A primers de març vam deixar Barcelona per instal·lar-nos aquí, a un poblet de la Garrotxa. Ni el temps al volant ni els kilòmetres diuen massa res de la llunyania entre aquests dos mons, de la distància que va d’una ciutat venuda i sense projecte a un poble viu i que s’autogoverna. Un trajecte que m’ha dut de la terra carlina del meu avi (al sud del país) a aquest territori del nord que ha convertit el seu carlisme en passió per la terra i per la comunitat; en voluntat de ser i de viure en llibertat.

El canvi, anhelat de fa temps, ha estat un sotrac del qual encara no m’he refet del tot. A aquestes alçades ja no hi ha massa temps per a canvis d’aquesta mena. Ho veurem amb els mesos i el tombar de les estacions, tan evidents aquí, tan inadvertides a Barcelona. I doncs?: so far so good, com diuen aquells. Cada dia que passa, cada persona que conec, cada arbre i cada indret és una curiositat, un ensenyament, el plaer de sentir-se viu i de retrobar la posició del qui res no sap i tot ho ha d’aprendre. Quin regal hi ha més vivificant que aquest?

Per això, també, aquest temps de silenci. Per la necessitat de pair, de mirar i gaudir, de saber i d’entendre aquest món que, malgrat la seva escassa demografia, a mi em sembla molt més ric i divers del que he viscut tota la vida a Barcelona. Veurem, perquè mirarem i potser entendrem alguna cosa, perquè escoltarem i conviurem amb una gent admirable que han volgut fer-se aquí el seu lloc. Com jo ara ho intento.