El pols de la llengua als Països Catalans

L’altre dia vèiem com la França eterna reaccionava davant dels (migrats) intents de reconeixement de les diverses llengües que (encara) es parlen a l’Estat francès. Ara toca el torn als seus col·legues de l’Espanya eterna, els qui veuen amb preocupació que algunes llengües autonòmiques (aquí no en diuen regionals com a França, però pel cas és més o menys el mateix) prenguin protagonisme a l’espanyol (pobret!). Tot plegat em sembla una broma de mal gust d’aquells qui ho tenen tot i que no volen que els altres aixequem ni un xic el cap, i més quan acabo de passar el cap de setmana a l’Alacantí i on us asseguro que no és que sigui complicat viure en català, és més aviat impossible. En l’apunt comentarem el manifest que han signat personatges com Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina (?), Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Álvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa, Fernando Savater y Fernando Sosa Wagner, als quals, potser els hauríem d’haver suggerit un altre títol per al seu manifest: Manifiesto por una lengua aún más común.

Anem, però, a pams i analitzem el que es diu –o el que es vol dir en aquest manifest–, que, curiosament, apareix abans que el Constitucional es pronunciï sobre l’Estatut de Catalunya.

D’entrada s’afirma:

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Com veiem, volen deixar clar des el principi diverses coses: aquí només hi ha un país (Espanya), que té una llengua comuna que tothom té com a oficial (la resta només som, per tant, regions, comunitats autònomes en el llenguatge políticament correcte que tan mal ha fet per exemple al País Valencià, on ara únicament són la “Comunitat” i no cal afegir-hi cap adjectiu que pogués molestar); el castellà és una llengua internacional de primer ordre només superada, quin “emprenyo”, pel xinès i l’anglès (com si les llengües es mesuressin únicament pel nombre de parlants: potser caldria recordar-los que, normalment, darrere, o potser millor davant, les llengües més parlades hi ha un exèrcit que s’ha dedicat a estovar catalans, quítxues, asteques, tibetans o aborígens del Canadà o d’Austràlia…); el malestar que manifesten, però, va més enllà d’una preocupació cultural (ja ha quedat clar que ells juguen a divisió d’honor), sinó que és una preocupació democràtica, com si defensar una altra opció (amb decisions preses per majories aclaparadores als diversos parlaments que ells anomenen autonòmics) no fos també democràtic; presenten els castellanoparlants (aquells qui tenen el castellà com a llengua materna –té sentit avui dia parlar amb aquests termes, quan, d’entrada, potser hauríem de parlar de llengua familiar?) i aquells que han decidit –sempre democràticament, és clar, i oblidant les repressions contínues que han petit les llengües que no són el castellà– viure en castellà (que facin la prova de viure 24 hores del dia en català a Barcelona i 24 hores en castellà i veuran en quina llengua es pot viure a Catalunya i en quina tens problemes perquè t’entenguin en bars, comerços, consultes mèdiques…); no parlen, en cap cas, dels drets que tenen (suposo) i o que haurien de tenir els catalanoparlants que actualment són a comarques que depenen de l’Aragó o dels que són a Múrcia, dels gallegoparlants d’Astúries, Lleó i Zamora, dels lusoparlants de Salamanca i d’Extremadura, dels parlants de l’asturlleonès o de l’aragonès…

El punt de partida en el qual es basen no deixen de ser curiosos:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

Ja ens diuen que les nostres llengües també són espanyoles (al català i al basc també els diuen que són llengües franceses!) i que ens mereixem una protecció institucional com a patrimoni que som, però ens recordem que només una és oficial a tot el territori que ells insisteixen a dir nacional (com nacionals es feien dir els militars que es revoltaren contra la República) i que tothom té el deure de conèixer, la qual cosa sí que és democràtic (i no demanar que sigui un deure conèixer el català, que això, encara que ho decideixi tot un Parlament, sí que és, segons ells, antidemocràtic) en nom d’una universalitat (en oposició a nosaltres que, segons ells, som locals). És a dir, els molesta qualsevol cosa que signifiqui dir que el català (o el basc, o el gallec) és igual que el castellà, que a Catalunya volem per al català el mateix que el castellà té a Madrid. Els molesta la igualtat? Es creuen que són superiors? A què? A qui? Potser cal deixar-los clar que a Catalunya s’ha optat per tenir ciutadans plurilingües que sàpiguen la llengua pròpia del seu país (que no és el país dels senyors del manifiesto), la llengua castellana, una llengua estrangera (normalment l’anglès) i una altra llengua (que pot ser el francès o una llengua de la nova immigració), la qual cosa no implica no fer de la català la llengua necessària per viure aquí (si una llengua és prescindible en el seu propi territori té els dies comptats, però això és justament el que volen aquesta gent: que desapareguem i que deixem d’emprenyar amb això del català i que ens aboquem al món feliç de la tercera llengua –segons ells– més parlada del món)-

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc… en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

Entenem que una afirmació d’aquest tipus també deu ser vàlida per als catalanoparlants que resideixen a Madrid i que aquests senyors signants del manifesto demanaren automàticament que es deroguin les desenes de lleis, decrets, ordres que obliguen a utilitzar el castellà. Afirmen, a més, que llengües no tenen drets lingüístics (obvi), i que no tenen dret a aconseguir coactivament parlants (potser que ho apliquin també al castellà que s’imposa als immigrants estrangers que arriben a Andalusia, Madrid, Castella…, però clar això no deu ser igual perquè aquests estrangers arriben a Espanya i la imposició és lògica, natural…: la lògica és demolidora, qui té estat ho té tot, qui no en té no té res, potser ja tenim la solució!).

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella. Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

Tot i que és “encomiable” aspirar que tothom conegui la llengua cooficial, cal no passar-se. Aquí l’única llengua que s’ha d’imposar és una, la de l’Estat, l’altra és un afegit optatiu que van contra, ai las!, els desafavorits (que això diguin Boadella i Azua no deixar de ser com una broma), com si fer que tothom conegui les dues llengües oficials (que és el vol el sistema educatiu de Catalunya) no fos molt més just que no pas mantenir capes de població al marge d’una de les llengües, en aquest cas el català (si el català no s’aprèn a l’escola, on l’aprendran a Badia, Sta. Coloma de Gramenet o l’Hospitalet?).

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.

Segons aquests signants, ja s’ha fet prou –i segurament massa– per a aquestes llengües, anar més enllà és una traïció (és divertit veure usar termes com “felonía”, que recorden altres temps). També és curiosa la defensa del monolingüisme (que en el món actual és sinònim d’ignorància i de poca capacitat de moure’s pel món), però clar ells no parlen d’ells, sinó en boca dels més desvalguts.

I, per acabar-ho d’adobar, defensen:

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

Cal recordar-los que ja és així!

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

Saben que a Catalunya els nens i les nenes saben tan castellà com els nens i les nenes de la resta de l’Estat (o potser el senyor Boadella està preocupat perquè els nostres alumnes –només uns poquets a comarques– tenen accent quan parlen en castellà i això li recorda massa a ell mateix i al seu autoodi)?

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

Tothom a Catalunya té dret a ser atès en les dues llengües oficials (o no se’n recorden?), pel que sembla, però, segons ells, si hi ha funcionaris o gent que atén el públic que no sap català no passa res, ja ho farà una altra  persona que sí que en sàpiga. Curiós sentit del servei públic!

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc… en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

Com deu molestar veure a les plaques que posi “carrer” i no pas “calle”. Què els deu passar quan van a França, a Itàlia, a Anglaterra…? Ens proposen recuperar noms com “Calle Mayor” o prefereixen altres noms que recorden altres temps?

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Imagineu-vos tacar amb el català el senat o el parlament espanyols (sort que els amics francesos han posat les coses en el seu lloc!).

Tot plegat és el de sempre: els que ho tenen tot encara en volen més; els botxins es presenten com a víctimes; tot el que és normal per a la seva llengua, molesta que ho faci l’altra; ells no són nacionalistes, no imposen res, els altres som uns antidemocràtics… Mireu, com diuen a Mallorca, aquesta gent fa oi!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!