La necessitat d’estrènyer els lligams entre la universitat i l’empresa és un clàssic dels discursos públics des de fa decennis. És cert que alguns sectors universitaris, minoritaris però cridaners, s’hi oposen amb rotunditat; de vegades, fins i tot, amb formes contundents. De totes maneres, el gruix dels dos mons és conscient que aquesta és una assignatura pendent i que convindria aprovar-la aviat.
Sense l’aspiració de convertir la universitat és una mera fàbrica de professionals a la carta dels ocupadors –la universitat té altres funcions en la formació de les persones–, ens cal que tingui més en compte la demanda laboral a l’hora de dissenyar els seus estudis. Sense pretendre que els grups de recerca esdevinguin consultores o enginyeries que busquen clients –la universitat té un rol essencial en la generació “espontània” de nous coneixements–, ens cal que hi hagi vincles més directes, més intensos i més estables entre els creadors i els productors.
S’han endegat moltes iniciatives amb aquest propòsit, encara que potser no prous. Cal persistir-hi, però, per a fer-ho bé, ens convindria pluralitzar l’expressió: no hi haurà una bona relació universitat-empresa fins que no hi hagi moltes relacions concretes entre grups universitaris concrets i empreses concretes. Aquesta és la clau de volta d’aquesta anhelada cooperació; aquest és l’únic camí per a un èxit de debò. Enfoquem, doncs, tota la teoria sobre la relació universitat-empresa cap a la pràctica de les relacions entre universitats i empreses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!