Txema Bofill, en memòria de la seva recent mort, Col.laborador del Catalunya i amic referent llibertari

Tota pèrdua és lamentable, però la del Txema, és especialment dolorosa, per l´amistat compartida no tan sols de militància a CGT, sinó per la tasca compartida amb l´equip de la Revista Catalunya, una pèrdua insubstituïble.
Conegut per les seves entrevistes a les pàgines centrals del Catalunya per a molts, per altres amic i company llibertari, que voltava arreu del país, especialment aquells actes de recuperar la memòria llibertària sovint silenciada, que també forma part del nostre imaginari col.lectiu. Fou investigador, erudit, activista social, formà part del grup de suport del MIL, va treballar a TV3, afincat a la Bisbal d´Empordà, on encara recordo trobada amb ell, parlant i donant voltes de com millorar la Revista Catalunya i de noves entrevistes que tenia en cartera, fruit de la seva àmplia xarxa de contactes a banda i banda de la frontera, en especial de refugiats catalans i espanyols.
De la seva atzarosa i trepidant vida, com el segrestaren els gendarmes per interrogar-lo sota un pont, un pou de sabiduria i memòria en primera persona que ens deixa.
També parlavem de la falsa nova política, que servia per apuntalar el règim, que si repasseu el seu twitter @txemabofill bona mostra en féu, un àcrata anarcoindependentista.
O en l´homenatge als maquis fet a Berga de la mà de l´Ateneu Columna Terra i Llibertat, on es retrobar amb Busquets dels darrers exmaquis o el propi Lucio Urtubia, amb qui va compartir militància, I quan baixava a Barcelona, prou que avisaba coneixedor que a l´igual que ell que venia de comarques, no era el destí habitual per quedar i parlar de projectes que han quedat en cartera, com editar un llibre amb una selecció de les seves millors entrevistes pel Catalunya, pendent i que ja es va prestar a seleccionar el Pep Cara, dins el natural desordre despistat i erudit , del Txema Bofill. Ho tenim pendent, Txema, i ho farem possible.
O aquella nit d´estiu, entre el Luis Sanmartin i el Joan Anton amb el Txema i parella, parlant de l´humà i gens diví, de la memòria, de l´evolució i creixement de la també seva CGT Catalunya, de la primavera llibertària anhelada, i que ell sempre agraïa la llibertat de pensament que podia exercir en periodisme en les seves entrevistes i col,.laboracions. I aquesta també és una de les lliçons dins la ment del politicament correcte, quan s´enfrontà al revisionisme de la Pel.lícula de Puig Antich, o recentment del fals historicisme de l´escriptor Javier Cercas, o en defensa de la mentida de l´Enric Marco, que preparava entrevista pel Catalunya. Un home, que quan el buscaves, et podries trobar que estava a Nicaragua, a França o qualsevol indret, però de ben segur treballant per dignificar el llegat llibertari i de la seva memòria , però et buscava a Via Laietana a BCN a CGT per propostes pel Catalunya, i que mes a mes, amb les seves afilades preguntes fruit del seu coneixement en primera i tercera persona i la seva trajectòria vital, ens deleitava amb entrevistes que la premsa del règim no l´hi hauria permès.
Amic dels seus amics, recordo sobretaula a Berga amb en Pep Cara, Yorgos, Marie, Andreu, Jean Marc Rouillan parlar de passat, present i futur, d´aquesta bombolla de llibertats i de fraternitat, d´un ingovernable imprescindible, un Joan Amades del món llibertari.
Que la terra et sigui lleu, Txema.
Moisès Rial
Us deixo l´Entrevista a Txema Bofill, en memòria de la seva recent mort. Que la terra li sigui lleu
Entrevista a Txema Bofill, investigador, llibertari, activista social i avui l´entrevistador entrevistat (Entrevista a El Pèsol Negre nº 50)

Hem de lamentar la pèrdua de l´amic i company Txema Bofill(LaBisbal d´Empordà), mort en fatídic accident de cotxe, El Txema, activista social incansable, llibertari, investigador de l´anarquisme i col.laborador de la Revista Catalunya, que realitzava entrevistes a les pàgines centrals de la Revista Catalunya. Transmetre el condol a amics i familiars per la seva pèrdua.
Us deixem amb entrevista feta el 2010 a El pèsol negre, que fa de fil conductor amb la seva enriquidora biografia personal i que ens va deixar pòsit a les pàgines de la Revista Catalunya.
Que la terra li sigui lleu.

Col.lectiu Revista Catalunya

Entrevista a Txema Bofill, investigador, llibertari, activista social i avui l´entrevistador entrevistat (Entrevista a El Pèsol Negre nº 50)

Parlem amb Txema Bofill. Gaia Talls & Pep i tu

Berga-Capolat-Sants, novembre-desembre de 2010

Potser el teniu vist de diverses manifestacions o el coneixeu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular o bé potser heu llegit algun dia el seu blog (https://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill) o alguna de les entrevistes que fa al Catalunya. Sí avui parlem amb el Txema Bofill, un pedagog, activista, investigador, revolucionari i, de fa un temps entrevistador.

