El pols de la llengua als Països Catalans

En el marc de l’exposició La mar de llengües, que organitza Lingua Món – Casa de les Llengües a la plaça de la Universitat de Barcelona, ahir es va fer la presentació del llibre del catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera El nacionalismo lingüístico: una ideología destructiva.

En el seu llibre, Moreno Cabrera fa una crítica, des de la lingüística, al nacionalisme lingüístic, en concret al nacionalisme imperialista de llengües com el xinès, l’indonesi, el rus, el francès, l’anglès i, òbviament, l’espanyol. Moreno es centra en aquest darrer cas perquè, com ell mateix diu, és el que millor coneix. Després de llegir el llibre i després d’escoltar amb quina passió defensa la igualtat de totes les llengües, no ens pot estranyar que certa premsa espanyola el consideri pràcticament un traïdor. Però és més, a l’acte, Antonio Robles (de Ciutadanos) i alguns col·legues seus han volgut fer explícit, d’una forma nerviosa i ratllant, a voltes, l’agressivitat, que a Catalunya el català era una llengua imperialista. La resposta de Moreno Cabrera ha estat clara i contundent: el català seria imperialista si es volgués imposar a Granada o a Galícia, voler ser la llengua del seu propi territori no en té res, ni d’imperialisme ni del nacionalisme lingüístic del qual ell parla…

En el llibre, ell propòsit de Moreno Cabrera és combatre els usos polítics de la lingüística, especialment aquells que pretenen justificar que hi ha llengües que són, intrínsecament, superiors a les altres i que, per aquest motiu, han esdevingut llengües nacionals. Aclareix que no va en contra de l’espanyol, sinó contra la ideologia nacionalista espanyola, que és profundament agressiva i que es presenta amagada dient que els nacionalistes són els altres.

El llibre s’articula en sis capítols. En el primer, Lengua y nación: aspectos sociales y lingüísticos, analitza, entre d’altres, aspectes com el fals darwinisme lingüístic (que permet justificar tantes injustícies) i conceptes que tant han estat manipulats com són els de llengua i dialecte, i el de llengua estàndard. En un segon, Nacionalismo lingüístico, reflexiona sobre el nom de la llengua nacional, que en el cas que ens ocupa ens explica com es va passar del castellà a l’espanyol, i com aquest aquesta llengua nacional és presentada com quelcom de superior a les altres llengües. En el tercer, Nacionalismo lingüístico y colonialismo, tracta temes com la llengua companya de l’imperi colonial, l’assimilació dels pobles considerats “primitius” (i que sort en tenen de poder aprendre una llengua de debò). En el quart, Nacionalismo lingüístico e imperialismo, analitza la relació entre llengua i imperi econòmic (superada ara l’etapa del colonialisme) i destapa la ideologia castellanocèntrica, dirigida des de Madrid, tant de la Real Academia Española com del Instituto Cervantes, al qual no dubta de titllar de megalòman en la seva tossuderia de presentar l’espanyol com la llengua internacional amb més projecció. En el cinquè, Lingüística y nacionalismo lingüístico, veiem com una part dels lingüistes s’han posat al servei del nacionalisme lingüístic i com s’usen els conceptes i termes tècnics de la ciència per donar credibilitat científica a determinades posicions polítiques. I, finalment, un sisè capítol, on analitza l’estudi de J.C. Herreras, Lenguas y normalización en Espanya (Gredos, 2006), ja que és un bon exemple de les noves formes que adopta el nacionalisme lingüístic espanyol, el qual, amb abundància de dades pertinents i ben estructurades, distorsiona greument la realitat sociolingüística de les comunitats autònomes amb llengua pròpia. Com a rèplica, Moreno Cabrera defensa la política lingüística educativa de Catalunya si es vol acabar amb la idea que el castellà és la llengua realment útil i les anomenades llengües cooficials no són més que una molèstia i una rèmora..

Són especialment interessants els apartats en què demostra el nacionalisme, quasi racista, d’autors com Menéndez Pidal, Alvar o Gregorio Salvador, els quals s’han entossudit a defensar la superioritat de la llengua espanyola com a causa de la seva expansió primer a la península i després a Amèrica, i que, com sabem, són a la base del pensament que ha portat a dir que el castellà mai no s’ha imposat per la força.

En definitiva, un llibre que intenta desemmascarar els usos ideològics dels conceptes lingüístics per part del nacionalisme lingüístic espanyol i on l’autor defensa sense embuts la igualtat de totes les llengües.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!