El pols de la llengua als Països Catalans

L’Estat xinès, com la immensa majoria dels estats del món, amaga darrere seu una gran diversitat de llengües i de cultures (i, òbviament, de nacions). I com la immensa majoria dels estats basats en una nació ha fet i fa el possible per fer desaparèixer les llengües i cultures dels pobles que té sota el seu poder. I, justament, és això el que estem veient aquests dies que passa al Tibet, on la Xina ha dut a la pràctica els vells principis d’aniquilació de pobles: portar-hi població de fora (població pròpiament xinesa) que només conegui la llengua oficial (a Lhasa, més del 60% de la població és ja xinesa, producte de recents immigracions), fer-hi vies de comunicació que permetin el contacte amb la resta de l’Estat, exili de molts intel·lectuals i líders tibetans, criminalització dels qui aspiren a la llibertat del Tibet, condemna de la violència dels tibetans però, en canvi, exercici de la violència d’Estat… Sona aquesta pel·lícula, oi?

Per tenir més informació, tot seguit us oferim una aproximació a les llengües d’aquest macroestat que es coneix amb el nom de Xina…

El xinès és la llengua oficial de la Xina (un estat amb més de 1.000 milions d’habitants), tot i que s’hi parlen, pel capbaix, unes 50 llengües més. Pel que fa a la llengua que hom anomena xinès, es tracta realment d’un conjunt de llengües (tan diferents com ho són entre si les llengües romàniques).  Cal destacar, però, que existeix un únic sistema d’escriptura per a totes les llengües xineses, la qual cosal no vol dir, com indica Albert Vila http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/86377 en el seu bloc, que, “en moltes ocasions, no  es facin servir caràcters diferents que corresponen a ‘paraules’ diferents. I això no solament en termes específics, com el nostre escombra / granera, sinó en termes que afecten el moll de l’os de la llengua, com és ara la marca que, quan convé, s’adjunta al verb per indicar una acció acabada”.

Actualment a l’escola s’ensenya el putonghua (la llengua comuna). De fet, es tracta d’una llengua estàndard moderna basada en el dialecte mandarí de Pequín, que és oficial a tot Xina des de 1917. A part del mandarí (que té diversos grans dialectes), hi ha totes les varietats del sud (que, a voltes, els xinesos anomenen simplement dialectes, però que, com hem vist, es tracta realment de llengües independents): wu (costa central), min (Taiwan i Fujian), cantonès o yuè (Guangdong, Guangxi, costa sud i a l’interior), xiang (Hunan), Gan (Jaingxi i al sud-est de Hubei) i Hakka (sud de la Xina). Els xinesos pròpiament dits s’anomenen generalment hans, i representen el 90% de la població.

A part de les “llengües xineses”, també hi trobarem llengües turqueses (uigur -amb vuit milions de parlants-, kazak…), llengües mongoles (amb el mongol, que té uns cinc milions de parlants), llengües miao-yao (amb una llengua com el miao amb quasi vuit milions de parlants), llengües thai (amb quasi vint milions de parlants), llengües autòctones de Taiwan (que tant aferrissadament diuen que és Xina), llengües del grup tibetanobirmà (entre les quals cal destacar el tibetà, parlat per uns cinc milions de persones) i altres llengües com el coreà…

En el mapa que adjuntem en aquest apunt tret del llibre de Jean Sellier Atlas de los pueblos del Asia meridional y oriental (Barcelona. Editorial Paidós, 2002), podem veure, entre d’altres qüestions, les zones de parla xinesa (en groc) i de parla tibetana (color marró ataronjat al voltant de Lhasa).

Pere Mayans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!