El Txema va néixer el 2 de gener de 1953 a la Bisbal de l’Empordà. Fill d’una família burgesa va anar a l’escola nacional i als deu anys al seminari. Sí, anava per capellà, ell de fet volia ser missioner a l’Àfrica, ho tenia idealitzat. Curiosament amb aquells capellans va aprendre amb molta llibertat, aprenien en català i fins i tot van aconseguir que anar a missa no fos obligatori. Eren capellans obrers de Girona i eren sens dubte progressistes. Era un adolescent i ja va prendre consciència política i aviat va entrar en contacte amb grups marxistes. Als 16 anys va anar a estudiar a Barcelona, primer internat i poc després va alliberar-se en tots els sentits —família, educació, política…—.

Entra en contacte amb els grups de teatre independent com el de Girona. La lectura de De Proudhon a Cohn Bendit, d’Heleno Saña el va marcar, va trobar el que ell pensava i feia. A Barcelona comença a estudiar Medicina i al mateix temps a protestar. A les cèl·lules de Bandera Roja, amb el PSUC, amb els trotskistes, una sopa de lletres considerable, anava flirtejant amb uns i altres. Deixa medicina i passa a Filosofia, un altre disgust a la família —cabells llargs, filosofia, hippies, mogudes i merders diversos—. De seguida contacta amb els anarquistes, el Bombetes i gent de l’Escala, els que seran anomenats Estudiants Llibertaris, on també hi havia en Casasses amb els poemes, etc. A les lluites universitàries es va especialitzar a fer de piquet i muntar manifestacions curtes i seguides a diferents punts de la ciutat. Cinquanta o cent persones, pedres, de vegades còctels i el mínim de detencions. Diu que anava sempre arreglat, sense «pintes» per no cridar l’atenció. Sent poca gent es poden fer coses importants, és un dels lemes del Txema, fruit de l’experiència, és clar.

– Però la carrera no la devies acabar?
La carrera, què va. Nosaltres marejàvem molt els professors. I a mi em van expulsar per unes accions d’ocupació i menjar gratis col·lectivament als menjadors de la universitat. De fet ja abans m’havien detingut per fer unes pintades contra Franco a la Universitat de Girona per anar massa confiat com si fos a Barcelona on si que anava molt «suelto».

– I vas estar gaire temps a la presó?
Tres o quatre mesos. Clar, surto, però em demanen 2 anys. Que ara, no et creguis, que pel mateix pringués igual. I vaig decidir marxar, a més la mili no la volia fer… i cap a Toulouse.

– I a Toulouse devies contactar…
Amb els de la CNT, l’oficial, que ens van acollir. Hi havia la Federica Montseny, l’Hortènsia Torres, que eren un grup de dones. I jo em vaig quedar a la casa del de la impremta. Després a París i vam estar a casa del Miguel Moreno, que era d’un grup de la CNT de París. Després, amb tota la història del MIL, ens vam separar.

– Però llavors encara no havies contactat amb la gent del MIL?
No, això és abans. Però a l’arribada allà, passa tot lo del MIL, les detencions. I nosaltres muntem un comitè de solidaritat amb els presos del MIL. Estàvem sobretot gent del «ORA», de les Cèl·lules Revolucionàries, que eren fills d’anarquistes, de refugiats, que ja eren francesos. I en una d’aquestes reunions, el Jean-Marc i el Cricri, que no venen a la reunió però saben que hi ha una reunió del comitè de solidaritat i ve la Pilar, que em coneixia a mi de la Universitat. I em va dir que a fora hi havia uns del MIL que em volien conèixer. I jo estava amb el Miguel Moreno i vam anar a fer un cafè i així vam entrar en contacte. I vam anar a Toulouse i ens vam anar veient i preparant coses. Nosaltres estàvem en el Comitè, fent vida normal, estudiant a la Universitat i sent refugiat polític.

– I d’aquesta reunió amb el Jean-Marc i tal, què en va sortir?
Doncs ja van començar a estar en contacte amb els del MIL, que ja s’acabaven d’escindir, ja no podem dir que eren el MIL. Baixem a Toulouse, participo editant coses, llibres del «Maig del 37», a la llibreria d’anarquistes, una impremta a Toulouse, del Reglà, que ja es mort. Hi editàvem una revista que es deia Basta i que van participar aquests amb el GARI. I això era una cooperativa, fent llibres de resistència, pamflets. I encara continua aquesta impremta, és una impremta canyera, una cooperativa.

– Llavors encara no havien assassinat a Puig Antich, estaven detinguts i tu amb en Jean-Marc durant aquests mesos vau anar fent coses?

Sí. I fem un intent amb el Jordi i la Pilar de passar a Espanya per la muntanya. Ens havien d’estar esperant. Però vam veure una finca que feien senyals de llums, que arribaven tard els contactes i clar, nosaltres anàvem amb llibres del «Maig del 37» i armats i tot; i ens vam tornar, sort que vam ser una mica intel·ligents. Ens va dir la Pilar: «agafa la pistola i si hi ha un control, jo no paro, dispareu.” I jo pensava «jo no sé com va això. Millor jo condueixo i tu que saps com funciona…”. I ens vam tornar a Toulouse.

-I vas deixar el grup de solidaritat amb el MIL?

No, jo seguia. Però anàvem i veníem. I havíem fet algunes accions amb el Jean-Marc, recuperacions de peles. Era planificar perquè ells estaven molt aïllats. Així com nosaltres, a la universitat, quan van matar el Puig Antich, hi havia tot d’espanyols que volien fer coses. I s’havia d’organitzar, hi havia una energia de l’hòstia, estàvem tots amb ràbia, però no hi havia massa capacitat organitzativa.

