Escrits injustificables

Un full en blanc (una pantalla), és un convit amable, un repte o una condemna?

    En un marc de llibertat força ample, sembla que hi podem abocar la pensa i el què del nostre ser i del nostre passar. Ho fem? La majoria no, per la senzilla raó que no sabem què dir enllà de de paraules gastades.

    Repte? Si cal i tenim prouta barra, sempre podem confegir una historieta, parlar dels altres o, pitjor encara, parlar del món, un ens que no entén ni déu ni sa mare. Uns pocs benaurats, però, ens emocionen i ens fan glatir amb les seves paraules. En diem literatura, pensament, etc. Però parafrasejant Raimon, “en són molts menys dels que volen i diuen”…

    Condemna? Si no fem de “negre” (ofici refotut de veritat perquè consisteix a escriure mentides a sou), sempre podem dir que no. Però ja veieu que aquestes lletres revoltades són exemple de la supèrbia i de la malaltia que fa escriure a qui si callés no semblaria tan ruc.

Que carai està passant al món que cada dia anem pitjor?

    Com veiem cada dia als TN’s, al món hi passa de tot. I coses que no ens ensenyen. I encara moltes coses més que no sap ningú, però que són principals per a la vida de molta gent.

    Per no saber, no sabem si anem pitjor o millor, o si simplement no anem, perquè anar implica moure’s en una direcció, i podria mot ben ser que no sabéssim on anem i no fem més que giravoltar en un món de mones dirigits per quatre sàtrapes que només tenen la brúixola orientada a fer diners i tota la resta la ignoren i se’ls en fot. 

    Diem que la cosa no rutlla, que anem fatal, amb guerres que no esperàvem, migracions massives provocades per la fam, canvi climàtic… I sí, tot això és greu, però tenim la memòria curta i ens arreglem la història per no patir massa. Sempre hi ha hagut desgràcies, epidèmies, guerres, civilitzacions desaparegudes… aquí no se salva ni déu, llevat d’alguns insectes.

I tot això és just o necessari?

    Gairebé tots pensem que no, que ni és just ni necessari. Ara bé, ha estat i és. Res de nou sota el sol flamíger, ja ho deia Enrique Santos Discépolo a Cambalache: 

    Que el mundo fue y será / una porquería, ya lo sé. / En el quinientos seis / y en el dos mil, también. / Que siempre ha habido chorros, / maquiavelos y estafaos, / contentos y amargaos, barones y dublés. / Pero que el siglo veinte / es un despliegue / de maldá insolente, / ya no hay quien lo niegue. / Vivimos revolcaos en un merengue / y en el mismo lodo / todos manoseaos.

    Just no ho és, però necessari… depèn de per a qui. Com deia Hegel, el que passa, la realitat, és un procés lògic pel desenvolupament de la raó sobirana encarnada per l’Estat. Qui diu Estat diu el Poder i aquest està avui en mans de les grans corporacions internacionals que, aquestes sí, tenen un horitzó molt curt (se’ls en fot el futur a llarg termini) i el seu únic objectiu és maximitzar els beneficis, cosa per la qual, necessiten explotar el món i les persones tant com puguin.

Bé, doncs que els bombin als grans magnats, no podem canviar les coses?

    Buff!, aquest és el tema! Per canviar les coses primer cal saber on es vol anar, almenys aproximadament. I saber quines coses no es volen. Històricament, s’han provat molts sistemes d’organització social i a la curta o a la llarga, tots han fet la fi del cagaelàstics. Estem vivint un retrocés de la democràcia al món, també a Europa, que crèiem territori “segur”. I no parlo de Catalunya perquè em fa vergonya de veure com ens han/hem estafat.

    De tota manera, les responsabilitats són compartides. Les revolucions tenen costos i sembla que la majoria de nosaltres tenim massa coses a perdre i per això no ens movem massa, no fos cas!

I doncs, què hem de fer?

    No ho sé. El que sí que em sembla és que cal viure amb esperança i una praxis que ajudi a canviar les coses i aquest mal futur que ens volen encolomar. Com diu la màxima benedictina “ora et labora”, és a dir, pensa, discuteix, planteja’t les coses però, sobretot, treballa i que la teva vida no sigui destructiva social ni ecològicament, si es pot fer la distinció. 

    El futur no el sabem. Pot ser una ruïna o també un món millor i més just per a tothom. Hi ha tantes coses que ignorem, la ciència i la tecnologia ens poden portar també bones notícies. Viure i ballar mentre ens agradi la música i en tinguem ganes. Cal viure en pau i fer tot el possible per millorar el que puguem del nostre entorn.

Renoi, quin sermó! I deies que no calia escriure?

    Tens tota la raó. Ja veus de què serveix dir el que ja sap qui vol saber, o el que no interessa a qui no l’importa. Tanmateix, t’ho he advertit. Hi ha gent malaltissa a qui els costa de callar. Vigila una altra vegada amb qui te les heus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!