Espores al vent
Pepi Oller i Comellas
GEOPOLÍTICA EN FEMENÍ (estranya idea)
El best-seller del Tim Marshall sobre geopolítica, Prisoners of Geography, que he llegit recentment, no amaga les barbaritats relacionades amb el colonialisme de què són capaços els humans per obtenir poder. No obstant, les conclusions que l’acompanyen vénen a ser; Una: Els països més ambiciosos per obtenir poder a qualsevol preu són els més espavilats. I dues: Si no t’apuntes en aquesta manera de fer tan pròpia dels mascles ets irrellevant, no comptes. Per ser algú en el món de la política internacional t’has d’imposar, apropiar-te dels recursos dels teus veïns, sotmetre les persones dels territoris que has declarat teus, invertir en armament per dissuadir els potencials enemics, països a qui veus com una amenaça, per si fan amb tu allò que tu has decidit fer per tal de ser respectat.
La meva conclusió personal és que el món s’ha de feminitzar urgentment.
Quan dic en femení no penso ben bé en els homes i les dones, sinó en una manera de fer que s’ha anat desenvolupant entre les dones per fer front a les imposicions i domini dels homes sobre elles al llarg dels segles. Aquesta manera de fer té una dimensió intercultural que abasta tot el planeta, ja que la dominació, sostinguda durant mil·lennis, no recau sobre una minoria, sinó sobre la meitat de la població.
Ep! és evident que no hi ha res d’innat en les dones que ens faci ser més virtuoses -tenim prou exemples per saber que no és pas així- Però hi ha alguna herència històrica fruit d’aquesta experiència comuna dels temps en què els homes han imposat el seu poder, un pòsit cultural orientat a defensar-se’n, unes estratègies comunes, una cultura desenvolupada, que pot ser avantatjosa per promoure una nova manera d’exercir el poder i aconseguir restaurar un equilibri necessari. Dic necessari perquè partim de l’evidència d’on ens ha portat la tendència actual: la d’apropiar-se del bé comú per la força i amb violència, la de veure l’alteritat com una amenaça que cal sotmetre, la de resoldre els conflictes a patacades sota risc de malmetre el món sencer, la de trencar equilibris irreparables, la d’abusar d’una natura que tractem com si no en forméssim part… mentre la gent sàvia ho contempla atònita tot escoltant discursos que busquen justificar-ho.
No es tracta, és clar, ni d’adoptar les formes de dominació establertes, ni de fer que canviïn de bàndol; sinó de fer canvis profunds en la manera de prendre decisions. Quan em refereixo a actuar en femení penso en una forma de fer que respon a una mirada més holística, que té en compte els efectes sobre el tot, no només sobre la part interessada; que protegeix el bé col·lectiu per sobre de l’individual, que prioritza la preservació dels recursos -diguem-li hàbitat o ecosistema- que ens han de continuar procurant els beneficis a llarg termini. Penso en una forma d’actuar que convida a l’entesa; que posa en pràctica formes de cooperació que promouen el lideratge col·lectiu per sobre de l’individual i l’eficiència per sobre de l’ostentació personal; que promou unes formes de comunicació on tothom s’hi pugui sentir cridat a participar. En definitiva: Una forma d’actuar que derivi en un exercici del poder amb els altres, no sobre els altres. Sona llirista? Però… no és això el que ensenyem a les criatures a l’escola? On es forma l’esvoranc entre els valors que volem transmetre i els que acaben dominant les societats?
Un canvi en les regles del joc és possible? Com fer-ho perquè l’assoliment del poder no depengui d‘un tipus de personalitat egòlatra i agressiva? Com fer-ho contra la voluntat dels qui ara l’ostenten? Com construir un marc que ens permeti transicionar de la imposició a l’harmonització? Com canviar el mateix concepte de poder? Poder per a què? Per protegir-nos i dominar una alteritat que ens fa por? O per benefici de tota la comunitat humana? Com preservar una mirada que tingui en compte els efectes a llarg termini i per a tothom? Com aplicar uns criteris que no ens facin perdre mai de vista els valors que han d’impregnar el canvi i que no es supeditin a uns suposats objectius més immediats?
Ho veig molt complicat perquè, en un joc que ve condicionat d’entrada, no n’hi ha prou amb obrir la possibilitat de participació a les persones més temperades. Cal treballar per contrarestar la tendència, sovint irreprimible, que tenen molts homes per proposar-se a si mateixos per tota mena de tasques i que sovint obstaculitza el procediment, potser més lent però més eficaç, de trobar el candidat més idoni, en comptes del més disposat. També passa per un superació, per part de les dones, dels efectes negatius d’aquesta cultura de la dominació a què han hagut de fer front: Rebutjar el mansplaining, reconèixer les pròpies qualitats executives i de lideratge personal, exercitar la capacitat i determinació per exercir el poder, superar una tendència cultural que sovint les porta a evitar una confrontació que pot ser necessària.
Ens en sortirem? Tenim remei els humans, o ja fem tard?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els humans som estranys..a voltes incomprensibles….però ens n’hem de sortir….cal buscar i trobar els esvorancs que ens impedeixen ser persones..
Cal treballar en la educació col·lectiva i amb temps i esforç tal vegada podrem aconseguir-ho…