– Llavors s’organitza el GARI?
Sí perquè el Llobet i els altres estaven condemnats a mort. Jo baixo llavors cap a Toulouse i es monta el GARI, amb el Jean-Marc, els de la impremta, els de París que érem nosaltres, grups que ja coneixia el Jean-Marc, que no necessàriament s’havien de conèixer; també hi havia el del «Primer de Maig». I aquí ens vam ajuntar i havíem de trobar algú per segrestar. I havien diverses propostes.

– I quan baixes a Toulouse, entres en contacte amb tota aquesta gent, l’Alberola…
No, això va ser en una reunió puntual, amb el grup del Jean-Marc, que viviem junts. Lo maco del GARI, és que ja no és un grup autònom d’amics, sinó que ja és una organització, una xarxa de grups. El nom surt després del segrest del Suàrez. Feien atemptats a tot allò que era espanyol. Uns anarquistes vascos feien accions més situacionistes; es van carregar el Príncep d’Espanya al museu de la Cera, van tallar ponts durant el Tour de França. Es tractava una mica d’aïllar Espanya. I clar, a França, a Bèlgica, a Holanda, a Itàlia, es feia per tot arreu, llavors sí que impressionava una mica. Això no surt als llibres d’història, aquí està el problema. Perquè ara resulta que els que van canviar el règim del franquisme van ser el Rei, el Fraga Iribarne… i les manifestacions d’aquí, els obrers que es manifestaven i els que fotiem merders a fora i aquí, que sí que debilitaven el règim, d’aquests ni se’n parla.

– I a tu, els del Memorial Democràtic et va enviar un diploma per la teva lluita per la democràcia…
Sí; haig d’enviar-li un escrit al Saura, com si nosaltres haguéssim lluitat per la democràcia. Ell, en el diploma diu per les llibertats democràtiques i tot això. Però molta de la gent, inclús molts del comunistes, estaven en contra del capitalisme per suposat, i no era per aquesta democràcia amb el Rei i demés que lluitaven.

– I amb el GARI, vau actuar molt de temps?
És que a mi em van detenir quan vam sortir del judici del Miguel Moreno, el Cricri i aquells quatre. I algunes accions jo ni les coneixia, però venien policies de tot arreu, de Bèlgica, a tot arreu on hi havia hagut accions; i a veure on estava jo aquell dia o aquell altre.

– Però m’has dit que et detenen arran de què?
Jo vaig anar al judici perquè jo feia una vida normal, entens? I va i em detenen perquè algú m’havia denunciat per un atracament, havia donat el meu sobrenom, el Sabata.

– El Sabata, dius?
Sí, jo no sé qui m’ho va posar, però és que estant en una manifestació, vaig perdre una sabata. I em van dir així. Tothom es posava noms, hi havia «el barbut», «el bigotis» i altres noms així. I a França ja vaig passar amb el nom del «Sapata».

Un cop detingut vaig fer una vaga de fam de 23 dies demanant que em traguessin de la presó; i els altres també ho feien, també estaven ja detinguts, fent la vaga per tenir un estatut polític. Però el què passa és que alguns havíem reconegut que part dels diners se’ls havien quedat no sé qui i tal. I finalment ens van donar l’amnistia i ens van treure, quan ens van donar l’estatut polític. Estàvem dintre de la Cour de Sécurité d’État i vam ser els últims presos polítics de França. Al dossier hi havia els del GARI, vascos, palestins, algerins, extrema dreta. I ara ja no hi ha presos polítics a França, ara tots són comuns. Van ser els últims presos polítics reconeguts.

– A França et detenen arran de què?
Em van detenir quan vam sortir del judici del Miguel Moreno.
Jo vaig anar-hi perquè feia una vida normal, enténs?
I va i em detenen perquè algú m’havia denunciat per un atracament,
havia donat el meu sobrenom, el Sabata. I algunes accions jo ni les coneixia, però
venien policies de tot arreu, de Bèlgica, Toulouse, a tot arreu on hi havia hagut accions; i a veure on estava jo aquell dia o aquell altre.

– I encara hi havia el Franco, aquí?
Sí, i tant. Amb l’Alberola havíem de fer qualsevol cosa, en nom de l’antifranquisme tot estava molt ben considerat. Nosaltres fotiem un petardo i d’això en parlava tothom, de la vergonya de Franco i nosaltres ho aprofitàvem. I tu miraves al Ministerio d’Exteriors i no sortia a cap lloc, només sortia al Marroc i als EEUU. Perquè als altres llocs no els volien per res.

I jo, des de la presó, li vaig escriure a un director de tesis, a la universitat, Réné Lourau que jo sabia que era més progressista i més antiinstitucional, una mica anarquista. I a veure si em volia dirigir la maestria i després la tesis. O sigui que ja li vaig caure bé perquè venia de la presó.

– Llavors quan surts, fas la tesina i segueixes estudiant?
De fet, jo seguia estudiant per tenir el carnet d’estudiant, mantenir la residència, aconseguir una beca com a refugiat polític. A la Universitat aquesta en què estava podies aconseguir els diplomes sense anar a classe. Fins que em vaig cansar perquè jo trigava un dia en llegir-me un llibre i hi havia gent que trigava dues hores, em vaig dir que això no era lo meu. Però després em vaig anar animant i vaig fer la tesi de «El teatre de la tesi». Que en parlava de quina era la metodologia per tenir una tesi; les tesis en general, són molt pobres, molt poc creatives, perquè s’ha d’anar és al diploma. I hi ha grans escriptor i investigadors amb tesis molt pobres, perquè és seguir una metodologia, llegir uns llibres i arribar a unes conclusions.

