ARQUITECTURES INTERIORS Escoda contra pedra cop a cop el ferro contra la pedra a ritme de sons infinits que es multipliquen amb una cadència constant s’atura el temps per un instant i després, la pedra que es trenca silenci Fills de la terra sauló, call i suor amarga gota a gota sobre la cara
Poques vegades s’ha escrit un relat tan interessant. Una reflexió íntima i transcendent a l’hora sobre la vida i la mort, el poble, la infantesa, el bosc, l’amor, la solitud, les pors… Un llibre del qual tots en som un poc. En cada sobre que m’enviaves hi havia un tros d’escorça, un grapat de llavors,
Hopper, Nighthawks (Noctàmbuls) 1942 Sens dubte la pintura que millor expressa la filosofia existencialista: “som el(s) breu(s) moment(s) en que existim”. Ella de jove escrivia cartes d’amor i després les esqueixava ell a vegades fins i tot podia ser tendre. Sona una sirena per un instant vola el pensament massa lluny tot
Últim reducte del pensament des d’on sabré trobar-te altra vegada silent, adormida, amb els astres baixaré un a un tots els graons de la memòria cada veu que se m’acosti serà acollida sencera insubmisa com un crit un tornaveu que em pren i m’enlaira i se’m repeteix constantment al frec d’una cançó com una promesa
POEMES DE VIAFORA Vine a veure’m amiga al camp de batalla ara que és primavera i cent mil fulles encenen l’aire. Seran de cotó els camps florits i les herbes aromades Amorosida, estendràs el teu vel com un llençol transparent d’ales blanques. Farem un jaç d’amors que duren tota la nit per veure junts
Ecce ancilla domini. Fragment Dante Gabriel Rossetti, 1850 DE NIT AMB PELL DE LLOP potser no m’atraparan -sempre he admirat d’altra banda el coratge agosarat de les feres salvatges- Entremaliat m’enfilaré fins les vostres cambres pels terrats i les teulades i amb un bri d’oratge entraré per la finestra i, adolescents dolces perfumades
Mirall de virtuts, amiga et volia fer una cançó a la manera dels antics trobadors per recordar-te en cada paraula en cada alè en cada instant lleugera de vents i d’ales però els dies se m’afeixuguen entre els dits temorencs i jo també m’he compromès amb els vents i amb aquest regust d’arrel i d’argila
No es poden escriure cartes d’amor amb els dits balbs amb tanta poca llum amb els ulls plens d’enyorança Ha plogut el tros de carrer mullat que veus ara per l’espitllera un únic tros de món en el punt de la teva mirada Inspires, expires, sospires penses, més enllà d’aquest carrer en els dies d’abans
Oh ciutat dels terrors… Ciutat sense tu és la ciutat de les penombres recordes? Jo també t’he esperat sota el llum de la farola de la Dietrich i he fet matinades amb els mariners del moll -no hi ha cançó més trista que l’hora del retorn de les barques- Junts parlàvem del bé i del
PLANT DE LORD BYRON DAVANT LA PIRA FUNERÀRIA DEL SEU AMIC EL POETA SHELLEY, ABSURDAMENT MORT OFEGAT A LES COSTES D’ITÀLIA Abaixeu tots les armes quan caigui el capità que trenta vegades mori el dia abans d’arribar aquest moment ofegat entre els plors i les banderes Darrera batalla visió perfecte de l’abraç tètric de les
DOLMEN DE S’AIGO DOLÇA He vengut cercant l’espiral del teu ventre adormint el cercle perfecte del retorn el cau de les edats. Trapella, el vent ha jugat tota la nit amb les ones. He pensat dels guerrers morts l’altiva mirada sobre el mar guardià de totes les gestes, de totes les memòries. I