POEMES DE VIAFORA

ARQUITECTURES INTERIORS

Escoda contra pedra

cop a cop

el ferro contra la pedra

a ritme de sons infinits

que es multipliquen

amb una cadència constant

s’atura el temps per un instant

i després, la pedra que es trenca

silenci

Fills de la terra

sauló, call i suor amarga

gota a gota sobre la cara

pel pa de cada dia

dol de la terra ferida, trencada

dolor mut, gemec, nafra, escopinada

mentre es vincla l’esquena feixuga

dels anys que passen

dolor suportada

Regalims de suor sobre la cara

regalims d’aigua escassa

dibuixen tintes, retaules sobre la pedra

ocres, verds, blaus

jocs de llums i d’ombres

amb una parsimònia muda

que ningú podria mai repetir

Arrel i pedra

l’escultor heroi insigne

percudeix un cop més

el seu cisell, l’impossible traç

de ciutats imaginades

una vegada en la ment dels homes

d’escultures fingides

de columnes, contraforts, estreps i cúpules sobre el buit

Catedrals de llum i de silenci

-ingravidesa-

s’aixequen contra el temps

que lentament es menja les estructures

els canvis

les esperances

domini de llums blaus, verds, ocres

dins el ventre de la terra

vertical poesia en pedra

-el sauló altra vegada-

que es desfà lentament

en grans de sorra d’infinites platges

escull de gegants adormits

en els dominis del que un dia foren

pedra i silenci

tall, antic gemec,

cripta

Sense adonar-se mentre treien la pedra per a aixecar els edificis, els trencadors de marès anaven buidant la terra i creant espais inversemblants. Aquí la naturalesa és l’arquitecte, qui dissenya les vetes d’on sortirà la pedra dura, acumulant sediments i fragments de copinyes al fons d’un mar antic de milions i milions d’anys

Rafal des Polls, 28 de febrer de 2024

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!