– I mentre vas estudiar allà ja et devien controlar més oi?
No, és el control de què ja et detenen, ja estàs fitxat, no és com al principi, m’havia de dedicar més a estudiar. No saps si et vigilen o no. I fins i tot, jo, un dia estant tranquil, a la universitat, em van venir quatre policies, que era quan el Jean-Marc estava molt buscat i se’m van endur sota un pont, a les afores de París, amenaçant-me; i jo els deia que ja feia temps que ho havia deixat i que no sabia res. I que havien trobat el meu nom en el seu carnet de direccions, i tal i amenaçant-me. Que sí, que sabies que podies estar controlat.

– I llavors vas tornar a Espanya quan va morir el Franco?
Sí, bé, dos anys després, per si les mosques, al 78. Jo anava i venia de França, la meva vida en part estava a París. Sí que m’agradava tornar, però llavors va arribar el desencís. Les coses aquí havien canviat molt i no era el que esperava. Jo pensava que quan això petés, seria maco.

– M’havies comentat que, abans d’estar a Barcelona, havies estat a la CNT de la Bisbal.
Bé, ells feien una revista i jo hi vaig participar. La revista, la vaig trobar a l’Ateneu Enciclopèdic, mirant el catàleg, són 2 o 3 números que representen l’energia d’un moment. Jo sí que vaig escriure allà sobre el cas Scala, com els mitjans de comunicació estaven aprofitant per criminalitzar i manipular a la CNT.

– I els vuitanta?
Bé, entre aquí, Canàries i França; però vaig estar un any a la presó a Suècia, vaig anar fent.

– I això de Suècia, com és que vas anar a parar a la presó a Suècia? Per allò dels xecs del Lucio?
Bé, no eren del Lucio. Era entre gent que es coneixia, era fàcil d’aconseguir els diners i havíem estat en contacte amb ells, amb l’enllaç amb el Lucio i després amb uns italians que imprimien tot això. Clar, jo me’n vaig anar a Suècia, que allà les presons estan molt bé (rialles). Res, jo és que en dos dies em vaig fer amb 4 milions. I estàvem allà amb anarquistes espanyols. Un que em va avisar que hi havia problemes amb l’hotel. Vaig entrar jo i allà sí, ens esperava la policia. Teníem els diners a sobre, a mi només em faltava recollir el passaport. Era l’època que el Rouillan estava instal·lat aquí a Barcelona i parlàvem de muntar una escola llibertària. Jo era pedagog i volia treballar de lo meu, i amb 3 o 4 milions era de sobres per fer-ho amb algunes persones que hi havia. Vaig estar un any a la presó sueca i després vaig anar a Canàries, després vaig anar voltant; quan no tenia diners, buscava feina i sempre trobava alguna cosa. Enviava currículums. I vaig treballar aquí a Barcelona, a l’Ajuntament, amb el Delgado, el Toni Puig que escrivia a Ajo Blanco, tota aquesta gent, que vam muntar els Centre Cívics i nosaltres vam formar els directors. I també vaig treballar com educador, educador de carrer.

– I al 1988 te’n vas anar cap a Nicaragua.
Sí. I a part també com a professor, perquè ja tenia un doctorat i ho havia de fer servir. I el tenia de França, aquí no me’l convalidaven. I volia conèixer món. I va ser una experiència impressionant. Va ser una mica de casualitat, perquè aquí va venir el rector de la universitat, de la UCA, dels Jesuïtes, i m’hi vaig presentar. I em va dir que sí, que necessitaven gent i em va fer tots els tràmits, els permisos, papers i tot. I allà em vaig dedicar a filmar molt, a tafanejar molt per tot arreu. I m’havia comprat una càmera i filmava. Va ser una experiència primer, la de l’ensenyament; també el contacte amb un altre país, amb una revolució i tots els merders que hi havia. Bé, jo els vaig veure perdre, de baixada total. I després pitjor, perquè deu anys d’esforços, de lluites, de la gent que ho havia donat tot, s’esfondra. Va ser molt trist. I després, gent denunciant-se, que si un agafa una cosa, que si un altre una altre, que si un es passa, vendettas… jo me’n vaig anar.

– Vas tornar cap aquí.
Bé, passo primer per Canàries, París, sempre la mateixa volta i depèn de la relacions.

Sí, abans em deies que als anys setanta…

Sí, segons l’amor, i vas aquí i vas allà…

– Que em deies que quan deixaves una relació…
Sí, això em passava de jove, me n’anava a les manifestacions a tirar pedres, a fotre canya. D’això me’n vaig adonar que quan estava ben aparellat i ben enamorat, la política era secundària. I quan estava sol, o quan em deixaven o jo deixava, llavors a cremar-ho tot.

I anar voltant
Sí per exemple, als setanta també vaig estar a Gaza i Israel i vaig veure les injustícies que es feien allà.

– Total que vas cap a Veneçuela ja als noranta

Sí però vaig acabar a Colòmbia que és molt interessant en l’àmbit de música, en l’àmbit de festes, de tot, és molt ric. I m’hi vaig estar 10 anys.

