El pols de la llengua als Països Catalans

Curiosament, i malgrat la Carta Magna, l’idioma de l’Estat espanyol reconegut com a oficial a la Unió Europea és l’espanyol, segons podem comprovar en tota la documentació europea, i fins i tot en el projecte –avortat– de Tractat pel qual s’instituïa una Constitució per a Europa, es llegia, a la pàgina 273, lengua española. Quina contradicció, per fer-nos empassar l’ham de l’Estat autonòmic, que neutralitzés qualsevol temptació separatista, calia fer veure que totes les llengües que es parlen eren, encara que no tinguessin ni nom, llengües espanyoles, i, per tant, calia dir que el castellà n’era una més, d’aquestes llengües; la més important, la intocable, però. Ara bé, cara enfora poca broma, no s’hi valia a badar. L’únic nom possible per a la llengua comuna era el d’espanyol, sense cap més concessió a les llengües perifèriques.

 Pensant-hi un xic, a més, hom s’adona que amb aquesta afirmació s’estava dient que a l’Estat francès també es parlen llengües “espanyoles” (com el basc i el català), que a l‘Estat italià també se n’hi parlen dues, d’espanyoles (el català, que és reconegut amb aquest nom a la Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche e storiche. Legge 15, de 15 de desembre de 1999[1]; i, estirant un xic la corda, com que l’occità de la Vall d’Aran també deu ser un llengua espanyola, també hauríem de comptar amb els parlars occitans de les províncies de Cuneo, Torí i Imperia, i, al sud italià, de l’illot lingüístic de Guàrdia Piemontesa), sense oblidar, és clar, que a Andorra la llengua oficial és també una llengua espanyola, que en aquest és el català. Fins i tot, ens atreviríem a dir el que tothom: el portuguès és també espanyol (amb una visió hispànica és obvi que el portuguès és “més” espanyol que no pas el català) ja que es parla a les províncies de Salamanca (Alamedilla), i de Càceres i Badajoz (Vall de Jálama, Herrera de Alcántara, Cedillo i franja d’Alcántara, i Olivença). 

Sigui com sigui, qualsevol persona, però, quan es parla de l’espanyol, malgrat el que es digui a la Constitució, sap que és un terme sinònim a castellà. Un de consum més intern, l’altre, d’un ús més internacional. Fins i tot, a l’Amèrica dita llatina, en els textos constitucionals i oficials en general podem trobar tant un com l’altre nom, vegem-ne alguns exemples: 

·         Alguns han apostat pel terme espanyol. A Guatemala, la Constitució de 1985 estableix que “el idioma oficial de Guatemala es el español”. A Nicaragua, a la Constitució  es decreta que “el español es el idioma oficial de la República. Las lenguas de las Comunidades de la Costa Atlántica de Nicaragua también tendrán usos oficiales”. A Puerto Rico, tot i que a la Constitució no hi ha un apartat específic dedicat a les llengües, en els textos oficials es parla de llengua espanyola. (…)  

·         Altres han fet seu el terme castellà. Al Perú, la Constitució de 1993 estableix que “son idiomas oficiales el castellano y, en las zonas donde predominen, también lo son el quechua, el aimara y las demás lenguas aborígenes”. A Colòmbia, a la Constitució de 1991 (actualitzada el 2001) també s’afirma que “el castellano es el idioma oficial de Colombia. Las lenguas y dialectos de los grupos étnicos son tambien oficiales en sus territorios”. A Equador, el tractament és similar, ja que a la Constitució de 1998 s’estableix que “el castellano es el idioma oficial. El quichua, el shuar y los demás idiomas ancestrales son de uso oficial para los pueblos indígenas”. A Paraguai a la Constitució de 1992 s’afirma que “son idiomas oficiales el castellano y el guaraní”. (…) 

·         I, d’altres, com Mèxic o com Xile, no han establert legalment ni el nom de castellà ni el d’espanyol. (…) 

Dos noms per a una mateixa llengua. I és més, el lingüista espanyol Rafael del Moral, doctor en Filologia per la Universitat Complutense de Madrid, afirma, a Lenguas del mundo (Espasa-Calpe, 2002. Madrid), que a l’espanyol també se li pot dir castellà, “pues fue en sus orígenes sólo la lengua de Castilla, que al pasar a ser lengua oficial de España adquirió el nombre de español. Para muchos lingüistas el castellano es hoy una de las variedades o hablas del español, como las que convencionalmente se llaman canario, extremeño, andaluz o murciano, y también mexicano, venezolano o rioplatense…”. És curiós com allò que per a uns és convencional, per a les llengües que al darrere no tenen un Estat pot arribar a ser llei (només cal recordar el cas del nostre valencià). 

Per acabar-ho d’adobar, aquest castellà, que tant defensa la Constitució espanyola, i que els nostres estatuts d’autonomia (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) i els altres estatuts d’autonomia de la resta de l’Estat (País Basc, Navarra, Galícia i també La Rioja, i Castella i Lleó) citen sempre amb aquest nom de castellà, té una Real Academia Española, que “limpia, fija y da esplendor” a la llengua, òbviament, espanyola.