No hi ha nou cicle econòmic que valgui amb un deute impagable

Veiem continuament declaracions per tal de desviar l´atenció de la crisi i le conseqüències de la deutocràcia i ens prediquen que ben aviat sortim de la crisi.
I s´obvia el més important, que el deute il.legítim a vingut per quedar-se en nom de la banca, la troika i els governs que l´amparen constitucionalment.
En aquest article, podem comprovar com l´endeutament és un llast tan alt que si sumem el deute públic i privat arriba al 378% del PIB, 3 cops i mig la riquesa que es genera en bens i productes en un any a l´Estat. Impagables els 3 bilions de deutes, sense posar-los en qüestió, i aquí les esquerres els queda molt treball a fer a l´hora d´incorporar-ho als discursos i a les pràctiques institucionals.
De recuperació, mentre no posem en qüestió el deute il.legítim, res de res, és posar pedaços a la sagnia que ofega les polítiques públiques i no fa pagar a qui ha generat el deute privat, mentre que l´economia especulativa no para de créixer, l´economia real s´ofega en nom de la deutocràcia.

Menéame

A L´Estat Espanyol ens avorreixen des púlpits , de portaveus i tribunes del Govern , i des del partit Popular que ho recolza , amb la proclamació de l’epifania d´entrar en un nou cicle econòmic .

Tot per un parell d’apunts econòmics , com certa estabilitat de la prima de risc i que els fons voltors compren barat deute i propietats . Alguna cosa no nesariamente bo sinó el contrari . Però no es veu ni de lluny que millori l’economia. Ni la vida de la gent. Més enllà del soroll mediàtic i de les declaracions triomfalistes ( que sonen com jaculatòries ) , res mostra que hi hagi un nou cicle econòmic positiu .

El presumpte nou cicle és un exercici d’ocultació i manipulació del que passa . No hi ha pitjor cec que el que no vol veure . No em referiré a l’atur crònic ni a la pobresa ni la desigualtat creixents per mostrar que no hi ha nou cicle algun. Però sí recordaré la situació real del deute . Es parla poc del deute , per què serà ?

Es pot parlar de nou cicle econòmic positiu amb un deute públic i privat que sumades són ja un 378% del producte interior brut ? Perquè aquest és el volum de tot el deute , segons l’informe de Mc Kinsey Global que estudia l’evolució del deute en les deu principals economies desenvolupades . Més de tres bilions a tornar . I els seus interessos .

En detallar el deute , també és difícilment acceptable aquest eteri nou cicle promès amb un deute públic que avui és gairebé el 113% del PIB , segons dades recents del Banc d’Espanya. I menys versemblant en comprovar que el deute privat és ja el 265 % del PIB , si l’aritmètica no enganya . Potser sí hi hagi un nou cicle , però no esperançador , més ben carregat de núvols i amb molt de plom a les ales .

De 2000 a 2008 hi va haver un endeutament privat molt ràpid i creixent a l´Estat Espanyol. Es van endeutar empreses , bancs i també famílies , encara que aquestes , molt menys . Un ascendent endeutament d’empreses i bancs molt lligat a la bombolla immobiliària que finalment va esclatar .

Però a partir de 2008 , és l’Estat el que s’endeuta a gran velocitat . Sobretot , perquè va al rescat de bancs i caixes d’estalvis , molt tocats pel desinflament de l’aquesta bombolla immobiliària . Avui s’ha quatre vegades i mitja el que l’estat havia el 1989, segons recorda Joan Torres . I , amb el rescat del sector financer per l’Estat, s’inicia aquesta infàmia de socialitzar les pèrdues de bancs i caixes per salvar-los de la fallida . Perquè els milers de milions que eviten que la banca faci fallida i s’enfonsi surten de la tributació ciutadana . Hi ha alguns factors més en l’amenaça de desastre bancària , com el choriceo pur i dur de molts directius i executius , però la bombolla immobiliària i financera són clau per entendre el que ha passat .

El pervers és que , després de l’esclat de la crisi , que és un saqueig dels béns comuns de la ciutadania , es recorre de manera permanent a l’endeutament . No per satisfer les necessitats legítimes de la ciutadania . Ni per invertir en economia real que redueixi la desocupació . Es recorre a l’endeutament per tapar forats . Forats del sector financer , sobretot . No obstant això , no hi ha crèdits per a petites i mitjanes empreses ni per a les famílies . Tot just .

Nou cicle? Els venciments del deute i el pagament d’interessos condicionen al més pintat i no hi ha cicle nou ni recuperació que valgui sense enfrontar el greu problema del deute , no només la pública . Fins i tot economistes ortodoxos són partidaris de reestructurar els deutes. Perquè , a dia d’avui , el conjunt de deute privat i públic és impagable . Una reestructuració què pot ajornar pagaments , negociar treus , reduir interessos … I no pagar les parts il · legítimes en el cas del deute públic .