– I em vas comentar que les FARC allà, estaven per tot arreu.
Especialment aquestes zones de la selva, les tenen molt controlades. Alguns tenen el control de les comunitats petites. Imagina’t, allà on estava jo, a Guainia, són 20.000 habitants. Però a la capital, que ja són 8.000, hi ha tots els militars, els jutges, fiscals, notaris, tot el que vulguis, tot el que és del govern. Però te’n vas 20km enllà, tot per riu perquè no hi ha carreteres, i ja és control de les FARC. I al mateix poble també. A mi em van robar un motor i volia anar a denunciar-ho a la policia i em van dir que no, que havia de denunciar-ho a les FARC. I aleshores em van dir que aquell era un enllaç, l’altre també, i l’altre també. I llavors vaig conèixer el tema. Jo, des que vaig començar a treballar allà, fent excursions per turistes, que era una bogeria perquè allà no venia ningú perquè era zona roja… però sí que m’ho vaig muntar; i jo disfrutava buscant rutes, i camins, i fent propaganda i guies de rutes per visitar. I anava amb els Kurripacos, els Gariteros, totes les coses interessants de la natura, de la gent. L’últim any vaig treballar de professor. I va ser quan vaig veure tota la corrupció, de com s’utilitzaven els diners. I em vaig implicar més del compte. I em vaig posar del costat dels indígenes, a denunciar la corrupció que hi havia, que se n’enduien més del 20 % de què hi havia destinat a cultura o salut pública. I carreteres que feien 50 vegades i no hi havia res. I aquests diners, com que no sabies els diputats per qui treballen; perquè allà tothom treballava o pels narcos, o per les FARC, les autodefensas o ves a saber.

– I llavors et vas emprenyar i vas tornar.
Vaig tornar perquè la meva mare estava molt malalta. I ja anava preparant el viatge. De totes maneres, jo ja pensava en tornar.

– I ara ja fa temps que estàs aqui.
Sí, des del 2001.

– I ja fa dos o tres anys que estàs a l’Ateneu Enciclopèdic i a la CGT?
A la CGT vaig entrar a la tele, quan vaig estar a TV3. Quan vaig arribar, vaig treballar a TV3, a «Zona Roja», del Felip Solé; i també preparant els 6 capítols, amb una sèrie de discussions. Les discussions eren que ell volia fer una pel·lícula del Companys i jo deia que s’havia de parlar de la revolució. I vaig treballar molt en un capítol que tractava la Revolució, i després quasi que em van marginar (rialles). A la tele, hi havia els de la CGT i jo em vaig apuntar amb ells. I a mi, sobretot, m’interessava el reagrupar amb els aturats; i allà a la CGT, em van obrir molt bé les portes, es van interessar. Però després jo em vaig interessar molt per lo del 11-S, vaig estar investigar durant 3 anys com un boig i vaig parar tot, el tema dels aturats, la CGT, tot. I amb el Jonnhy, que el conec de l’Ateneu, ens vam ajuntar amb el Ricard i vam començar a treballar contra MediaPro (empresa on estaven tots els exdirectius de TV1, TV2, Tele5, A3, una màfia total) arrel de la pel·lícula de Salvador. I vam dir d’aprofitar això per denunciar la situació del Jean-Marc Rouillan, que el tenen oblidat. Inclús podíem recolzar la pel·lícula si aquests tios firmaven i feien campanya per què sortís el Jean-Marc Rouillan. Era això o fer la crítica i treure la situació del Jean-Marc Rouillan, explicar-la.

– I ara al menys que portes un parell d’anys militant fort, com veus els moviments socials o moviments antiautoritaris?
Jo no havia militat mai. Jo havia estat amb comandos autònoms segons les circumstàncies. Fan una putada els del govern i reacciones; no era sistemàtic, he sigut un mal militant. Però ara que he estat de més continuat, jo ho veig malament; la situació estava millor abans. Hi ha gent jove inquieta, i el moviment més interessant és l’okupa. Són gent que es mou, que fan accions i que d’alguna manera s’organitzen des d’abaix. El moviment sindical està molt fotut, desgraciadament. Ens tenen molt controlats; a través dels mitjans de comunicació; l’educació esta pel terra; tot està molt malament. Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

Sent poca gent es poden fer coses importants. Sóc pessimista però crec que s’aprèn actuant.

– Moltes gràcies Txema, salut i endavant amb les lluites!

* Entrevista a Txema Bofill a El Pèsol Negre nº50 novembre-desembre 2010 i gener 2011

FONT:BLLIBERTARI.ORG

Més informació:

- Bloc de Txema Bofill

- Twitter de Txema Bofill

- Entrevista de Txema Bofill a Concha Pérez:

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=56Yt_TkMBv4]https://www.youtube.com/watch?v=56Yt_TkMBv4

- Txema Bofill – Acte d’homenatge als companys Puertas, Vilella i Bertobillo:

[youtube https://www.youtube.com/watch?v=2k6RmcZ1GF4]https://youtu.be/2k6RmcZ1GF4

- Podeu consultar al històric de la Revista Catalunya les seves entrevistes:
- WEB REVISTA CATALUNYA

- Entrevistes de Txema Bofill a la web de CGT Catalunya:
https://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?page=recherche&recherche=TXEMA+BOFILL

Eleccions al març no ens ha de fer por, és l´oportunitat per l´autodeterminisme d´esquerres plural que sigui hegemònic

aic

En aquests moments que tot indica que la CUP ha realitzat el seu procés de consulta a les seves bases i l´entorn social que li varen donar suport a darreres eleccions al Parlament, llegir certs comentaris a digitals abrandats més titpics del #pressingCUP de l´immediatesa sense reflexió de qui porta pocs anys en el camí d´Itaca, pensant que això farà canviar de postura de qui ve de l´independentisme de quan era realment dificil des de pobles i ciutats denominar-se independentista, és summament contraproduent, i alhora cohesiona cada cop més i dóna arguments per no voler Mas de President. I la mostra és el Manifest Gir a l´esquerra.

Perquè la figura de President té la potestat de convocar eleccions. I d´aquí plora la criatura. O ens oblidem que algú va fer xantatge a Palau, o que es fa Junts pel Sí, fagocitant Esquerra, Omnium i l´ANC o no les convoco? Algun Madí de torn va pensat que així evitava el sorpasso de Junqueres a Artur Mas, i de passada treien majoria absoluta amb Junt pel Sí, no adonant-se que l´independentisme a fet un gir a l´esquerra de forma hegemònica.

I que tot acord basat en el xantatge es gira en contra més tard o d´hora i el cas és que el xantatge s´acabarà sens dubte el proper 20 de Desembre, on es calibrarà el pes real que té a la societat catalana CDC i per extensió Artur Mas, amb el seu escuder Quico Homs, a les eleccions espanyoles com a termometre de l´hegemonia de l´independentisme.

La gent que més frisa és la que no atina, que de la Presidència,, per delegació en depèn anomenar vicepresidents, directors Generals i Consellers, que han d´administrar una autonomia intervinguda per l´austericidi del FLA de Madrid i l´austericidi de Brussel.les que fixa els límits d´endeutament, i aquí és una de les claus de volta de la dependència que li tocarà administrar a un futurible govern, perquè o es declara deute il.legitim, o es continua les retallades i privatitzacions i externalitzacions de serveis públics, com ara en funcions a l´Hospital de Mataró, sense fer massa soroll. Perquè s´ha de gestionar el dia després el dia a dia, i caldrà tirar enrere processos d´externalitzacions i privatitzacions que dubto que CDC accepti per compromisos adquirits. O d´utilitat pública concessió a ICL-Iberpotash, sense resoldre runams salins i un nou mor en una subcontracta, i ja van 5 morts en 3 anys i mig al Bages.

Ahir sortia #preuporcTV3 com la problemàtica dels purins afecta i es continuen llicències a una conselleria de ramaderia ,que té un conseller del gremi dels porcí. I així anem..

O veiem casos no resolts de repressió a moviments socials que tenen imputacions per part del Govern de la Generalitat, com herència de Felip Puig i la BRIMO qüestionada.

Això sí, desobediència a la declaració del parlament que només s´obeïa al propi Parlament i les seves lleis, i al cap de quatre dies recurs al Tribunal Constitucional espanyol, per continuar la dependència, enlloc de desobediència real. Perquè les dades canten, i l´informe d´ECAS de pobresa on el 20% me´s ric de catalunya guanya de mitjana 6,5 vegades que el 20% més pobre ja ens dóna una fotografia de les creixents desigualtats socials, precarietat generalitzada, atur de llarga durada que augmenta i d´index africà entre el jovent.

I eleccions al Març és una oportunitat per a tothom. i si Convergència considera que ja ha fet la seva refundació segrestant Junts pel Sí i ha fet net de la corrupció, canviant el logo continuant amb els partits liberals europeus,que rebi l´aval de l´independentisme de dretes que també n´hi ha ,amb el pes que suposi de la societat catalana.

Per a Esquerra, deslliurar-se del xantatge de Junts pel Sí, que no oblidem, no va rebre l´aval de la militància… perquè no va ser consultada, una polèmica aclamació al Consell Nacional sense vot, com li correspon a tot acord de governabilitat referendat per militància, i més quan era la renúncia de les sigles història , i menys encara consultat acceptat un gratis total a la figura d´Artur Mas que simbolitza el loobisme de la sanitat concertada i l´ensenyament concertat i de l´OPUS, així com el sector de la burgesia catalana que han anat bé amb els anys de CIU a l´ampara del govern de la Generalitat, i de prova el DOGC i polèmiques adjudicacions a l´òrbita del seu finançament.

La militància d´Esquerra se la va maltractar amb un #PressingERC per forçar Junts pel Sí, i no massa suport de l´entorn de la CUP, i malgrat tot, el creixement de 3 a 10 diputats, una part molt important dels 2/3 de creixement de la CUP venen de votant prestat d´Esquerra i ara les voltes són al revés, i el #pressingCUP i el guerracivilisme mediàtic dels CIUopinadors farà que el vot útil per molt votant de CUP al no presentar-se a les eleccions espanyoles sigui per ERC, sempre i quan ERC faci gests clars de sintonia amb CUP, i que el que ha callat amb CDC, el 20 de desembre, si esdevé primera força a Catalunya, forci a que Artur Mas, faci un pas enrere a una persona de consens assumit per ERC,CUP i independents de Junts pel Sí. I el 21 de desembre , ser`l´hora que Esquerra amb els resultats del 20D obri pas a candidat alternatiu a Artur Mas públicament, com ja en privat cada cop més votants i militants li demanen.

El que hi ha un amplissim consens és que Junts pel Sí, no es repetirà, i que les opcions seran més clares i transparents, i això és una oportunitat per a tothom. Inclús per a Ciutadans, que l´empemta estatal, pot ajudar a consolidar-se com a segona força a costa de fagocitar el PP, l´única força que no li convé eleccions al març i alhora que es visualiti el seu tarannà neoliberal amb cara amable.

De no fer-ho, així CIU es veurà per terminis el 9 de gener a convocar noves eleccions incertes, però que clarificaran el panorama polític, i oxigen nou perquè continui creixent l´independentisme d´esquerres des de la seva pluralitat.

I aquí , persones de Podem,  de Catalunya Sí que es Pot, hauran de clarificar la seva aposta per l´autodeterminació , si així ho fan, també els convé eleccions al març, i alhora es poden sumar a un consens ampli que rellevi a la dreta catalana, en un consens de justícia social, ètica i de procés constituent d´una república catalana, d´esquerres, que per alguns serà ítaca, i per altres un camí cap a Icària de les llibertats plenes.

La coherència de la CUP en no voler investir Artur Mas, complint promesa electoral, li pot arrossegar nou votant d´esquerres que li premii la coherència, i consolidi part del vot prestat d´ERC,malgrat el setge mediàtic del CIUopinadors i es consolidi en tercera força al Parlament, que no cal ser gaire hàbil, per saber que és gent que no els va votar, i per tant el desgast és nul..

I encara que a l´opinió pública se li hagi passat per alt, aquesta setmana en vam tenir una mostra com el front popular sindical, vam unir forces l´alternativa sindical combativa i fer una roda de premsa conjunta entre la CGT, IAC, Intersindical-CSC i la COS, on van rebre suport de diputats/des de la CUP i de Podem, com Eulàlia Reguant i Albano Dante, per denunciar les conseqüències de l´Acord Interprofessional de Catalunya , el conveni de convenis per 2 anys , que obra la porta a desvincular salaris de l´IPC i lligar a “productivitat” que validarana els empresaris o desregula vida la voral i familiar, amb calendaris laborals a la carta per a les empreses, amb el que suposa per a la vida familiar , tractant treballadors com si fossin ETT´s , vine o no vinguis segons les necessitats empresarials ,desregulant calendari anual. I per denunciar la casta socioeconòmica entre Foment-CCOO-FEPIME-UGT, que ha arribat a aquests acords, i que ha fet unir a l´alternativa sindical i política com a simptoma de que hi ha un gir a l´esquerra, també en obrir nous plantejaments i punts de vista socioeconòmics, que arraconen a la vella política, forces com Iniciativa i PSC, massa lligades a les seves corretges sindicals, sense regenerar-se i amb un votant envellit cada cop més, més enllà dels càrrecs institucionals.

I es que el març, cadascú amb les seves sigles i a mb un consens autodeterminista d´esquerres en comú, pot treure 2/3 dels diputats del Parlament, perquè aquest país, ja fa temps que ha fet un gir a l´esquerra de forma plural, i el març és l´oportunitat per demostrar-ho, i alhora és el problema per fer net de connivències amb loobisme de la dreta amb a la corrupció i l´amiguisme, i les privatitzacions de serveis públics i d´això també ens podem independitzar el març.

Però no oblidem, que les eleccions no són la fi, i el dia a dia, i des del carrer , és on veritablement es conquereixen els drets, i aquests per conquerir-los caldrà defensar-los no des de la delegació, sinó del compromís cívic, ètic i al carrer, al servei de les classes populars i poder rebertir les 800.000 persones que viuen al llindar de la pobresa a Catalunya,. Estem instal.lats al debat nominalista d´Artur Mas que està amortitzat políticament per a una majoria social, i ens oblidem de gestionar i transformar la societat des de l´impuls públic en serveis socials, de sanitat, ensenyament, drets i llibertats, polítiques d´igualtat, que haurien d´estar al centre del debat.

Està molt bé, participar un onze de setembre massiu, però dels que venim de molts 11 de setembre, en caldran molts més de dies així quan vagin mal dades per empènyer, empènyer i empènyer, i finalment per vèncer.

Amb la força de la raó, l´ètica dels que l´impulsen i un gir d´esquerres que serveixi a la societat amb un comú denominador autodeterminista, hi ha majoria social hegemònica, que al març amb noves eleccions que garantís el vot exterior que no va poder votar el 27 de setembre, es supera de forma àmplia el 55% a favor d´una independència que sigui real,que obri sortir de la UE, i formar part de l´EFTA, com Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein sense subjugar-nos al BCE i el seu austericidi, donem-nos una nova oportunitat per fer un gir social i nacional.

Antònia Fontanillas Borràs. Un fil roig i negre més de la història de la CNT

Avui a les 19 hores tindrà lloc un acte d´homenatge a Antònia Fontanillas a la Biblioteca Pública Arús, on us adjunto el programa d´actes , parlaments i l´aportació personal en escrit a l´homenatge.

Exposició i homenatge a Antònia Fontanillas Borràs, el 30 de desembre a Barcelona
A la Biblioteca Pública Arús (Passeig Sant Joan, 26 Barcelona)

Programa d’activitats i organització de l’exposició

- Espai: Biblioteca Arús, el 30 de desembre de 2014, 19 a 22 h..

- Ordre de les intervencions:

1- Inauguració de l’acte homenatge i presentació: Maria Isabel Giner i Molina (Directora de la BPA), o qui considerin més adequat dins de la BPA per tal de presentar l’homenatge i el fons Antònia Fontanillas de la BPA.

2- Presentació del programa i coordinació de l’homenatge: Sonya Torres Planells (historiadora i professora), presentació de textos enviats per companys que no han pogut assistir a l’acte, i l’organització i presentació de l’exposició, “Antònia Fontanillas Borràs (1917-2014), semblança en imatges i documents”.

