SAVIESA DE GOS

L’empresa on treballo m’ha confirmat que ha rebut la meva petició per acollir-me a l’ERO. Em diuen que amb 30 dies em confirmaran definitivament si m’accepten o deneguen la meva petició. Un nou temps d’espera. És aquest un temps coincident en deixar-me en suspensió coses importants que m’interessen i m’afecten: la finalització de la meva vida laboral, saber si a la meva ciutat (Lleida) canviarem d’alcalde o no, si al meu país guanyarà definitivament l’opció independentista al setembre.

Tot el bo es fa esperar, diuen. Però mentre esperes, no pots evitar que algun cop els dubtes assalten la teva ment i tot se n’anirà en orris al darrer moment. Per sort, només són sensacions passatgeres que, donat el meu temperament, no deixo que s’instal·lin al meu cap. Personalment visc en carn viva allò de què “tot està per fer i tot és possible”.

Com que només puc esperar, m’imposo també un temps de reflexió, en l’àmbit personal i col·lectiu, sobre què ha estat a grans trets la meva vida, els propers passos a fer, tant si surten les coses bé com si s’ajornen, tant a escala individual com nacional. I en aquesta reflexió obligada començo un temps més relaxat, més indiferent als nervis que tenalla la immediatesa. M’adono que, relaxat, començo a fruir d’un temps més pausat que em pot engormandir.

Rellegir els clàssics, tornar a escoltar els molts discos guardats, refer els versos de poemes guardats amb el pas del temps, pensar i planejar concerts i viatges, afeccionar-me a resoldre puzles per l’ipad, en definitiva, començar a fer vida jubilada, activa, però també contemplativa. Vindran mesos vibrants, potser inquietants i projectes i canvis estressants, però mentrestant frueixo d’aquest “carpe diem” entre dues aigües i dos temps. Deixar equipatges i maletes velles per agafar-ne de noves, en tots els sentits, però ara pensaré en la seva mida, el seu espai i els seus colors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!