Un full en blanc (una pantalla), és un convit amable, un repte o una condemna? En un marc de llibertat força ample, sembla que hi podem abocar la pensa i el què del nostre ser i del nostre passar. Ho fem? La majoria no, per la senzilla raó que no sabem què dir
El 1902 Lenin va publicar el Què fer? per adreçar alguns problemes estratègics i organitzatius que havia d’encarar un partit revolucionari. A Catalunya hem arribat a un punt en què s’ha esgotat el processisme i comencem a tenir clar que la independència no l’assolirem “de la llei a la llei” i sense trencar un plat. Això
Finalment a Madrid s’han tret la mascareta i tots els hem pogut veure de cara al sol, amb la prepotència i la crueltat del nacionalisme espanyol de sempre. Ens ho han dit molt clar: ells són partidaris de la canya!
És de nit i tot fosqueja, tot és quiet, silent i sol. La vida sembla suspesa esperant l’esclat d’un vol. I els dies passen de pressa massa coses i ben poc, un desastre rere l’altre cap certesa en aquest joc. Què en farem de tantes dèries? tindrem un viure decent? amor, llibertat, justícia, tot tant
La monarquia borbònica és, i ha estat sempre, una llosa per a la llibertat i una peça clau en l’entramat de l’Espanya negra. Tanmateix, posar fi a aquesta plaga és més aviat cosa dels espanyols. És possible que, per rentar-se la cara, els cervells de l’Ibexpanya facin caure la monarquia i ens plantifiquin una república
El que segueix són uns comentaris a l’editorial que en Vicent Partal va publicar ahir a VilaWeb. Gràcies Vicent per aquest editorial tan cru. Els teus escrits sempre tenen la voluntat d’explicar i d’orientar la lluita cap el que volem, la independència. Aquesta trilogia també, però incorpora un grau de sinceritat, de dubte i de
Quan fa poc més d’un any vam decidir de venir a viure a Mieres després d’haver viscut sempre a Barcelona, ja sabíem que el pas a emprendre era molt més llarg que els 130 km que separen aquests indrets. Per això, prudents com ens creiem, i deixant la crema de les naus per conquistadores que
Això de fer anys és una cosa ben banal, que passa a tothom que és viu (fins i tot als morts) i, tanmateix, ens entestem a recordar-ho, com aquell corredor esforçat que va comptant els kms. que ha fet en una cursa. En realitat, està comptant els que li queden, perquè ell sí que sap
A primers de març vam deixar Barcelona per instal·lar-nos aquí, a un poblet de la Garrotxa. Ni el temps al volant ni els kilòmetres diuen massa res de la llunyania entre aquests dos mons, de la distància que va d’una ciutat venuda i sense projecte a un poble viu i que s’autogoverna. Un trajecte que
Fa mesos que no aboco un bri d’herba ni de palla en aquest bloc. I no serà perquè des de finals de gener no hagin passat coses gruixudes. Potser és això, aquesta densitat que et té enganxat als fets i que no deixa massa escletxes per la distància que necessita l’escriure. Potser és això el
No diré res de nou, però sembla que a vegades a alguns els costa d’entendre les obvietats. Per la via legal espanyola no tindrem mai república i ara, amb tot el que ha passat, ni tan sols autonomia. Cal dir encara que no hi ha legalitat espanyola?, que incompliran totes les seves lleis i en
Felicitat, sí, però junt als altres. Per nosaltres i, sobretot, pels que ho tenen més difícil. Pels que vivim amb ganes de lluita i pels que lluiten per sobreviure. Perquè sapiguem cuidar-nos si ens cansem i alçar-nos de nou. Per fer-nos i sentir-nos senzillament, la part d’un tot que volem complet, totes les parts d’un
Els qui han anat a Brussel·les tornen molt optimistes. Aquesta mostra de força i de bona voluntat que han donat els viatgers segur que ens escalfarà el cor i ens darà més ànims per a la lluita. I tanmateix, veig els resultats del 21-D amb molta incertesa. Tant de bo siguin millors dels que ara
Fa molts dies que “el tema” em té absorbit el temps i la pensa. Suposo que, com molta altra gent, no faig més que passar-me les hores llegint diaris i notícies, anant a les concentracions, reunions, protestes… En temps de revolta les coses s’acceleren i el que pensem ara ho descartem al cap de dues
Tots recordem l’acudit de l’Eugenio (“El eco”), que acaba amb aquell dramàtic “vale, gracias, però ¿hay alguien más?”. Nosaltres estem fent tot el que podem per aconseguir viure en una república social i amb un estat que no ens tracti obertament com a territori conquerit; per viure en una república independent on puguem mantenir la