SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

6 de maig de 2015
0 comentaris

Caixes: “El què jo he vist, ni us ho creuríeu…”

Parafrasejant “Blade Runner” i mirant enrere, ara que s’atansa l’hora del comiat de la feina, després de tota una vida treballant, dels quals els 31 darrers me’ls he passat (i patit) a les caixes, conservo a la memòria alguns episodis veritablement delictius que he viscut directament o ben a prop. No em refereixo pas a atracaments, estafes o fets produïts des de l’exterior, al contrari, aquest cop vull recordar alguns passatges viscuts quan el delinqüent es trobava dins mateix del sistema. En tots els casos, els delictes ja han prescrit, malgrat no esmentar cap nom, no fos cas….

Més de tres cops he coincidit amb “companys” (per dir-ho d’alguna forma) que varen cometre petits furts que com a mínim els hi costà l’apertura d’expedient disciplinari. Sobrants de desquadres d’efectius no localitzats que anaven a parar a la butxaca del “protagonista”, o quantitats errònies donades expressament, o subtraccions directes del caixer, aprofitant en aquells temps quan la tecnologia no era tan avançada i es podien manipular amb més facilitat que no pas avui. Tot això, sempre ha sovintejat i no és el més greu que he vist.

Pujant un esglaó en la gravetat dels fets, recordo encara com, aprofitant un canvi tecnològic en la caixa, en moltes oficines hi havia quantitat de targetes de crèdit, a l’espera de la seva recollida per part dels clients. Quan aquestes targetes portaven quasi un any a l’oficina, algun “personatge” va caure en la temptació d’utilitzar vàries d’elles, traient en caixers d’altres localitats petites quantitats (com a molt 2.000 pessetes) per un sol cop. Suposadament, després aquelles targetes usades eren llançades o fetes desaparèixer. La majoria dels clients estafats, tardaven molt de temps en detectar aquesta sostracció i mira qui t’ha pegat, doncs en aquell temps no totes les oficines tenien càmeres de filmació contínua. Evidentment la pèrdua era compensada per l’entitat sense gaires explicacions.

Més greu recordo el cas de dos empleats de dues oficines diferents, encarregats d’una corresponsalia d’un poble (anomenada així l’oficina amb poques hores d’atenció al públic i no cada dia), que en un temps on lletres i pagarés endossats, eren causa d’un tractament feixuc i quasi manual. Havent-li lliurat lletres a una data límit, els va guardar en un calaix, deixant vèncer el seu lliurament, havent prèviament avançat els diners. En un cas, l’empleat va obrar de mala fe, doncs estaven girades a favor seu, en l’altre va ser un oblit per tenir certs problemes amb la beguda. En produir una pèrdua directa a l’entitat, els hi va costar directament la feina. El més greu va ser el primer cas, ja que donava la circumstància que era membre del Comitè d’Empresa.

Una mica més greu, entrant ja en la categoria de delicte, va ser el cas d’un empleat en una ocasió, quan es feia el repartiment de diners, (a darrera hora del matí) dels encarregats d’anar a aquestes “corresponsalies” (aleshores ateses al vespre), que en un descuit, va aprofitar la distracció d’un company, i els diners van desaparèixer, sense que ningú pogués dir qui havia estat. Ningú va veure res directament, encara que les sospites començaren a recaure en aquest “empleat”. El sorprenent del cas, és que al cap d’uns mesos, el van nomenar responsable d’una oficina en una població relativament petita. La desorganització que va causar, va ser antològica, fins i tot van desaparèixer diners d’alguns comptes de clients. La causa era que, encara que alguns ho sospitàvem, de feia temps estava enganxat a les drogues, i malgrat passar per un centre de desintoxicació (això ho vam saber després), havia tornat a recaure. Finalment, davant les queixes d’alguns clients, i amb certes evidències clares, l’empleat va ser acomiadat, i malgrat oferir-li una compensació, es va donar per ofès, denunciant a l’empresa i anant a judici. Es pensava que ningú sabia res del seu problema, però l’empresa va fer els deures i al judici es va destapar tot. La sentència va donar la raó com a acomiadament procedent i evidentment sense cap compensació, i gràcies que no li demanaren danys i perjudicis!

