en el món sociocultural, en la indústria del lleure…, difícilment les nostres escoles i els nostres instituts podran capgirar la situació en la qual viu la llengua catalana. Ara bé, els nostres centres educatius sí que poden esdevenir el pal de paller d?una part molt important d?aquesta nova política lingüística. Cal parlar de plans d?entorn, com els que s?havien començat a fer en els anys 80 (amb el nom de plans intensius de normalització lingüística), on s?hi han d?involucrar els pares i les mares (als quals cal oferir en el propi centre classes de llengua catalana i en llengua catalana ?de fet, en altres països les escoles d?adults estan incorporades dins de les escoles ordinàries), els ajuntaments (coordinant, per exemple, el món del lleure, el qual ha d?oferir una continuïtat de la llengua en coherència amb el sistema educatiu), els altres departaments de la Generalitat, els associacions culturals i esportives… Si no sumem esforços, tot el que facin els professionals de l?ensenyament pot quedar en el no-res (com, de fet, pot passar ara en les zones on s?ha potenciat la immersió lingüística, però on, per exemple, en els centres de secundària no es té clar quina és la llengua vehicular a Catalunya).
Des d?un punt de vista més estrictament pedagògic, és obvi que aquest nou projecte lingüístic de centre ha de saber recollir, en el cas de primària, l?experiència que Catalunya va començar a adquirir amb el que hom ha nomenat generalment programes d?immersió lingüística. Cal saber recuperar metodologies, cal saber-les adaptar a la nova realitat, cal imaginació per treballar la llengua des de tots els punts de vista, però especialment des del punt de vista emocional, cal saber ensenyar els diversos registres de la llengua (on s?inclouen els registres formals), valorant alhora les variants territorials, treballar l?adquisició de la llengua?
En el cas de secundària segurament el canvi ha de ser molt més profund. D?una banda, cal veure de quina manera ensenyem la llengua (treballem prou la llengua oral?, treballem la gramàtica textual? ens perdem en anàlisis sintàctiques que no ens deixen usar la llengua? aprofitem prou la variabilitat del currículum??), i, d?una altra, tot el professorat té clar que, a part de ser professor d?una assignatura concreta és també professor de llengua. Tots aquests temes i d?altres com el de qualitat de la llengua (el mestre i el professor són models formals de la llengua potentíssims, tant pel que fa a l?ús com pel que fa la qualitat des de tots els punts de vista del propi discurs) han de quedar reflectits en el projecte lingüístic i en els diversos documents que el desenvolupen (especialment els diversos plans anuals) si volem que es dugui a la pràctica i no una simple lletra morta.
Evidentment, tot aquest gran repte no implica que el nostre sistema educatiu no hagi de fer possible el coneixement de la llengua castellana, l?ensenyament de la qual ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d?estudi, de manera que tots els joves, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l?ensenyament, han de poder-la utilitzar normalment i correctament al final de l?educació obligatòria. El tractament pedagògic de la llengua castellana haurà de ser diferent segons el territori, òbviament no és el mateix ensenyar aquesta llengua en un centre amb alumant majoritàriament catalanoparlant que ensenyar-la a zones on el castellà és omnipresent i on és la llengua familiar de la majoria dels alumnes. Els materials didàctics, per tant, haurien de tenir en compte aquesta diferenciació. I aquest fet també haurà de quedar reflectit en el projecte lingüístic del centre.
Pel que fa a les llengües que han de tenir el plantejament pedagògic de llengües estrangeres, creiem que el nostre sistema educatiu ha de vetllar perquè, en acabar l?ensenyament secundari, l?alumnat comprengui i produeixi missatges orals i escrits amb propietat, autonomia i creativitat, en una d?aquestes llengües, fent-la servir per comunicar-se (apostaríem per l?anglès, la llengua més utilitzada internacionalment). Ara bé, per tal de fer possible aquest objectiu, ja marcat en la normativa actual, cal un replantejament de l?ensenyament d?aquesta llengua: decidir si és profitós o no la incorporació primerenca de l?anglès; apostar per una millor formació del professorat d?anglès de primària; estudiar la possibilitat de fer alguna assignatura o activitats extraescolars en llengua anglesa; organitzar colònies d?immersió, intercanvis… L?ensenyament de l?anglès, a més, hauria de tenir una clara continuïtat en les escoles oficials d?idiomes (EOI) i en el món universitari. En les EOI l?alumnat podria optar per l?aprenentatge d?altres llengües d?origen germànic, com seria el cas de l?alemany.
