Saül Gordillo www.saul.cat

Ja s’ha acabat, aquesta campanya esgotadora. Avui toca reflexionar. Caldria més d’una jornada per fer-ho. El desconcert és notori, i la política catalana s’ha allunyat de molts i molts ciutadans els últims mesos i setmanes. Cal afegir aquells que no interpreten els comicis al Parlament de Catalunya com a propis i, per tant, a l’abstenció endèmica se sumen els desenganyats, que no són pocs.

La primera legislatura sense Jordi Pujol [web] ha estat convulsa. No hi estàvem acostumats, a governs de més d’un parell de partits. No hi havia tradició de la cultura de coalició, per molt que CiU ho fos durant anys abans d’esdevenir federació. El relleu a la Presidència de la Generalitat, amb un Pasqual Maragall [web i bloc abandonat] allunyat de les maneres i costums del seu predecessor, i l’entrada de les esquerres després de 23 anys de governs conservadors han sacsejat el país i les seves institucions.

L’Estatut ho ha acabat de rematar. Un procés engrescador, promogut per Josep-Lluís Carod-Rovira [web], que va anar deixant massa ferides obertes pel camí, i va acabar amb massa desil·lusions col·lectives en el comput final. La reforma estatutària ha obert una ferida en el sobiranisme, entre els catalanistes. L’avançament electoral serveix per precipitar i liquidar el relleu generacional. Sense Pujol ni Maragall, aquestes eleccions són les primeres amb líders d’una altra generació. Però la campanya per entremig no ha estat la millor cicatrització possible per tancar les ferides.

El nivell de la campanya ha estat baix. Va arrencar amb el polèmic DVD de CiU contra el tripartit, ConfidencialCAT, va prosseguir mediàticament parlant amb les controvertides entrevistes d’un economista proper a la federació nacionalista com Xavier Sala-i-Martín a La Vanguardia, la primera de les quals va ser accidentada amb un José Montilla [web] que va demostrar poca cintura, per acabar amb l’esmorzar sorpresa del president del Barça, Joan Laporta, amb el candidat Artur Mas [web]. L’estrateg de CiU, David Madí, ha marcat el ritme i el contingut de la campanya en la pugna amb el PSC. Ha guanyat la batalla al seu homòleg socialista, José Zaragoza, de qui s’esperava una campanya més valenta.

Contràriament al que seria previsible, CiU ha apostat per l’agressivitat. Guanyar no els és suficient. Necessiten golejar els socialistes fins apropar-se a la majoria absoluta per avortar una reedició del tripartit. Aquest ha estat el seu autèntic leit motive de la campanya. O tripartit o CiU. "O desgovern o bon govern". El DVD va ressuscitar un cadàver polític, que era el tripartit i el Tinell. L’expulsió d’ERC del Govern havia donat pas a un executiu bipartit, amb clar domini socialista. Ja els últims mesos abans de l’inici formal de la campanya havien tirat sorra sobre el cadàver del tripartit. Però l’estratègia de Madí ha consistit en reviure’l per plantejar el dilema a l’electorat: més aventura d’esquerres o retorn a l’estabilitat de sempre.

Demà, dia de Tots Sants, amb unes eleccions que se celebren en un festiu entre setmana, circumstància de la qual no tenim precedents recents, sabrem si la campanya nacionalista ha funcionat. Sabrem si la bipolarització CiU-tripartit ha mobilitzat més l’electorat nacionalista fidel o si, pel contrari, ha despertat un votant d’esquerres que havia caigut en el desànim dels últims mesos. Sabrem si l’opa de Mas als votants de Carod, Montilla i també de Josep Piqué (amb l’atrevida visita al notari per comprometre’s a no pactar amb el PP) fa fortuna.

