Aquest és el suggerent títol d’un llibre que ha coordinat Xosé-Herinque Costas, de l’Associació ProLingua, i que ha publicat recentment EdiciónsLaiovento de Santiago de Compostel·la.
El llibre l’he trobat al, per a mi, interessantíssim establiment Sargadelos de Barcelona, on, a més de la magnífica ceràmica que hi podeu trobar, hi ha una petita llibreria especialitzada en llibres en gallec (i portuguès).
Però què hi trobareu en aquest llibre, escrit en gallec (és un exercici molt interessant llegir en altres llengües romàniques davant de tant unidireccionisme anglosaxó!)? Doncs senzillament 55 arguments per desarmar amb la força de les paraules tots aquells qui a Galícia, al País Basc, als Països Catalans i, sobretot, a Espanya s’entossudeixen a fer-nos creure que l’espanyol és una llengua “natural” en els territoris on hi ha una altra llengua -la gent la va optar, pel que sembla, lliurement- i que la defensa de les llengües pròpies va en contra dels drets de les persones… L’equip que coordina Costas ens dóna, d’una forma molt documentada, argumentacions que permeten desmuntar totes aquelles fal·làcies que, malauradament, no paren de propagar alguns polítics i alguns mitjans de comunicació.
Malauradament, els intents del Govern del PSdeG-PSOE i del BNG de fer una política favorable a la llengua va ser un dels grans arguments en contra que van fer servir el PP (i UPyD, el partit de Rosa Díaz) durant la campanya electoral i que han fet retornar al poder el PP, el qual ha endegat una política lingüística que vol tornar a la situació del passat.
Veiem-ne quins són aquests arguments:
(…)
En el llibre, aquestes 55 mentides sobre la llengua gallega s’articulat al voltant de nou eixos:
a. Mentides sobre la història de les llengües:
El castellà conviu amb el gallec a Galícia des del segle XIII. Des d’aleshores el castellà és una de les llengües de Galícia. No va haver-hi, doncs, imposició història del castellà.
Les llengües s’expandeixen per raons pragmàtqieus derivades de condicionaments sociohistòrics aliens a qualsevol consideració política.
La llengua gallega mai no fou discriminada. El poble gallec va elegir voluntàriament el castellà buscant el seu benestar. Els gallecs adoptaren de manera natural el castellà perquè varen veure que els obria més possibilitats de futur que el gallec. (Per respondre aquesta qüestió ens ofereixen tot un seguit de normes i lleis que, secularment, s’han dictat contra la llengua gallega).
L’espanyol és la llengua comuna creada al llarg dels segles pels pobles d’Espanya sobre la base del castellà, llengua comú de trobada per al progrés, els viatges, el comerç, la literatura, etc. L’expansió del castellà no fou forçada, fou lògica a partir de la necessitat d’una llengua comú de relació.
Hi ha un clam a Galícia per retornar al “sentit comú” i situar el castellà en el lloc que li correspon històricament. (Aquest argument el feien servir tots aquells qui es van oposar a una certa recuperació del gallec en àmbits com l’educació, per exemple, durant l’època en què no va governar el PP).
b. Mentides sobre societat i identitat
El castellà és tan llengua pròpia de Galícia com el gallec perquè és la llengua dels gallecs que parlen castellà.
No són els territoris els que tenen llengües. ni les llengües les que tenen els territoris; són els ciutadans els que tenen llengües i territoris.
Els qui no som parlants del gallec no tenim la responsabilitat de mantenir-lo i parlar-lo. Que es moguin el que vulguin parlar-lo però no a càrrec nostra.
Quan una persona se’ns dirigeix en castellà, els gallegoparlants hem de canviar de llengua i respondre en la llengua del nostre interlocutor.
Volem una Galícia bilingüe, encara que no tothom estigui capacitat per ser bilingüe.
Galícia és bilingüe perquè la majoria dels seus habitants poden parlar dues llengües; una altra cosa és que decideixin usar lliurement, sempre o quasi sempre, una d’elles.
No em sento menys gallec perquè no parlo gallec. Parlant castellà sóc tan gallec com qualsevol que parli gallec.
La identitat de la nostra societat no es basa en els conceptes de terra i llengua.
La cohesió social es basa en què cada ciutadà pot elegir la llengua que més li agradi o li convingui.
Qui més està patint la imposició del gallec són els immigrants i els nens.
El paradoxal és que, en un hipotètic estat independent gallec, amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, s’hauria de garantir l’ensenyament en espanyol per als parlants d’aquesta llengua.
En els centres educatius gallecs s’anima a l’alumnat a traduir al gallec els seus noms i cognoms. (De fet, es tractava d’una campanya feta a la Universitat de Vigo, i no entre menors, on s’anima a alumnat, professorat, personal no docent a galleguitzar els seus noms i cognoms -profundament castellanitzats arran del registre civil: Feijoo escrit correctament és Feixoo, per exemple).
c. Mentides sobre l’ensenyament i drets
Tenim dret a escolaritzar completament els nostres fills en la llengua de la nostra preferència, castellà o gallec.
Defensem el dret a elegir qualsevol de les dues llengües per educar els nostres fills. Nosaltres sabem millor que ningú que els convé als nostres fills-.
Molts nens i moltes nenes no poden rebre classe en gallec perquè procedeixen de famílies castellanoparlants.
La majoria dels llibres de text són únicament en gallec.
Es poden usar llibres de text en espanyol en les matèries que s’han d’impartir en gallec. Volem que també els subvencioni l’administració.
