SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

31 de març de 2015
0 comentaris

La darrera discusió sindical

L’altre dia van visitar l’oficina on treballo els meus representants sindicals. Com que l’empresa i els sindicats estan acabant de negociar l’ERE que farà prejubilar-me (ho han deixat per a després de Setmana Santa, no fos cas que algú s’herniés…), i segurament no tornaré a tenir ocasió d’intercanviar opinions, no m’hi vaig estar de dir-los què en pensava del paper actual dels sindicats i el previsible futur que els espera si no fan una transformació radical.

Les reflexions que els hi vaig fer penso que són les qüestions fonamentals que en aquests moments han fet entrar en crisi els sindicats tradicionals. El noranta per cent de les meves reflexions no van tenir cap tipus de resposta (era previsible), fins i tot, alguna els va agafar per sorpresa, potser perquè ni tan sols mai s’havien aturat a pensar-hi. Els hi vaig fer notar primer que els sindicats, acostumats a una dinàmica de fa anys, s’han quedat amb un marge de maniobra molt escàs. A ulls de molts treballadors, la seva utilitat cada vegada es veu com innecessària, sobretot per falta de resposta contundent a la contínua degradació de les condicions de treball.

Algú ens pot dir per què UGT i CCOO encara són dos sindicats separats, malgrat tota l’ofensiva austericida? És lògic veure a dirigents sindicals que fa anys (alguns en fa més de 25) no han trepitjat un lloc de treball? Quin contacte i quina percepció de la realitat poden tenir aquestes persones? Fins i tot la manera d’estructurar les organitzacions sindicals, estan pensades perquè els afiliats de diferents sectors, encara que siguin del mateix sindicat, no puguin tenir cap contacte, amb un control estricte per part de les direccions, no fos cas que s’autoorganitzessin de manera autònoma o poguessin esdevenir corrents no adscrites. En un món global i en xarxa, no seria cap desgavell pensar a tornar als sindicats de branca, o encara millor, sindicats en xarxa. Algú, entre els milers de quadres i alliberats ha pensat a adaptar els sindicats al segle XXI?

Però això encara és massa superficial. Perquè no començar amb el llenguatge? Tot el llenguatge que utilitzen els sindicats i els sindicalistes tenen un accent ranci que molts cops tira enrere o simplement se’ns apareix obsolet i a voltes patètic. Que uns senyor,s que fa temps no treballen i viuen molt millor que la majoria dels treballadors, fruint dels seus “alliberaments” s’omplin la boca sovint de la paraula “companys” (o pitjor “compañeros!”), no pot deixar sinó perplexes als que viuen en pròpia pell les retallades. Fins i tot les paraules “sindicat, sindicalisme, condicions laborals” s’hauria de replantejar la seva vigència. Cal recordar que fins al 1850 no existien sindicats enlloc, i el capitalisme ja existia almenys feia ja 200 anys.

Ben bé als sindicats els hi podria passar el mateix que als gremis. Fins al segle XVII eren estaments poderosos i omnipresents en la vida econòmica i política. Malgrat que jurídicament encara existeixen, algú em podria dir quina és la seva incidència en la societat actual, si no fos perquè alguns encara celebren la diada del seu patró?

A totes aquestes qüestions només em van poder objectar que era difícil plantejar un canvi a fons. Aleshores, els hi vaig recordar que si els sindicats no procedeixen a una reforma a fons des de dintre, d’altres la faran des de fora. Només cal que mirin, que un cop afeblits i sense capacitat de reacció, aprofitant l’escàndol dels ERE andalusos, els hi han tret la competència en cursos de formació, i això fins ara suposava una font principal d’ingressos pels sindicats. Perquè els neo-liberals del PP beuen directament de l’exemple de Margaret Thatcher. Les Trade Union mai han tornat a ser com abans. Perquè els empresaris, la patronal, si veuen que han de canviar per adaptar-se a la realitat, ho faran i molt més ràpid que no ens pensem. Tenen clar que es mouen per interessos i són menys a ficar-se d’acord. Els hi recordava als companys que el senyor Ferrer Salat amb tres mesos va aixecar la CEOE del no-res. Ningú els impedeix tornar-ho a fer. Mentrestant, els sindicats discuteixen per les molles, per si jo he guanyat més delegats que tu, que si hem aconseguit que només hi hagin un 20% d’acomiadaments, etc. Sembla que el sindicalisme ha entrat al regne de Babia i ha perdut fins i tot la capacitat de proposar alguna cosa que trenqui la dinàmica actual.

Fins i tot la manera de fer front als conflictes sembla sortida d’altres temps. Les respostes als conflictes són simplistes i sense eficàcia, per a res entorpeixen o molesten els que els provoquen. A qualsevol entrebanc, vaga, tallar les carreteres i pressionar o coaccionar amb piquets, com si encara fóssim als anys 20. I les direccions patronals, quan veuen això, que només afecta i molesta a la soferta població, es fan tip de riure. Estem al segle XXI i encara utilitzen mecanismes de fa cent anys. Algú s’estranya de la poca afiliació, de la poca participació en unes eleccions sindicals que no serveixen per res (ni tan sols es negocien bons convenis)? Perquè a les manifestacions d’indignats, els sindicats s’han fet fonedissos, en comptes d’encapçalar la protesta?

Finalment, em van objectar que els avenços en drets laborals s’havien dut a terme gràcies a l’existència de la URSS o a la por a fenòmens com la Baader-Meinhof. Només els hi vaig recordar que no calia anar tan lluny, la resposta la teníem a pocs quilòmetres d’on ens trobàvem. Cal recordar que a Catalunya la patronal va utilitzar el pistolerisme per trencar el sindicalisme. La resposta definitiva per guanyar-los va ser la creació de la CNT, i sobretot, la vaga de la Canadenca, que originant-se a les obres de l’actual Canal de Seròs, van paralitzar tota Catalunya, i van aconseguir el reconeixement dels drets dels treballadors. La resposta guanyadora mai ha estat la violenta, sinó la que cristal·litza gràcies a la paciència revolucionària, no gràcies a flamarada populista i esquerranista, que només dura uns mesos.

Després de tota aquesta discussió, els companys em van reconèixer que, malgrat estar a punt de jubilar-me, continuava estant en forma. Desitjant-los que tinguessin molta sort a tots els que es quedarien, només els hi vaig recordar que els cinc anys vinents seran crucials i difícils, que almenys hi pensessin. I això és el que penso, que després de molts sacrificis, els drets que tant va costar aconseguir s’estan llençant amb massa facilitat a les escombraries, i sembla que no hi ha capacitat de reacció per impedir acostar-nos al model de producció asiàtic o Singapur. Si això passa, ho lamentaré per les noves generacions que ho patiran, però són elles les que també s’han de llevar la son de les orelles i conquerir l’economia. I si cal canviar del tot i tirar a les escombraries tot el vell, que ho facin, encara que això inclogui als sindicats. Cal adaptar-se per guanyar, no resignar-se ni agonitzar.

Bona nit i bona sort.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!