Actualment fullejant category

Diari de jubilació

Ara és l’hora…també personal

El país està a punt pel canvi. És un canvi col·lectiu. Però en el meu cas, també ha coincidit en el temps, que se m’atansa l’hora de la jubilació anticipada (i forçada). L’empresa bancària on he treballat des de l’any 92 (des del 83 si compto la Caixa Rural que va absorbir) ens obliga a més de tres-centes persones a deixar la feina mitjançant un ERO. Econòmicament, no surto del tot malparat, així que per aquest cantó, cap angúnia. Però, ja començo a percebre alguns símptomes del “pre-jubilat”.

Així, he notat que les situacions pròpies de la feina, que em podien causar un cert estrès en d’altres ocasions, me les prenc amb bastanta filosofia. Reclamacions de clients, impertinències que altres cops em mossegava la llengua, avui les responc amb el mateix to….i em quedo tan ample. Perquè de bajanades en tots aquests anys i en aquesta feina n’he tingut que aguantar una pila….cada dia. I és que alguns subjectes (“sujetos” en l’argot del parlar rural) es pensen que per tenir alguns diners els treballadors de banca som els seus criats. Ara, quan m’amenacen amb treure els diners els hi responc: “Oi, i tant! Els diners són vostres! Els podeu retirar quan vulgueu!”. Això els deixa bastant desconcertats i normalment s’acaba aquí la discussió.

Un altre detall, és que aprofitant l’estiu, ja no porto corbata. Abans d’entrar en aquest ofici, rarament em ficava aquesta penyora. Després m’hi he acostumat. Però durant un temps, ens van donar força la tabarra sobre la indumentària que havíem de portar. Malgrat això, alguns companys no feien cas, i argumentaven el dret constitucional a “la pròpia imatge”. De nusos de corbata n’he après a fer-ne de vàries maneres: el nus britànic, l’espanyol, l’americà i l’italià, depenent del tipus de corbata que un es fica, si és molt llarga, ampla o estreta, de seda o més tosca. Diguem-ne que un es converteix en expert en aquest art del nus, malgrat un mateix. I així, sense adonar-me em fixo amb els presentadors de televisió o amb els polítics, si saben fer-se correctament el nus. Això també diu bastant de la personalitat de qui porta la corbata. De corbates, n’he tingut de tots els colors i maneres, des de les fetes artesanalment, passant per les exclusives. Alguns moments he arribat a tenir-ne més de 60. Darrerament, he anat deixant al carrer les més velles (algú les aprofita, doncs duren ben poc abandonades), però el que és segur és que cada cop l’usaré menys, exceptuant comptades ocasions. Una altra cosa que deixaré enrere…sense recança.

També observo que les meves reaccions són més calmades, davant les exigències dels superiors jeràrquics. Podríem dir que per un cantó m’entra i per l’altre em surt. Davant certes estupideses, oïdes sordes. I no cal ni discutir. Amb no dir res, s’ha acabat la feina. Potser això és el que haurem de fer amb Espanya quan ens amenacin o ens intentin bloquejar. Com ara, quan munten registres publicitaris i titulars ben sorollosos, ni cas! Nosaltres, a la nostra.

Perquè la feina de veritat, la que em correspon, aquesta no l’he deixat de fer mai. Sobretot, atendre a la gent amb diligència i amb amabilitat. Una altra cosa que deixaré de fer rutinàriament ben aviat és ficar-me cada dia el despertador. I no ficar tanta benzina al cotxe, doncs diàriament almenys faig 50 kilòmetres. I encara, hi ha, que sense poder amagar la seva enveja em diu: “T’avorriràs, no sabràs què fer”. Jo els contesto i deixo bastant desconcertats: “Només qui no té aficions s’avorreix, només qui no es capaç de cuinar o fer les feines de casa, s’avorreix”. Una impertinència menys que hauré d’aguantar. A voltes afegeixo: “M’agrada la música, llegir, escriure, anar a concerts i al teatre, i fer turisme. Com vols que m’avorreixi? Encara em faltarà temps!”. Aleshores noto una evident decepció en qui m’ho ha dit, en no causar cap impacte les seves paraules i no saber què contestar. És que la ignorància fa molts valents.

El cas, és que aquesta darrera setmana he sabut la vinguda de nova gent a oficines ben properes, i per tant, s’atansa l’hora. Amb total tranquil·litat, només em faig la pregunta: què serà primer, la jubilació o la independència? Penso que la jubilació, amb la qual cosa, encara podré esmerçar més esforços per ajudar al procés.

El país està a punt pel canvi. És un canvi col·lectiu. Però en el meu cas, també ha coincidit
Llegir més