L’any de prova

Quan fa poc més d’un any vam decidir de venir a viure a Mieres després d’haver viscut sempre a Barcelona, ja sabíem que el pas a emprendre era molt més llarg que els 130 km que separen aquests indrets. Per això, prudents com ens creiem, i deixant la crema de les naus per conquistadores que ens queden molt lluny, vam pensar un pla d’aterratge i exploració que ens va semblar raonable.

Vam dir, estarem un any de prova. Passarem totes les estacions i sabrem com ens afecta el fred, la calor i les famoses pluges de la Garrotxa. Coneixerem la gent i veurem com ens acullen i com ens hi fem. Sabrem què és viure en un micro-poble després de viure sempre a l’urbs. Si fem amics o no, si trobem a faltar els de Barcelona, si ens avorrim de viure en un món tan petit… si mil coses passaven o deixaven de passar. En un any de coll, havíem de tenir un criteri més ben format per decidir d’instal·lar-nos al poble amb voluntat de permanència.

Ha passat l’any i cada dia que passa sento que em vull quedar aquí. A aquestes alçades de la vida ja s’entén que un està curat de donar un valor absolut a les creences i certeses que encara queden. Vull dir que ja em sé tota la lletania: que si res és per sempre, que tot canvia, que les aparences enganyen… i els mil tòpics o veritats que hi vulgueu afegir. Tot té el seu punt de raó i l’única certesa és que, aquí o allà, algun dia faré un tou de cendres. Com que el futur no està fet de certeses (almenys el meu), m’haig de guiar per impressions, pensaments i sensacions. I tot aquest grumoll emocional em diu que sí, que soc on vull ser encara que no ho pugui argumentar del tot. Però si m’he passat la vida a Barcelona sense haver-ho demanat ni escollit, només perquè hi vaig néixer, sempre serà més “racional” viure a un lloc que esculls perquè t’agrada.

I sí, sé que en això i en tantes altres coses, el primer any pot ser de descobriment. Dels paratges, de la gent i de la vida que s’hi mena. Que el temps passa com una piconadora i tendeix a aplanar els angles més vius, però també aferma els terrenys i allò que era un fangar de dubtes, esdevé un camí amb certeses més transitables. Tots tendim a presentar als estranys la nostra millor cara, però a mi també em plau que el temps em permeti veure totes les capes i substrats d’aquest nou món que trobo fantàstic.

Aquí he conegut persones que són multidimensionals (i ja em perdonarà Marcuse), que han volgut venir-hi abans que jo i que, com la gent aquí nascuda, han hagut de forjar-se la vida tocant moltes tecles. Doncs toquem i ballem, que demà dejunarem! Que no hi ha més prova que llevar-se cada matí agraït per la tria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: