Escrits injustificables

Els qui han anat a Brussel·les tornen molt optimistes. Aquesta mostra de força i de bona voluntat que han donat els viatgers segur que ens escalfarà el cor i ens darà més ànims per a la lluita. I tanmateix, veig els resultats del 21-D amb molta incertesa.

Tant de bo siguin millors dels que ara em sembla que seran… però hi ha molta Catalunya que viu en un altre món, dues meitats que no ens parlem i que ens ignorem mútuament. I aquesta meitat espanyola ara pot ser que voti massivament com mai ho ha fet sense que els convenci res del que fem o puguem fer. No ho veuen ni ho volen veure. L’acció més revolucionària seria mirar com es poden interessar en Catalunya, però els que han volgut ja ho han fet, només cal veure que una altíssima part dels independentistes tenen cognoms espanyols.

Però també n’hi ha molts que no els interessa ni poc ni gens la cultura i la llengua catalana. Serà molt difícil que canviïn perquè, senzillament, no ho volen fer. El problema greu no és convèncer a indecisos (que no crec que n’hi hagi tants). El veritable problema és que, a Catalunya també, hi ha moltíssima gent a favor del 155 i que volen seguir essent espanyols per sobre de TOT (incloent-hi la majoria dels Comuns). Si això passa ara, després de la visible putrefacció de tots els àmbits i estructures de l’estat espanyol i de com han tractat Catalunya (a tots els catalans, també als unionistes), el problema no s’arregla amb més informació. Ja la tenen i prefereixen viure en la misèria moral i econòmica però dins d’Espanya (alguns esperant que pugui canviar contra qualsevol evidència), que viure en una república social catalana. No és un tema que es pugui resoldre amb arguments racionals i econòmics. Canviar de nació és un problema sentimental molt gruixut i només ho fa qui no té més remei. Als espanyols de Catalunya no els cal perquè tenen un estat que els recolza. Potser ens caldrà a nosaltres si no guanyem ara.

Res de nou, ho hem vist abans i la “España una” ha calat a fons i a ells els ho repeteixen cada dia els mitjans de comunicació, exclusivament espanyols, que segueixen. Per cert, estaria molt bé fer públics els consums de mitjans de comunicació territorialitzats per àrees i comarques; veuríem que TV3 i la ràdio i premsa catalana són absents, o gairebé, en grans àrees del país.

Han estat massa anys d’immigracions massives amb un Estat en contra nostre per poder fer polítiques d’acolliment i integradores. Tenim guetos immensos, grans ciutats on el català és una anècdota… Es pot revertir això, aconseguir que tothom que viu a Catalunya se senti nacionalment català? Per això probablement caldrien unes polítiques fetes des de la república catalana, però per a assolir aquesta, hem de saltar un mur altíssim que creix cada dia. Hi serem a temps de fer realment una sola nació on s’hi trobin a gust tots els que ara viuen a Catalunya?. I quin cost tindria aquest desideràtum? Perdre la llengua, potser? El català ja és minoritari a Catalunya (i conto com a “català” el catanyol de RAC1 i dels anuncis de “caldo cassolà”). Com he dit, això ja ha passat abans i moltes nacions i cultures han mort sota la força de nacions més poderoses, però quan et toca a tu, fot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!