Espores al vent

Quan es té la intenció d’adoptar o d’acollir, la família sol·licitant ha d’obtenir un certificat d’idoneïtat que implica uns estàndards satisfactoris en el nivell de convivència i de respecte entre els seus membres . Per això no entenc que alguns partits posin tantes energies en eixamplar, diuen,  la família independentista descuidant i menystenint alguns membres dels qui ja en formem part. Durant els darrers anys el clima familiar s’ha deteriorat per moments: S’ha malmès la confiança, les deslleialtats han abundat així com l’engany, les escridassades, el menyspreu, la negació de la veu, la no acceptació, l’abandonament . Aquesta família no és adequada per rebre altri que no sigui algú que en vulgui treure un rendiment propi a expenses de la família mateixa.

Com a part de la família independentista vull pensar que, com que tots els qui ens necessitem els uns als altres patim les conseqüències d’aquestes desavinences, bé que hi deu haver voluntat de reparar la situació, no importa quins siguin els motius de cadascú: refer la confiança, la defensa dels uns als altres davant de tercers, reforçar el sentiment de pertinença, escoltar, escoltar, escoltar… És des d’aquesta premissa que voldria demanar-li al cap de família que tingui en compte les tres idees que li vull exposar:

1- El ‘convèncer’ des de l’autonomisme està esgotat. Hi ha votants a qui la independència només els farà el pes quan la ‘tastin’, o bé perquè no l’entenen o bé perquè tenen aversió al canvi. Ho dic des de l’experiència d’haver fet parades a tots els barris de Terrassa cada setmana durant 9 anys,  parlant amb la gent a peu de carrer.

2- El ‘bon govern’ tampoc convencerà els reticents. Per molt que el govern s’escarrassi a gestionar de manera exemplar el minso pressupost, ells atendran les explicacions que en facin aquells que els ho interpretaran de la manera que ho volen sentir. El sistema judicial també hi posarà el seu granet de sorra per entrebancar. Per fer bon govern has de ser tu qui tingui els recursos per prendre les decisions. No guanyarem la independència a còpia de governar bé perquè no podrem, només tindrem l’oportunitat de governar bé quan siguem independents. Amb això Esquerra hauria de deixar clara quina és la seva prioritat: està clar que si la prioritat d’Esquerra ja no és la independència, això voldria dir que s’ha convertit en el que eren els Comuns fa uns anys. Hauria passat allò que va advertir en George Orwell: ‘et poses una màscara  i la teva cara acaba agafant la forma que s’emmotlla a la màscara’.

3- El que queda dels Comuns el 2021 no és el partit que lideraven el Xavier Domènech i l’Albano Dante Fachin. Els defensors del dret d’autodeterminació i dels grans canvis que el seu partit havia de suposar ja no hi són perquè d’altres partits han ocupat aquest espai. En el moviment de plaques tectòniques dels partits, els Comuns han optat per l’ acomodament dins l’estatus quo que ara ja no veuen la necessitat de canviar. Simplement: no demanen ser acollits dins la família que menystenen. Ara,  si en poden treure algun benefici ho aprofitaran, sense dissimular el menyspreu que senten per la família mateixa.

Si ens poguéssim alliberar dels distractors, seria un pas important.