distancia entre dos punts mutilació entre dos cossos horitzó que separa el zenit i el nadir simetria absoluta estableix divisions una frontera -no hi pot haver cel i terra a cada banda de l’horitzó- Línia que separa els vius dels morts el jo de l’existència dubtes línia difusa Exclusió, conveniència la línia de
POT-SER UN DIA QUALSEVOL (II) Perquè no et puc estimar més enfora dels límits d’aquesta ciutat grisa i bruta que ens encercla -els vidres entelats, la teva finestra no ateny tant d’horitzó- i ens hem fet a mida d’aquestes petites coses en que els espais s’esmicolen com fragments d’un mirall Féiem l’amor com un
ARQUITECTURES Fes que siguin de benvinguda les teves paraules que a casa teva hi trobin sempre recer els vianants sembra l’arbre de la concòrdia que dona hostatge als aucells i on prenien els acords els nostres avantpassats com un compromís que sigui ferma la mà que encaixes amb la mà de l’altre Que siguin
NU BAIXANT UNA ESCALA. Marcel Duchamp (1912) foto: Wikipedia ROSA DEL DESERT Varen caldre segles perquè l’art s’alliberàs de la tirania del Renaixement: un sol punt de vista, un instant detingut en el temps. Finalment comprenguérem que l’art és en la forma i que el concepte el posam nosaltres, els espectadors. La naturalesa treballa de
POT-SER UN DIA QUALSEVOL (I) Perquè no et puc fer l’amor fins a partir de les tres d’aquest horabaixa malparit i he vingut panteixant -l’ascensor no arriba fins al teu pis- són ficticis els escalons, els passos lleugers, els segons, les promeses… (Tem el moment de tocar a
MIQUEL MARTÍ I POL – L’ELIONOR L’Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: “sí, senyor” i “bones tardes”. La gent se l’estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l’escombra. Els anys, però, a
Konstandinos Kavafis (Alexandria (1863-1933) és sens dubte el poeta del renaixement de la llengua grega moderna. En aquest poema, versió personal a partir de la traducció de Carles Riba, s’expressa el pessimisme de la vida, l’impossible retorn i el desig de començar de nou, com el pas del temps et va consumint un a un
Tambors a l’última besllum. Les pedres fogueres s’alçaran després en la foscor com un càntic Abraçada a tu tota la nit reviuràs els somnis que un dia atraparen els guerrers l’ocàs, el zenit i el nadir. Vagaràs per un dens silenci sense fi antigues veus que et reclamen des de les profunditats del temple secret
Saps el bes el breu compromís dels amants només una vegada pur abans de desfer-se en silenci tremolor de l’última onada Avui no he topat cap estel ni cap font purificada amb Narcís atrapat i el plor de la dona al darrera fràgil Eco esvaint-se amb pits de dona abans de ser un no
FORMENTERA 2024 I- Vas a l’illa amb l’esperança d’ésser un altre de perdre’t en un somni inconcret que la terra tanmateix no vol repetir -mai no es repeteix dues vegades la mateixa cançó- a pesar de la insistència del record com una força dels vents contra la fràgil barca Desempar i els naufragis que
ARQUITECTURES INTERIORS Escoda contra pedra cop a cop el ferro contra la pedra a ritme de sons infinits que es multipliquen amb una cadència constant s’atura el temps per un instant i després, la pedra que es trenca silenci Fills de la terra sauló, call i suor amarga gota a gota sobre la cara
Poques vegades s’ha escrit un relat tan interessant. Una reflexió íntima i transcendent a l’hora sobre la vida i la mort, el poble, la infantesa, el bosc, l’amor, la solitud, les pors… Un llibre del qual tots en som un poc. En cada sobre que m’enviaves hi havia un tros d’escorça, un grapat de llavors,
Hopper, Nighthawks (Noctàmbuls) 1942 Sens dubte la pintura que millor expressa la filosofia existencialista: “som el(s) breu(s) moment(s) en que existim”. Ella de jove escrivia cartes d’amor i després les esqueixava ell a vegades fins i tot podia ser tendre. Sona una sirena per un instant vola el pensament massa lluny tot
Últim reducte del pensament des d’on sabré trobar-te altra vegada silent, adormida, amb els astres baixaré un a un tots els graons de la memòria cada veu que se m’acosti serà acollida sencera insubmisa com un crit un tornaveu que em pren i m’enlaira i se’m repeteix constantment al frec d’una cançó com una promesa
POEMES DE VIAFORA Vine a veure’m amiga al camp de batalla ara que és primavera i cent mil fulles encenen l’aire. Seran de cotó els camps florits i les herbes aromades Amorosida, estendràs el teu vel com un llençol transparent d’ales blanques. Farem un jaç d’amors que duren tota la nit per veure junts