CiU transmet moral de victòria. Algunes enquestes han apuntat un descens per a la candidatura del delfí de Pujol a mesura que evolucionava la campanya. No obstant això, Mas és el clar favorit a guanyar els comicis, en aquesta ocasió no només en escons sinó també en vots. Maragall se li va resistir. Eterns rivals. ¿Però què passarà en el duel amb un José Montilla que no tenia entre els seus plans d’optar a la Presidència de Catalunya? El factor Montilla també és una incògnita, en la cita de l’1-N. El socialisme català ha fet la renovació que tenia pendent de feia temps. Ho ha fet provocant un gran desànim entre els sectors més catalanistes del PSC, i amb episodis prou eloqüents d’aquesta mala maror interna com l’estripada del carnet de militant de l’esposa del President Maragall, Diana Garrigosa. L’assalt definitiu al poder del PSC dels capitans, amb la liquidació de Maragall, i l’aposta per un català nascut a Còrdova és el triple salt mortal. ¿Aconseguirà el PSC despertar els votants socialistes que opten per Zapatero a les eleccions estatals i que històricament han llegit els comicis al Parlament de Catalunya com una cita aliena a ells? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars.

Ni la campanya apagada ni el candidat gris han servit per donar bons senyals en aquesta direcció. I ha estat llavors quan el PSC ha recorregut a l’as de José Luis Rodríguez Zapatero, gairebé suplantant el presidenciable. Inclús han recuperat in extremis Maragall. Calia vincular, és a dir, espanyolitzar, la contesa electoral perquè els votants de ZP el 14-M entenguessin que els socialistes catalans s’hi juguen molt. Però també calia presentar Montilla com l’hereu del llegat positiu del govern de Maragall, intentant deixar al marge les hipoteques i els errors del Tinell. L’equilibri no era fàcil, i el resultat segurament tampoc ha estat l’esperat.

Només el debat de TV3, amb un Mas excessivament confiat, va representar un punt d’inflexió. Mas va sortir del plató de Sant Joan Despí entenent que les forces d’esquerres no eren cap cadàver, sinó que havien ressuscitat per plantar batalla. Un discret Montilla havia superat una prova difícil per a ell, i a partir de llavors s’esperava que enlairés el vol. Però no ha estat així, i són molts els simpatitzants socialistes que poden optar finalment per castigar l’operació Montilla a base de reforçar els antics socis de govern: ERC i, principalment, ICV–EUiA.

El candidat ecosocialista, Joan Saura [web], ha estat l’únic que ha declinat l’equidistància i s’ha aferrat a la carta d’un nou govern d’esquerres com a fórmula per esgarrapar vots dels desil·lusionats del PSC i plantar batalla a ERC en la seva patrimonialització del vot jove, que és majoritàriament independentista. Saura ha jugat el seu partit, atacant el centre-dreta nacionalista i comprometent els socialistes per la seva submissió al PSOE i l’amenaça d’un acord sociovergent. La claredat de Saura servia per emfatitzar el doble joc de CiU i del PSC, mentre que tractava amb guants de seda els republicans. Han pres poc mal entre ells els líders de les esquerres no sucursalistes, el verd Saura i l’estelat Carod. La guerra, doncs, no era entre una Iniciativa que apunta a munt i una Esquerra que aspira a mantenir-se a l’entorn dels flamants 23 escons del 2003.

ERC arrencava molt tocada, de la graella de sortida. El desconcert del referèndum estatutari i la traumàtica expulsió del Govern, a més de la ruptura d’aliances amb Zapatero a Madrid, havia col·locat els dirigents de Villarroel a poc de l’abisme de la fractura interna. Un Carod tocat des de la seva sortida del Govern, per pressió de Ferraz i La Moncloa, havia de mantenir les opcions de repetir com a presidenciable sense les complicitats internes d’anys enrere. L’ombra allargada de Joan Puigcercós [bloc], presentada mediàticament com un motiu de divisió, com si a la resta de partits les pugnes Mas-Duran o Maragall-Montilla fossin cosa de nens, havia rebaixat el pes de l’Esquerra del 2003. L’escenari, per tant, no era el més còmode per a Carod però tampoc per a Puigcercós, que igual com Montilla havia de precipitar el seu retorn a la política catalana després d’haver tastat el poder amb majúscules a la capital de l’Estat.

Si alguna virtut ha tingut la campanya tranquil·la d’Esquerra, és que ha tingut un efecte balsàmic i cohesionador. ¿Algú se’n recorda ara de Joan Carretero? ¿Carre… què? El tiquet Carod-Puigcercós s’ha projectat com un tàndem electoral sòlid, que al marge d’haver evitat crisis internes pot servir per retenir el votant de fa tres anys i evitar la fuita, bàsicament cap a l’abstenció. ERC ha superat una prova de foc (com l’entrevista de Sala-i-Martín), en aquesta campanya, i encara es manté decisiva. Ha superat l’obsessió mediàtica pel bipartidisme, un bipartidisme sociològic i amb interessos que determinats poders i mitjans fomenten tant com poden. Ha eludit aparèixer com a protagonista involuntari de la campanya. L’andanada del DVD va aixecar les defenses dels independentistes. El debat moderat pel sobreactuat Josep Cuní va visualitzar que els candidats dels partits considerats "petits" tenen molt a dir-hi. I la resta ha consistit, pràcticament a veure-les venir i deixar que els altres s’equivoquessin, alguns per excés d’ambició i confiança i d’altres per manifestes limitacions pròpies. La campanya dels independentistes, doncs, pretén satisfer el propi electorat, fidelitzant-lo per la via de la proximitat (reunions del taperware) i el desmarcatge de la resta.

Finalment, al PP li ha interessat espanyolitzar la campanya per plantar batalla en la frontera amb els socialistes. Un cop el votant conservador espanyolista sabia de les intencions de Mas de no tornar a reeditar el pacte del Majestic ni d’apropar-se al parque nacional de Doñana (Confidencial) de l’època de José María Aznar, Josep Piqué havia de diversificar els atacs: més al tàndem Zapatero-Montilla. I en aquesta labor hi han tingut un paper protagonista els dirigents de Génova habituals per aquestes contrades en època electoral: Mariano Rajoy i Ángel Acebes. A Eduardo Zaplana se l’ha vist menys perquè Piqué va haver de vetar-lo. Així de clar.

Mentrestant, els intel·lectuals espanyolistes han acabat presentant a un advocat despullat com a candidat a la Presidència. Albert Rivera és el nom d’aquest vailet, que ha rebut el suport mediàtic de Pedro J. Ramírez, bàsicament, i algun gest de complicitat de mitjans del grupo Prisa. El taxidermisme té aquestes coses. Ni Arcadi Espada ni Albert Boadella, només Francesc de Carreras s’hi ha posat a la llista, però simbòlicament. Els autodenominats Ciutadans han estat una nota de color que només haurà servit per incomodar una mica el PP i el PSC. Poca cosa més.

Grosso modo, aquest és el retrat de la campanya i de l’escenari polític que veig al meu país, ara i aquí. No és el més engrescador (Mas i Montilla no són Pujol ni Maragall, per entendre’ns) ni és el més ambiciós nacionalment i socialment parlant. Però tampoc seria gaire recomanable promoure l’abstencionisme com a resultat d’un desengany col·lectiu. D’acord que l’Estatut retallat no és el text sobiranista del 30-S que alguns van inflar amb intencions contradites posteriorment a La Moncloa. D’acord que el tripartit i la transició del postpujolisme hauria pogut presentar un balanç més satisfactori. D’acord que la sucursalització de la política catalana i la zapaterodependència, amb candidatures socialcristianes a ministeris i pactes tàcits d’un stablishment que vol perpetuar l’status quo heretat del pujolisme, no conviden a la participació electoral i democràtica dels ciutadans.

Però cal mirar endavant amb optimisme, i creure’ns de debò ?amb un punt d’ingenuïtat controlada, molt sana per a la salut mental? que el futur és a les nostres mans. Que demà, a través del vot, construïm alguna cosa. Que quedant-nos a casa resignats i emprenyats no arreglarem gaire. La generació dels Mas, Montilla, Carod, Piqué i Saura no està cridada a fer el gran salt endavant que volem. Alguns d’ells ho han demostrat amb l’Estatut.

Toca a la gent jove preparar-se i implicar-se per agafar-los el relleu. I això es pot fer sense quedanr-nos a casa demà, dia de Difunts. Si no, serem uns difunts més.

En aquest bloc: Eleccions 2006

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!