Augmentant la gravetat del delicte, un any més tard, un empleat que anava una mica sobrat, i que havia ascendit ràpidament, em va proposar un estrany negoci a mitges. En estar en dues oficines diferents i emprant tota la informació que l’empresa ens ficava al nostre abast, es tractava de vigilar quins clients passaven per mals moments, fins i tot quins contreien deutes, sortint un dels dos “socis” en un moment determinat com a testaferro, per quedar-se la propietat que havia generat el deute, oferint no pas el valor de la propietat, sinó el valor del deute. Un cop transferida la propietat, ficar aquesta a la venda a preu del mercat o superior, cercant comprador entre la clientela del mateix banc o cercles coneguts. Davant d’aquesta oferta, un sisè sentit em va ficar en alerta, declinant amablement la invitació a formar part d’aquella mena de “societat”, que em semblava altament reprovable i més pròpia de carronyaires i subhastadors, malgrat la seva insistència amb l’ham dels molts diners que es podien guanyar ràpidament. Va donar la circumstància, que al cap de sis mesos d’aquella conversa, el van nomenar director d’una oficina situada en una altra província, però el més gros va ser quan ens vam assabentar un bon dia, passats dos anys, que aquest “empleat” va ser destituït i acomiadat de manera fulminant, precisament per exercir les pràctiques amb què m’havia temptat a mi temps enrere. El cas és que aleshores començava la bombolla especulativa i en certs cercles no es trobava tan rar realitzar aquestes pràctiques delictives.

Encara una mica més greu va ser el cas, no gaire més tard, quan un altre director d’oficina, per estar integrat al cercle més influent de la població, va realitzar alguns “favors” econòmics a cercles propers…però amb diners que no eren seus. Cancel·lava imposicions a termini de clients que sabia que sempre renovaven al venciment, i un cop l’any els feia constar al seu compte l’abonament dels suposats interessos de la imposició. Això ho va fer amb uns pocs clients, però originant un forat que finalment es va descobrir, precisament quan un d’aquests clients “de sempre” van voler liquidar la imposició a termini per cobrir les despeses de la boda de la seva filla. Donant llargues, que havien d’esperar dos o tres dies fins que tingués els diners a l’oficina, l’empleat descobert, va entrar ràpidament en una angoixa màxima que, confessat per ell mateix, li va passar pel cap fins i tot suïcidar-se. Finalment, asserenat, ho va ficar en coneixement dels seus superiors, i discretament va ser acomiadat, l’import de les imposicions (uns 70.000 euros) van ser restituïts als clients discretament, i atesa en efectiu la petició del client que havia reclamat la seva cancel·lació. És el que s’anomenava “limitar el màxim els danys” per no perjudicar la imatge de l’entitat. Així s’actuava als anys 90. I era possible perquè en aquells temps la tecnologia no estava massa desenvolupada, i encara hi havia coses que es feien directament a màquina d’escriure, i per tant, era molt fàcil fer constar en una llibreta que tenies tants milions, quan realment podien haver volat.

Ja realment greu va ser el cas que vaig viure de prop, uns anys més tard, quan un empleat director d’una oficina d’una població de 5000 habitants va ser “ascendit”, nomenant-lo director d’una oficina bastant més important, donat que era una persona de confiança del cercle que dirigia l’entitat a Catalunya. Durant un temps, alguns companys i coneguts havíem observat com havia augmentat de manera exponencial el seu tren vida: cotxe de gamma alta, construcció d’una casa nova amb tot de luxes, matricular les seves filles al col·legi privat més car…. El cas és que en la nova oficina, algun empleat va començar a detectar estranys moviments de grans quantitats en efectiu que realitzava aquest director, sense tenir el seu reflex directament al balanç d’efectiu de l’oficina. Les partides, provinents de comptes de l’anterior oficina on havia estat director, eren ficades nominalment en comptes que no entraven en el quadre d’efectiu. En aquest cas, es va tornar a repetir la cancel·lació d’imposicions de clients, però aquest cop falsificant signatures. Alertada Auditoria per aquell empleat honest d’aquesta situació, el director va ser sotmès a vigilància estricta i a una auditoria amb detall, que va descobrir que havia uns quants clients afectats, i que el total robat per aquest “modèlic” director pujava entorn dels 600.000 euros. El director es va defensar dient que havia estat víctima d’una estafa i d’amenaces per part de membres de la màfia russa (afirmacions difícils de provar i creure). Un cop més, l’entitat va actuar amb discreció, però va sorprendre que no passés pel jutjat, donada la gravetat dels delictes, si no fos que potser així també s’estalviaven de fer saltar al responsable que havia nomenat i recomanat al “fletxa”.

