POEMES DE VIAFORA

Oh ciutat dels terrors…

Ciutat sense tu

és la ciutat de les penombres

recordes?

Jo també t’he esperat

sota el llum de la farola de la Dietrich

i he fet matinades

amb els mariners del moll

-no hi ha cançó més trista

que l’hora del retorn de les barques-

Junts parlàvem del bé i del mal

mentre ens perdíem rient pels recintes

de la ronda de la ciutat

amb sentors de ferum

i pintades obscenes

allà mateix on digueres

t’estim

per primera vegada

en veu baixeta

perquè no t’escoltassin les veïnes

i les ombres maldestres.

Ara ja no hi ha fanals

on esperar-te

-el darrer dia

no quedava ja ningú per defensar-te-

i al mateix lloc hi han obert una sucursal

del Corte Inglés

crec.

Això era així abans

molt abans de les traïcions

i dels silencis

i que l’àngel pervers que a la nit

entra en els cossos dels homes

s’endugués els nostres somnis

-jo en conserv algunes engrunes

encara-

Ho pressentíem aquell vespre

mentre tu em parlaves de Sartre

i de Camús

i del Maig Francès

i dels versos de Kavafis

i de la barca de l’amor de Maiakovsky

esventrada contra els temporals

mentre recitaves amb veu trista Moustaki

-després hi hauria un silenci

dens i llarg-

“et nous ferons de chaque jour

toute una eternite d’amour…

Eternitzem el moment

ara que ja no hi ha presses per a retre’ns

ni esperances de canvi

ens hem dit paraules tendres d’amor

durant tota la nit fins a caure exhausts

vençuts per l’àngel del matí.

Ara som uns altres

després de la boira i tempesta

que guarda les nostres siluetes

confoses amb la pedra

com si fos un retrat

Tu i jo ho ho sabíem

que eren de mentida

els jardins

i les flors

i les promeses…

les tonades d’antics trobadors d’amors

a les estances

amb cobricel i cortines caduques

decadents

passades de moda.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!