POEMES DE VIAFORA

Poques vegades s’ha escrit un relat tan interessant. Una reflexió íntima i transcendent a l’hora sobre la vida i la mort, el poble, la infantesa, el bosc, l’amor, la solitud, les pors… Un llibre del qual tots en som un poc.

En cada sobre que m’enviaves hi havia un tros d’escorça, un grapat de llavors, una cirera, i la teva lletra de llapis gruixut: “Si en aquest lloc on ets hi ha arbres, no estàs sola. Les coses que cadascú porta dintre no les sabràs mai, però si les mires bé, veuràs que són les mateixes que les teves”.

En aquest poble hi heu viscut tots. Si mai hi torneu, el reconeixereu aviat: hi ha un drapaire que empeny el carro amb els rellotges que ha robat i crida: Tinc tantes coses a fer! No atrapo el temps!; hi ha una dona que cada dia va a l’estació i quan veu arribar el tren s’espanta i corre cap a casa; hi ha un home que s’ha emmanillat les mans i culpa cada persona que passa pel seu costat: Desgraciat, torna’m la clau!; hi ha una nena que juga sola i que jugant sola s’ha fet vella; hi ha vells que mirant els nens se’n fan creus que siguin ells, els vells. I al centre hi ha un pèndol que explica la vida de tots: Allò de que t’escapes és allò on tornaràs. (pàg. 49)

De dalt la muntanya, com un cràter, en surt fum: és la boira que baixa la ceguera. Molt de tant en tant entela el poble i no et veus ni les mans, i quan això passa, uns s’agafen a les espatlles dels altres sense saber ben bé on van. Quan sortia de casa, encara que no s’hi fes ni mica de boirina, em deies: Vigila a qui t’apropes, se’t poden encomanar les seves pors. I m’avisaves que en aquest poble sempre hi ha algú que tria les pors dels altres. Que has d’estar alerta, perquè és una malaltia. La veritat és que és molt difícil ser nou, no sé si algú ho ha aconseguit.

I si al final del camí dels xiprers a banda esquerra hi ha el cementeri, a la dreta hi ha el contrari: un bosc verdíssim, lluminós. Hi ha nenes jugant, rient, construint cabanyes de blat, dormint en coixins de molsa, parlant amb els caragols dansant al voltant d’un tronc. I si invoquen la pluja, la pluja ve. I l’aigua del seu tros de riu és cristal·lina, quieta i dolça. No hi ha cap nena trista, no hi ha cap nen que jugui sol. I tant que tothom hi voldria ser, però ni que ho volguéssiu hi podríeu entrar. Entre la muralla de xiprers hi ha una força que te n’expulsa. Perquè quan t’hi apropes, entre tota aquella canalla que juga i mai en té prou, ben aviat hi apareix un cos menut: ets tu de petit. La imatge és tan viva, que et fa ganes d’acostar-t’hi. I es veu que fa enveja veure que tot el que ara ni mires un cop va ser un descobriment. El cas és que els pocs que s’hi ha aturat han embogit. Hi ha qui suplica: Perdó, perdó!, sense saber que crida al bosc. Qui en comptes de deixar rams al cementeri, els deixa davant la porta de la infància.

Però es veu que el més complicat és quan, amb el caminar maldestre, la criatura s’apropa cap a tu. Amb la mateixa veu que feies, es veu que escoltar-la és el que fa més impressió, et pregunta: Per què? I només et surt dir-li No ho sé. I aquesta pregunta ataca allò més dèbil de tu. Per què no li has dit que l’estimes? Per què has deixat que els anys et passin en va? Per què ja no t’obres a ningú? Per què t’has abandonat? I si t’ho respons, notes que t’estàs enganyant. Aquí sembla estrany que entre el cementeri i la infantesa només hi hagi deu passes. (pàg. 107-110)

Ell em va explicar que cadascú viu amb un fantasma. I això, que són coses que espanten els nens em fascinava. Perquè em va fer adonar ben aviat que els qui estan sols mai estan sols. I que fins i tot els qui viuen acompanyats estimen algú que no existeix. Hi ha qui parla amb un record. Hi ha qui cada dia dedica una estona a pensar què diria a qui no gosa ni trucar. hi ha qui viu amb algú que un dia va ser important per a ell però que ara ni reconeix. I arriba un punt que les presències i les absències costen molt de diferenciar. (pàg. 102)

Massa troncs poden ofegar un foc, una espurna pot fer un incendi, un aglà pot fer un bosc, un record pot fer una persona. (pàg. 119)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!