Però el delicte més greu del qual jo he estat testimoni va ser el que va patir un conegut meu, en aquell temps membre del Consell Rector de la segona caixa més important, actualment intervinguda. Bon economista, donava classes a la universitat i vivia en aquells moments al nord d’Espanya. Cada cop que era convocat a una reunió del Consell, viatjava normalment amb el seu automòbil fins a la seu central de l’entitat, deixant-lo en l’aparcament del mateix edifici, una pràctica molt habitual en les persones que formen part d’aquesta mena d’organismes, i per tant, coneguda de la resta dels directius de l’entitat. La seva mania era, com a bon economista, preguntar i donar la seva opinió sobre les propostes i resolucions que s’exposaven. Molts cops demanava amb insistència documents i més informació de la que es posava a disposició del Consell. Tanta va ser la insistència, i en vespres d’una operació valorada com a “important i fonamental” pel futur de l’entitat, després d’assistir a una reunió ordinària d’aquell Consell, de tornada a casa per l’autopista camí del Nord, sobtadament va ser perseguit i aturat per la Guàrdia Civil. Sospitant que potser es tractava d’algun llum del cotxe fos o cosa similar, aturà el vehicle. La seva primera sorpresa va ser quan li van demanar que obrís el maleter. La segona i més gran, va ser que a l’interior del mateix va aparèixer un maletí del qual no era propietari i que no havia vist mai. Estupefacte, copiat com si fos un guió cinematogràfic, la Guàrdia Civil li va demanar que obrís aquell maletí. Ràpid en reaccionar i sobreposant-se a la seva sorpresa, va declarar que no era seu i que per tant, es negava a obrir-lo. I sort que així ho va fer, malgrat les amenaces dels agents. Finalment, aquests mateixos van obrir-lo, no sense deixar d’advertir que allò podia ser considerat obstrucció a la justícia. Per sorpresa final, a l’interior del maletí van aparèixer en bosses de plàstic, una quantitat gran de cocaïna. Immediatament va ser detingut i posat a disposició judicial, restant així 15 dies, mentre no es va pagar la fiança i els seus advocats reclamaven les proves de la seva inculpació. Com que al maletí ni a les bosses no van poder trobar cap petjada dactilar, i com que “misteriosament” les càmeres de seguretat de l’aparcament, aquell dia no havien funcionat, va ser alliberat sense càrrecs, però amb una multa corresponent. Evidentment, la seva detenció va provocar el seu cessament del Consell Rector de la caixa, que és segurament el què es pretenia. Havent sabut després tot el que s’ha descobert en aquesta caixa, de males pràctiques, d’un munt de delictes i corrompuda en tots els seus òrgans de direcció, ara no estranya aquest cas d’actuació mafiosa, però en aquells anys, així les “gastaven” en alguns òrgans del sistema bancari espanyol, “el millor del món” segons un il·lustre socialista il·luminat. El que ho va patir en pròpia carn, m’ho va confessar per la confiança que ens teníem de feia anys, i fins i tot em va dir el nom de qui sospitava que havia ordenat tot allò. Però, sabent les acusacions que pesen avui sobre els màxims directius, no m’estranya gens aquest incident.

En resum, els delictes de la banca, dels més petits fins als més grans són freqüents, possiblement formen part de la mateixa mentalitat especulativa que ha transformat un sistema d’entitats inicialment creat per protegir als petits estalviadors, fins a convertir-les en agents actius de l’especulació i l’abús contra aquells que eren la justificació de la seva existència. Però que hi hagi delictes, no implica que els treballadors del sector siguin delinqüents, al contrari, molts cops en pateixen les conseqüències. M’atreviria a dir que un 95% dels treballadors d’aquest sector són gent honesta, honrada, que només vol fer bé la seva feina. Però, la temptació sempre existeix, i el delicte és possible. Per això, la prudència i la prevenció és el millor consell que puc donar després de tota una vida. No sentir cants de sirena ni fer cas del primer què se sent, així com demanar sempre les coses per escrit, pot ser la millor protecció per no ser víctima d’aquesta minoria de gent sense escrúpols.

El què he explicat aquí només són els casos que he viscut directament. Malauradament, els exemples i la diversitat d’actes delictius que es donen en l’activitat quotidiana de la banca sobrepassa en molt el sentit d’aquest article, però les pel·lícules que he viscut, no són aptes per a incrèduls. La pregunta final és: com valores avui l’activitat bancària? Que cadascú respongui.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!