Escrits injustificables

Josep-Anton Monfort

11 de maig de 2021
0 comentaris

Què estic disposat a fer jo?

El 1902 Lenin va publicar el Què fer? per adreçar alguns problemes estratègics i organitzatius que havia d’encarar un partit revolucionari. A Catalunya hem arribat a un punt en què s’ha esgotat el processisme i comencem a tenir clar que la independència no l’assolirem “de la llei a la llei” i sense trencar un plat. Això és una revolució, un canvi de règim com no n’hi ha hagut a Espanya des de fa segles i l’hem d’encarar com s’encara una revolta revolucionària, que no ha de ser necessàriament violenta. 

El “problema” que ara esclata amb tota cruesa i que no permet un govern unitari de les forces dites independentistes, és que hem arribat a aquest punt. Això està bé perquè vol dir que hem avançat, però també vol dir que si volem seguir avançant haurem de pagar uns costos que no tothom està disposat a pagar. Sabem que la independència no solament és l’única solució (necessària, però no suficient) per disposar dels recursos que generem i poder millorar les condicions de vida de tots els catalans, vells i nous, independentistes o unionistes, sinó que és també l’única possibilitat per mantenir la nostra llengua i cultura, la nostra nació, una fal·lera que comparteixen totes les nacions encara que, les que tenen un Estat, ho disfressin de patriotisme i que, en el cas de Catalunya, donades les nostres dimensions i circumstàncies, o bé podem abordar-ho ara amb els recursos necessaris o Espanya ens absorbirà també culturalment com ha fet amb Galícia. 

Ara bé, ningú pot negar, incloent-hi gent de base d’ERC, que no hi ha res a esperar d’Espanya, ni ara ni d’aquí a vint anys. No perquè els espanyols siguin especialment perversos, no. Senzillament, Espanya no té res a guanyar deixant que Catalunya marxi i, en canvi, té molt a perdre. I en això tots els espanyols  estan d’acord (amb l’excepció d’una digna i petitíssima minoria): “España una”, des dels que voten a VOX als que voten Podemos i als que s’abstenen. Les metròpolis no han facilitat mai l’alliberament de les colònies, sempre han estat aquestes, la part sotmesa, la que s’ha hagut d’arremangar i lluitar.

I aquí rau el problema, la mare dels ous i l’origen de les lluites partidistes: estem davant d’una revolta i no tothom la vol fer perquè no solen ser beatífiques i sense tirar un paper a terra. Tenen un cost social i personal.

Hem arribat a aquest punt i això és un progrés. El poble, per majoria absoluta del 52% ha obligat als partits i organitzacions a retratar-se i encarar el camí de la independència que van prometre, i això els costa. Però els costa a ells i ens costa a nosaltres. Volem que els nostres polítics facin la revolta i nosaltres a casa o assistint a pacífiques manifestacions (ara ni això per la pandèmia). No, els polítics (també els d’ERC) van declarar la independència que nosaltres els vam exigir i, malgrat els errors garrafals que després van cometre, van assumir pagar-ne un preu molt alt a la presó o a l’exili, multes, etc. La repressió ha tingut èxit i Espanya ha jugat molt bé aquesta carta. Sap que perdrà l’ètica i que s’ha carregat la justícia i la decència, però per mantenir la unitat d’Espanya han estat sempre, tots, disposats a pagar el preu que sigui, com ja va dir Rubalcaba que farien. 

Saben que aquesta Europa de pissarrí que tenim és simplement un club d’estats i que no els agrada la possibilitat que els seus països es fragmentin. Algun dia algun tribunal europeu condemnarà alguna sentència o procediment espanyol, com ja ha fet altres vegades, però Espanya no en farà cap cas perquè sap que ni l’expulsaran de la UE ni li retindran els fons europeus (que es quedaran a Madrid), ni es qüestionarà la seva injusta justícia. La UE deixa morir cada dia centenars de persones ofegades a les seves costes i no farà res per salvar els catalans.

La lluita obscena que ara veiem entre partits no té tant a veure amb el repartiment de conselleries ni amb el Consell per la República, sinó per discrepàncies en què fer davant la constatació de la inutilitat de la “taula de diàleg”. Tothom sap que la unilateralitat i la desobediència és l’única via, però molts, senzillament, no en volen assumir els costos veient com ha anat la repressió, que no ha afluixat ni un moment.

Però enllà dels partits, la responsabilitat és nostra. Qui fa les revoltes és el poble i no sabem com podem desobeir però sense arriscar la llibertat i el patrimoni. La pandèmia els ha anat molt bé per a treure’ns del carrer, que és el lloc on ens animem i ens reconeixem els uns als altres, però hi ha altres coses a fer com, per exemple, la insubmissió fiscal. No pagar a la Hisenda espanyola però tampoc a l’Agència Tributària Catalana (que és la campanya de l’ANC), perquè ells simplement traspassen els diners a Madrid. Deixar de pagar l’IRPF i transferint directament els diners a la Generalitat. Ara bé, ni la “gestoria generalitat” s’atreviria a proposar ni a gestionar això, ni nosaltres ens atrevim a fer-ho per por a les conseqüències que tindria. Fer una revolta/revolució amb gent més o menys acomodada i què té moltes coses a perdre és molt difícil.

L’exemple d’Escòcia ens pot ajudar i també el fet que hi ha molta gent, sobre tot el jovent, que estan molt malament i no tenen massa res a perdre. Veurem, però la crisi de l’independentisme és profunda i té les seves raons complexes. No s’arregla insultant als altres per molt que a vegades ens enfurismem uns amb els altres. 

El Que fer? nostre és, en bona part, un què estic disposat a fer jo? I entenc que això no es pot abordar de manera individual si no s’és un màrtir. Caldrà pensar, algun partit, organització o un nou col·lectiu que pugui sorgir, en trobar maneres per realitzar efectivament aquesta revolta independentista. I els que creguin que el camí és seguir gestionant una autonomia tutelada i retallada, que vagin fent. Ara tothom ha mostrat les seves cartes i què és el que vol per Catalunya, que vol dir per la seva gent. Doncs ja és un pas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!