La majoria de les classes impartides a Galícia són en gallec, quan només el 21,5% dels escolars tenen aquesta llengua com a habitual. (A l’argumentari es matisen aquestes dades, i es demostra que ni tot l’ensenyament és en gallec -ni de bon tros- ni el percentatge d’estudiants que parlen gallec és tan baix, ja que no s’hi inclou els qui parlen habitualment les dues llengües).
El castellà està desapareixen de molts centres escolars de Galícia.
Espanya és l’únic país del món on no és possible estudiar en la llengua comuna de l’Estat.
Proposem un model lingüístic escolar com Gal·les o Finlàndia, on qualsevol pot escollir la llengua escolar dels seus fills.
Fins al 2005, a Galícia hi va haver un raonable equilibri lingüístic. Des de 2005 les possibilitats d’escolartització en espanyol són pràcticament nul·les perquè en molts centres l’espanyol ha desaparegut o ha passat a ocupar un paper residual.
El nivell de coneixement del castellà entre els alumnes catalans és pèssim perquè tot ho estudien en català. (Com veieu el “fantasma” català també s’ha fet servir a Galícia).
El rendiment escolar dels fills dels immigrants a Catalunya ñes pèssim per culpa de la imposició del català.
Amb la imposició del gallec es nega al nen castellanoparlant l’accés al registre culte del seu idioma (variant estàndard).
S’incentiva econòmicament els col·legis perquè emprin el gallec en la totalitat de les aules.
Els llibres de text de llengua gallega conenen ideologia i política lingüística.
La UNESCO proclama l’escolartizació i alfabetització dels nens en la seva llengua materna. Això a Galícia s’ha prohibit.
La imposició del gallec crea als nens problemes psicològics.
d. Fal·làcies a l’administració
Tenim dret que tota la senyalització i la documentació oficial (toponímia, administració, escoles, hospitals, etc.) estigui en les dues llengües.
El gallec hauria de ser un mèrit per a l’accés a la funció pública gallega, però mai una obligació perquè no és obligatori conèixer-lo. Perdem grans professionals per aquesta obligació. Jo vull un metge que em curi, no un que em parli en gallec.
e. Fal·làcies en el món del comerç i de l’empresa
Els particulars i les empreses privades tenen dret a usar sempre la llengua de la seva preferència en les seves relacions amb els clients, altres empreses o l’administració.
El consumidor no té cap dret a elegir la llengua en què se li ha de dirigir el comerciant. El comerciant usarà la llengua que el vulgui.
La normalització del gallec és un negoci per a algunes empreses i particulars a causa de la política de subvencions només per al gallec de la Xunta de Galícia.
El gallec impedeix la contractació de bons professionals forans (executius, directius, professors, etc.).
El gallec impedeix la cptació de turistes, enmtre altres coses perquè la senyalització és únicament en gallec.
El gallec impedeix les relacions empresarials.
Els imposem als empresaris i comerciants la retolació en gallec; si no, els multem.
f. Mentides sobre els mitjans de comunicació
La majoria dels mitjans de comunicació gallecs publiquen i emeten en castellà perquè és la llengua preferida dels gallecs.
A la Televisió de Galícia (TVG) i a la Radio Galega (RG), com a mitjans pagats per tots els gallecs, gallegoparlants i castellanoparlants, haurien d’emetre la meitat de la programació en castellà.
g. Mentides sobre la normativa del gallec
El gallec normatiu, el que ens imposen, no és el gallec que “mamaren” els nostres pares i els nostres avis, i que nosaltres parlem, és un gallec artificial, aportuguesat, és un neogallec que ningú no parla i del qual, a més, sempre estan canviant la normativa.
A Galícia no es parla gallec normatiu, sinó castrapo; el gallec normatiu és un invent de laboratori.
El gallec no serveix per a tractar correctament tots els temes, no té lèxic modern apropiat i per això s’inventen les paraules. No és adequat per a la filosofia i per a les matemàtiques. En les classes i en els llibres de text confonen els nens amb expressions com “elevado al caldeiro” (elevat al cub) i “leiras magnètiques” (camps magnètics).
Gastellà i gallec varen ocupar cadascú el seu lloc a la societat gallega i es varen anant enriquint mútuament al llarg de la història, d’aquí les lògiques interferències que galleguitzen el nostre castellà i castellanitzen el nostre gallec. la Llei de normalització lingüística de 1983 i, sobretot, el Decret 124/2007 esquerdaren aquesta pacífica convivència enriquidora, esquerdaren el bilingüisme cordial i harmònic.
h. Mentides sobre la utilitat del gallec
El gallec només serveix per a Galícia, no té projecció internacional com té el castellà.
És suficient entendre el gallec per viure a Galícia, no fa cap falta aprendre’l, no ens poden imposar aprendre’l ni usar-lo, és més que suficient l’existència de la matèria de llengua gallega en el sistema educatiu.
Quants més parlants tingui una llengua, més gran serà la seva utilitat.
e. Mentides sobre la cultura
Els escriptors gallecs en castellà no tenen subvencions, no tenen premis als que presentar-se a Galíai i estan marginats i discriminats del sistema cultural gallec perquè no són tractats amb igualtat.
La cultura gallega és la que fan els gallecs, independentment de l’idioma que utilitzen, i tots tenen drets a subvencions públiques, però la Xunta només subvenciona teatre i cinema fet en gallec, discriminant el teatre i el cinema fet per gallec en castellà.
La literatrua gallega és la que creen els escriptors gallec, independentment de la llengua en la qual escriguin.
Com podeu veure, moltes d’aquestes mentides, d’aquestes fal·làcies, també ens serveixen als Països Catalans (en algunes regions del nostre territori més que en altres) i, fins i tot, hem pogut veure com “el model català” també serveix per atacar aquells qui volen per al seu idioma el dret a la continuïtat històrica…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!