Un tema a part podria ser el de les altres llengües romàniques: francès, italià, portuguès i, per què no, occità (una llengua tan i tan semblant a la nostra, que, a més, es parla en el territori de l?actual Principat de Catalunyai és també oficial a tot el territori). Creiem que l?aprenentatge d?aquestes llengües ja es podria introduir a primària (com, de fet, fan algunes escoles Calandretes d?Occitània), aplicant el mètode EuroComRom[1], que permet l?aprenentatge simultani de les llengües romàniques. EuroComRom potencia el plurilingüisme a partir de l?explotació cognitiva del parentiu existent entre les llengües d?una mateixa família. El mètode és especialment realista perquè els objectius se centren, en un primer moment, en les capacitats receptives (d?entrada, la competència lectora). A secundària (o fins i tot a cicle superior de primària), aquestes llengües (pensem bàsicament en el francès) s?haurien de poder ja estudiar per separar (el nostre alumnat ara ja pot optar per una segona llengua estrangera) i, a més, caldria garantir-ne la continuïtat a les EOI.
I, finalment, l?arribada de la nova immigració ens ha de servir per treballar dos objectius. D?una banda, el professorat ha de saber explicar que la diversitat lingüística no és un problema (un càstig diví: el de la Torre de Babel), sinó que és part de la riquesa cultural del món, un dels mitjans que tenim els humans d?adequar-nos a l?entorn. Cada vegada que perdem una llengua, perdem una manera particular i original d?entendre el món. A hores d?ara al sistema educatiu de Catalunya hi ha alumnat (més de 100.000) procedent de més de 160 estats (potser estem parlant, per tant, que hi ha més de 250 llengües?). Els nostres ensenyants han de saber valorar aquesta riquesa. S?imposa, per tant, una ràpida formació sobre la diversitat lingüística i un mínim de formació en les llengües més parlades (en aquest sentit cal destacar materials com els de Carme Junyent[2] i Lluïsa Gràcia[3], que ajuden, en el primer cas, a acostar els estudiants a la diversitat lingüística i a veure la relació que hi ha entre totes les llengües, i en el segon cas a conèixer un xic més la llengua de la nova immigració). L?objectiu ha de ser clar: poder valorar tot allò que ens aporten els nostres estudiants i demostrar-los que nosaltres també ens interessem per allò que, en principi, no és nostre. Paral·lelament, i de forma optativa i quan sigui possible pel nombre de parlants, cal que la nova immigració tingui l?oportunitat d?aprendre en el marc escolar la llengua del seu país d?origen (segurament el més adient és fer-ho en el marc de les activitats que, desencertadament, es diuen extraescolars). En aquest sentit, cal aprofundir en els convenis ja existents amb estats com el del Marroc, que aporta professors d?àrab, o amb consolats com el de Xina, que fa classes de xinès. Un convenis que s?haurien d?ampliar amb el màxim d?estats possibles (Romania, Gàmbia, Rússia, Ucraïna, Pakistan, Bulgària, per citar alguns dels estats que aporten més alumnes). Aquestes classes haurien de tenir un clar seguiment per part del Departament d?Educació per poder garantir, en primer lloc, que l?únic contingut que s?hi fa sigui lingüístic i, en segon lloc, perquè es respectin i no es culpabilitzin els parlants de llengües minoritzades (el cas més clar seria el de l?amazic). Segurament, a més, caldria arribar a acords amb entitats privades per tal de garantir l?aprenentatge d?aquestes llengües minoritzades (amazic, quítxua, panjabi…). L?aprenentatge d?aquestes llengües a més hauria de tenir una continuïtat en les EOI.
Els projecte lingüístic dels nostres centres educatius ha de tenir com a horitzó que la Catalunya del segle xxi necessita de persones que, a part del català, el tret que més ens singularitza com a poble, siguin competents amb el màxim de llengües possibles. La projecció del nostre país al món és garantida.
En definitiva, una proposta per a una Catalunya que ha d?assegurar el futur de la llengua catalana i que ha d?estar oberta al món més que mai. Ciutadans i ciutadanes que tinguin del català la seva llengua de relació habitual, però que, a més, coneguin perfectament el castellà, es puguin comunicar en anglès, tinguin uns coneixements que els permeti, com a mínim, entendre alguna de les altres llengües romàniques i, finalment, en el cas de les persones nouvingudes, que puguin tenir coneixement de la seva llengua d?origen. Un repte difícil, però certament engrescador.
[1] CLUA, Esteve; Estelrich, Pilar; KLEIN, Horst G.; STEGMANN, Tilbert D. EuroComRom ? Els sets sedassos: Aprendre a llegir les llengües romàniques simultàniament. Aachen: Shaker Verlag, 2003. Podeu trobar informació sobre EuroCom en dotze llengües a: www.eurocomresearch.net.
[2] En referim als materials publicats per Carme Junyent a l?editorial Octaedro, tant per a primària com per a secundària.
[3] Ens referim a la col·lecció que sota el títol Llengua, immigració i ensenyament del català ha publicat el Departament de Benestar Social: 1. Llengua i immigració, diversitat lingüística i aprenentatge de llengües. 2. L?àrab. 3. El xinès. 4. El soninké i el manding. 5. El berber. 6. El fula i el wòlof. (En preparació els llibres referents al romanès, tagal, panjabi i ucraïnès). Podeu trobar-ne versions actualitzades a www.gencat.net/benestar/immigra/pinze.htm.