L’Alemanya destrossada de la II Guerra Mundial va començar l’enlairament econòmic quan els països creditors , entre ells Grècia , curiosament , li van condonar part del deute i facilitar el pagament de la resta . I en els nostres dies , Equador i Argentina van iniciar un desenvolupament fèrtil quan van forçar noves condicions per al pagament del deute . O deixar de pagar-la.

Cal fer alguna cosa amb el deute o no es recuperarà una activitat econòmica eficient . Afrontar el deute és un objectiu de lluita ciutadana .

Article d´opinió de Xavier Caño Tamayo (ATTAC)
http://xacata.wordpress.com/

77 anys del Catalunya, nascut el 1937. Ha sortit el número 158 de la revista “Catalunya” (Febrer 2014)

Recordar que aquest 22 de febrer de 1937 va sorgir el primer exemplar del Catalunya al servei de la revolució social a Catalunya. Per molts anys, 77 ja! Aquí un exemplar del primer número, ja en període combuls amb el cop militar franquista dempeus, va sorgir l´òrgan d´expressió de la CNT-AIT el Catalunya, en català i d´edició diària.
Hi han passat noms il.lustres com a director com Joan Peiró. Actualment el director és el Joan Rosich de Reus, d´un equip de gent altruista que mes a mes el tira endavant, i que per no desmerèixer només cal que rellegiu els exemplars que podeu trobar a la web de l´època moderna a www.revistacatalunya.cat on hi han passat llibertaris, afiliats/des de CNT i ara CGT, que és el fil roig i negre de dignitat amb aquells llibertaris que venint de l´obrerisme amb orgull i amb un diari en el sentit estricte, escrivien en català en moments dificils, i és que la seva història no pot ser més desgraciada.

Els dirigents de la CNT la van crear més aviat a disgust als tallers que havien estat incautats el setembre de 1936 a l’Editorial Catalana i en els quals s’hi havia imprès La Veu de Catalunya, el conegut diari proper a la Lliga Regionalista que havia acollit les firmes de Carles Sentís i Ignasi Agustí, entre d’altres. Amb aquestes màquines i uns treballadors amb poca o cap consciència llibertària -cap d’ells no estava afiliat a la CNT- es va iniciar el 22 de febrer de 1937 la singladura del que suposava en aquell moment la segona gran publicació del sindicat, després de la Solidaridad Obrera. La Soli estava escrita en castellà i ara se’n volia una altra en català.

En realitat, però, no hi havia cap interès especial perquè fos en català -cap consciència de país- sinó que s’ho plantejaren com una mera estratègia política per apropar-se a Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que governava la Generalitat, amb la voluntat de contrarestar la influència creixent del PSUC.

Es tractava d’aparentar un cert catalanisme sense haver-lo de tenir realment; la CNT més aviat estava en contra de tot això. El títol de la nova publicació havia de ser, en un primer moment, “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar perquè ningú no ho interpretés com un gest de simpatia cap a la causa nacionalista. No es volia deixar cap mena de marge a l’ambigüitat ideològica. A més a més, els dirigents anarquistes volien deixar clara la seva postura sobre el fet d’emprar la llengua catalana; ho justificaven com una manera d’arribar als afiliats que no dominaven prou bé el castellà. Una mena de publicació per als ignorants, afegiríem nosaltres.

Els dirigents sindicals no van tenir massa estima per la nova publicació del “Catalunya” i, de fet, poques vegades li passaven els comunicats oficials perquè els difonguessin. Molt del que s’hi publicava estava mancat de pretensions ideològiques. Així, per exemple, va sortir un article sobre els supervivents del Titànic precisament quan tenia lloc l’ocupació feixista d’Astúries, un altre de com fer una dieta d’aprimament quan la gent ja començava a passar gana i algun més sobre la vida glamourosa de les estrelles de Hollywood. Els continguts eren tan frívols que alguns lectors se’n queixaven, però els dirigents sindicals replicaven que un diari no podia estar tota l’estona parlant sobre l’anarquisme. Fins i tot, els treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la revista.

La revista mai no té gaire vitalitat: el sindicat n’edita pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social són encara menors. Els comunistes ironitzen sobre els pocs lectors que té el Catalunya i la redacció ho reconeix explícitament quan contesta que això no els importa perquè no tenen res de comerciants ni de botiguers. A partir de desembre de 1937, la revista deixa de distribuir-se a les comarques de Girona, Lleida i Tarragona.

Durant uns mesos, Joan Peiró dirigeix el Catalunya i el millora, en part, però mai no arriba a superar les llacunes que el convertien en una publicació poc atractiva de llegir i, amb aquest panorama, es va esllanguint sense assolir gaire ressò fins que el 28 de maig de 1938, amb el pretext de la necessitat d’estalviar el paper, deixa de publicar-se.

Una prova de la indiferència amb què fou acollit el “Catalunya” en aquesta seva primera època és que els llibertaris ben poques vegades en parlen, i quan ho fan és de manera imprecisa, equivocant dades i redactors.

Les reaparicions de la publicació des d’aleshores han estat constants. A l’octubre de 1977, el Catalunya tornava a ser al carrer travessant diverses etapes fins a arribar a l’actual època, la vuitena en la seva segona part.

