El pols de la llengua als Països Catalans

Com sempre, en període preelectoral i en període electoral, el tema de la llengua catalana ha estat omnipresent, a Catalunya, a la resta dels Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol. I què voleu que us digui, em fa la impressió que sempre hi sortim perdent…

D’una banda, el debat a Catalunya només ajuda a emmascar l’autèntic problema. Ens passem el dia justificant que el castellà no és en perill a Catalunya, mentre que l’autèntica realitat, que l’ús del català no avença, queda en segon terme. Les afirmacions que hem sentit ens situa en una posició defensiva, i no en una posició activa de reivindicació (i en el fons marca, com ha passat en els anys darrers, una autocensura que no fa avançar la llengua catalana). A més, hem vist una resituació del discurs antinormalització, que, a partir del relatiu èxit de Ciutadanos a les eleccions al Parlament de Catalunya, ha estat assumit pel sector del PP que actualment mana a Catalunya.

Al País Valencià, el tema de la llengua li permet al PP, com sempre, presentar-se com el defensor de la “valencianitat” (rància, espanyolista, immobilista) davant de la “invasió catalana”. Una estratègia electoral que, malauradament, fa molts anys que funciona.

I, finalment, a l’Estat espanyol l’anticatalanitat ven i vendrà. I, fixem-nos, quan en un debat el líder del partit espanyol de dretes critica la política lingüística de la Generalitat, el líder del partit espanyol d’esquerres no sap defensar-la. I això que era la segona vegada que li preguntava (en el primer debat que van fer li va preguntar el mateix). I la pregunta és per què no la va defensar, doncs, segurament perquè li restaria vots a Espanya defensar-la. És com a l’Aragó: és molt difícil que mai s’aprovi una llei d’oficialització del català de la Franja per la pèrdua de vots que podria representar al conjunt de la comunitat autònoma.

Sigui com sigui, amb Espanya (amb França, amb Itàlia) els catalans sempre perdem, perquè el problema és que, per damunt d’ideologies, hi ha una lògica d’estat, en la qual els catalans més aviat molestem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!