El pols de la llengua als Països Catalans

Catalunya ha estat, sens dubte, la part dels Països Catalans en què hi ha hagut el consens polític i social més ampli (fins i tot més que Andorra, l’únic territori de parla catalana fins al moment independent) a l’hora de fer del català la llengua primera (principal) del sistema educatiu.

En aquest article, ens centrarem a repassar el procés que s’ha seguit en el camí de fer del català la primera llengua de l’ensenyament a Catalunya i que podem dividir en cinc grans etapes (la cinquena etapa tot just està començant):

1. La de la implantació de l’ensenyament del català (1978-1983), en plena transició política democràtica de l’Estat espanyol, després de la mort del dictador Francisco Franco. La incipient Administració autònoma catalana va aconseguir que s’impartissin tres hores setmanals obligatòries de llengua catalana. El 1983 un 90 % de l’alumnat de parvulari i educació primària ja feia classes de la nostra llengua.

2. La implantació progressiva de l’ensenyament en llengua catalana. És un període que comença amb l’aprovació de la ja esmentada Llei de normalització lingüística del 1983, que va significar, a grans trets: fer del català la llengua pròpia de tot l’ensenyament; reconèixer el dret dels infants a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja fos aquesta el català o el castellà,; fer que la llengua catalana i la llengua castellana fossin ensenyades obligatòriament a tots els nivells de l’ensenyament no universitari; no separar l’alumnat per raó de llengua; i garantir que tots els infants de Catalunya, qualsevol que fos la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, havien de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics.

L’èxit social d’aquesta aposta educativa fou indiscutible, ja que tenia el suport de la pràctica totalitat dels diputats del Parlament de Catalunya, i es va poder veure com contextos majoritàriament castellanoparlants (amb del 70 % d’alumnat castellanoparlant) s’acollien, amb poquíssimes resistències, a l’anomenat Programa d’Immersió Lingüística, que garantia l’ús del català com a llengua d’ensenyament, especialment els primers anys d’escolarització. Segons dades del Departament d’Ensenyament, el curs 1992-1993, el català era ja la llengua vehicular d’un 63 % dels centres d’educació infantil i primària de Catalunya.

Cal destacar la immensa feina que es feu per reciclar lingüísticament diverses desenes de milers de mestres i professors de tot Catalunya (més de 50.000 mil!). Aquesta tasca comptà amb el suport tant de les universitats catalanes com dels sindicats de professorat.

3. L’extensió del model de conjunció en català. Comença el curs 1992-1993, amb l’aprovació dels currículums que emanaven de la Llei orgànica estatal d’ordenació general del sistema educatiu (1990), que a Catalunya es desplega mitjançant decrets que estableixen l’ordenació dels ensenyaments no universitaris. Es va dictaminar que el català s’utilitzaria normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en tots aquests nivells. Per tant, es va apostar per un model lingüístic escolar únic. Tot i això, continuaven estant vigents dos dels principis de l’etapa anterior: el dret a demanar els primers ensenyaments en castellà (cosa la qual cada cop feien menys famílies) i l’objectiu d’aconseguir que l’alumnat tingués el mateix domini dels dos idiomes oficials en acabar l’ensenyament obligatori. És l’època de consolidació del català com a llengua usada normalment en el sistema educatiu.

4. L’allau migratori procedent d’arreu del món que va arribar a Catalunya al començament del segle XXI (es va passar de 24.787 alumnes de nacionalitat estrangera el curs 2000-2001 a 155.845 el curs 2009-2010) va provocar una certa sacsejada del model lingüística de l’escola catalana (per cert, a voltes massa autoconvençuda d’una catalanització que, encara presentava –presenta– llacunes importants pel que fa a la didàctica en segones llengües, en el nivell de llengua del professorat i, en alguns contextos, fins i tot en el fet que alguns professors encara continuaven –continuen– fent classes en castellà.

La resposta de l’administració catalana pel que fa a la nova immigració va ser la creació de programes específics en i de llengua catalana per atendre aquest alumnat (no fer-ho hagués provocat, pràcticament segur, la consegüent castellanització de moltes aules del país): la creació dels tallers d’adaptació escolar –TAE- (a l’època darrera de CiU) i el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social (impulsat per ERC en el marc del primer govern tripartit), amb la creació de més de 1000 aules d’acollida, en són els màxims exponents. La nova realitat del país fa que el 2007 la conselleria d’Educació, dirigida en aquell moment pel socialista Ernest Maragall, iniciï un Pla d’Actualització del Programa d’Immersió Lingüística, que doni resposta a la nova realitat sociolingüística del país tant a l’ensenyament primari com al secundari.

En aquest període, a més, es comença a plantejar seriosament i d’una forma més o menys generalitzada fer continguts curriculars en anglès o francès tant a primària com a secundària (mitjançant programes de tractament integrat de llengua i continguts).

5. El 2010, la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut d’Autonomia i, en concret, contra el fet que el català sigui l’única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que s’hagi de tendir, en aquells casos en què el català es consideri normalitzat, cap a un percentatge similar de classes en les dues llengües oficials, i, evidentment, les sentències que en deriven, sembla que estan obrint un nou escenari legal per a la presència del català al nostre sistema educatiu. No cal dir, però, que desitjaríem poder tancar aquest període dient que només ha estat un impàs legal… i que, finalment, l’escola a Catalunya continuarà sent el que democràticament s’ha decidit des del Parlament de Catalunya…, però els atacs del Govern espanyol continuen i ara (desembre de 2012), el ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, ha fet un pas més enllà. En l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa, es proposen diversos punts que atempten directament a la situació del català al sistema educatiu:

a) Las administraciones educativas garantizaran en todas las etapas educativas obligatorias que las lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en proporciones equilibradas en el número de horas lectivas, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, sin perjuicio de la posibilidad de incluir lenguas extranjeras.

b) Corresponde a las Administraciones educativas determinar la proporción que proceda en el uso del castellano y la lengua cooficial como lenguas vehiculares en el sistema educativo, en atención al estado de normalización lingüística.

c) Las Administraciones educativas podrán otorgar, en función del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en una proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano.

d) Mientras no se realice la determinación a que se refiere el párrafo anterior, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos. Cuando, como consecuencia de dicha falta de determinación, no exista oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en la localidad de residencia de los alumnos, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la administración educativa sufragar los gastos de escolarización.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!