Més informació al llibre de Jordi Sabater “Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la Guerra Civil”, Edicions 62 (Llibres a l’Abast, 216), Barcelona 1986.
A dia d´avui, recull l´activitat sindical de CGT Catalunya, reflexiona sobre temes socials, recupera la història de l´obrerisme català, ens dóna eines per entendre l´actualitat, hi ha articulistes que reflexen el pols socials a catalunya i a nivell internacional, amb un nivell de dignitat des del voluntarisme envejable, i recull entrevistes que de no sortir al Catalunya, dificilment sortirien a la premsa generalista, amb independència i llibertat real d´opinar , debatre i argumentar, quelcom que ja és molt dir en temps de grans grups dependents d´uns socis capitalistes amb ideologia que condiciona continguts. Estem de sort, tenim catalunya per molts anys, amb bona salut i amb ganes de mes a mes, aportar-nos nous arguments per aquesta revolta catalana necessària des d´abaix i al servei de la societat i el conjunt de la classe treballadora. Per molts anys! 

Llegiu-lo, compartiu lliurement i difoneu, el millor servei als interessos dels i les treballadores catalanes, sense renúncies i amb compromís social i laboral.

:

 
I avui, el número de febrer 2014:

Menéame

El número 158 del “Catalunya” – “Papers”, publicació mensual de les CGT de Catalunya i les Illes Balears, inclou:

- Editorial:

Situació del mercat de treball i EPA del 4t trimestre de 2013

- Reportatge:

Les grans empreses dels Països Catalans sumen més de 200 filials a paradisos fiscals

El que no explica ’Forbes’ dels multimilionaris dels Països Catalans

Les 25 fortunes catalanes més grans acumulen un capital de 25.300 milions d’euros

- Treball-economia:

Contra el robatori de les pensions. Defensem les pensions públiques suficients per a totes i tots

Tres idees bàsiques sobre la reforma de les pensions

La despesa militar espanyola pel 2014 superarà els 27.000 milions d’euros

Discursos econòmics: la hipocresia habitual

Del Pacte de Toledo al pacte amb els mercats

Declarant que ja estem sortint de la crisi, el govern es segueix burlant del poble

La sanitat no ha de ser un negoci

Barcelona i l’espoli de bens comuns. El major port públic a disposició del sector privat

Contra les pujades abusives de les tarifes dels serveis públics

Exigim la retirada de l’augment del preu del transport públic

La pujada de tarifes al Metro de Barcelona

CGT Autobusos TMB contra les pujades de preu del transport públic

Solidaritat amb la vaga indefinida de Panrico

Atur, targeta sanitària i sortides a l’estranger

CGT davant el RD 16/2013

Comunicat del sindicalisme alternatiu a Telefònica per l’ocupació i contra les retallades

Notícies sindicals.

- La Tramuntana:

Entrevista central: Pere López Sánchez, autor del llibre Rastros de rostros en un prado rojo (y negro): “Cal visualitzar els barris proletaris com a espais de vida i lluita”

- Sense fronteres:

EZLN: trenta anys del més assenyat dels deliris

Zapata, el dia que vam néixer

Jornada internacional d’acció contra el feixisme i el racisme el 22 de març de 2014.

- Social:

#Gamonal no és una anècdota, pot esdevenir la primera espurna de l’esclat social

Solidaritat amb les que lluiten contra la MAT

La força de la gent que es rebel·la

Multireferèndum 2014, una convocatòria per debatre i decidir sobre qüestions bloquejades en les institucions polítiques

Casal Tramuntana: l’estratègia del camaleó.

Can Vies no es toca

El negoci de la guerra aterra de nou a Port Aventura

Els nostres apartheids

Contra el desallotjament del Casal de Joves autogestionat “Espai pels Somnis” d’Igualada

La CGT de Lleida denuncia la intromissió de l’Església Catòlica a Escoles Públiques

- Dinamita de cervell:

Nació o classe

Construir la independència real o esperar la independència simbòlica

Pinochetisme mesetari

Davant del referèndum català amb només dues preguntes

Reflexions Llibertàries sobre el dret a decidir

Felipe Alaiz, escriptor anarquista

Documental “Economia col·lectiva. L’última revolució d’Europa”

Documental “Alerta amazónica, pueblos acorralados por el gas”

Acte en record del 54è aniversari de la mort de Quico Sabaté a Sant Celoni

El somni igualitari: la utopia concreta de les perifèries

Una mirada crítica des del cinema: La llei del silenci

Recepta de cuina

Llibres: Rastros de rostros en un prado rojo (y negro)

Revistes

Articles d’opinió d’Artur Sardà i Núria Bazaga

- Entrevista contraportada:

Marisol “La Roja”, còmica: “El poder i els diners estan protegits en aquest país”

>>> Podeu veure i descarregar el Catalunya 158 a:

http://www.revistacatalunya.cat/

http://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2014/02/PDFCATALUNYA158.pdf

http://www.slideshare.net/CGTCatalunya/pdfcatalunya158

http://es.scribd.com/doc/208412423/Catalunya-Papers-n%C2%BA-158