3- Intervencions en record d’Antònia Fontanillas:

- Ariel Camacho Fontanillas (fill d’Antònia Fontanillas),
- Antònia Casals (companya d’Antònia Fontanillas)
- Jose Luis Gutiérrez Molina (historiador)
- Antoni Castells i Duran (historiador)
- Dolors Marín Silvestre (historiadora i professora)
- Ferran Aisa i Pàmpols (escriptor i poeta)
- Manel Aisa i Pàmpols (President de l’AEP)
- Fernando Casal Novoa (historiador i professor)
- M. Antònia Ferrer Ripollés (historiadora i professora)
- Àngel Bosqued (Membre fundador de la Fundació Salvador Seguí de Barcelona)
- Moisès Rial (Secretari de Comunicació CGT Catalunya)

- Breu descans.

- Projecció de vídeos: amb una selecció d’imatges inèdites sobre Antònia Fontanillas d’Ariel Camacho, Paco Ríos, José Alcalá, Pau Martínez, i altres productors i realitzadors.

- Torn obert de paraules.

- Velada musical: a càrrec del cantautor Alfredo González Vilela, tancarà l’acte amb una intervenció musical de poemes cantats de Salvador Espriu, Mario Benedetti, Antonio Machado, Federico Garcia Lorca i Miguel Hernández.

- Exposició “Antònia Fontanillas Borràs (1917-2014), semblança en imatges i documents”:

Exposició organitzada i documentada per Sonya Torres, de material fotogràfic, llibres, documents, cartes,…. Presentats i exposats a la BPA en 10 vitrines. Exposició estructurada en forma de semblança biogràfica en imatges, i distribuïda en els espais de la forma següent:
- Fotografies familiars (1917-1923)
- L’exili i la vida a Mèxic (1924-1933)
- Retorn a Catalunya i anys de Revolució (1934-1936)
- Imatges de guerra (1936-1939)
- Postguerra i premsa clandestina (1940-1957)
- Exili a França i activisme anarcosindicalista (1958-1977)
- Militància i compromís (1977-1983)
- Documents i llegat cultural (1977-2014)
- Materials d’hemeroteca, llibres i publicacions pròpies
- Fons de l’Arxiu Antònia Fontanillas llegat a la BPA
Més informació:

- BIBLIOTECA PÚBLICA ARÚS

- ´Vídeo Antònia Fontanillas

Antonia Fontanillas oroimenez from Malatesta on Vimeo.

- Antònia Fontanillas (Minut 5.01):

Us deixo l´escrit que faré lectura a la Biblioteca Pública Arús, aquest 30 de desembre en record i homenatge a l´Antònia Fontanillas:

Antònia Fontanillas Borràs. Un fil roig i negre més de la història de la CNT

Parlar de l´Antònia Fontanillas, és un recorregut per l´anarquisme i l´anarcosindicalisme militant. Deixeu-me que en destaqui la seva tasca comunicativa, que sovint no es valora suficient la seva importància- apassionada de la literatura social i llibertària, ella que va començar com administrativa al diari Solidaridad Obrera i en va acabar composant a la clandestinitat del franquisme uns 14 números, al llarg de la seva vida va escriure sota diversos pseudònims (Tona, AF Borràs) a diverses publicacions: Action Libertaire, Anthopos, Butlletí Amicale, Butlletí Roine-Alps, CIRA, Le Combat Syndicaliste, confrontacions, Espoir, Dones Llibertàries, El Noi, Nova Senda, Rojo y Negro , Ruta, Solc, Volontà, CNT, Solidaritat Obrera, etc, i afegiria, que ens va quedar pendent una entrevista programada de la mà del Txema Bofill,  ja no hi vam ser a temps a fer-la a la nostra històrica capçalera, el Catalunya,òrgan d´expressió de la CGT Catalunya . Recordar obres de l´Antònia, com Testimoni sobre Germinal Gràcia (1992, inèdit), Des d’un i altre costat dels Pirineus (1993, inèdit), Francisca Saperas (1995, inèdit), De l´après i viscut (1996, inèdit en castellà , però editat en italià per Volontà), Dones Lliures. Lluitadores llibertàries (1998, amb altres); la introducció del llibre de Víctor García contribucions a una biografia de Raúl Carballeira (1961), el seu testimoni en el llibre clandestinitat libertaire en Espagne: la presse (1994) i va intervenir en la preparació d’una antologia sobre Luce Fabbri (La llibertat entre la història i la utopia, 1998). O Lola Iturbe: vida i ideal d’una lluitadora anarquista (2006, amb Sonya Torres).

Va participar al número especial del centenari de Solidaritat Obrera (núm. 334 de maig de 2007) editat per la CNT i en unes jornades organitzades per la CGT sobre la història de “Mujeres Libres” a l’octubre de 2007,entre altres, sempre buscant dignificar l´anarquisme i ferma defensora de la seva reunificació. Alguns la recordaran per la seva relació amb Abel Paz amb totes les seves vicissituds, altres com testimoni vital d´una generació irrepetible, però sens dubte, testimoni vital d´un fil roig i negre de la nostra història imprescindible per explicar una part de la història de la CNT.

El moviment llibertari té un fil roig i negre conductor de persones majoritàriament anònimes – com l´Antònia-,i que sense totes elles al llarg dels anys, ,no hauria tingut lloc fets històrics com el Comitè Antimilitarista de Catalunya contra els allistaments per anar a la guerra del Marroc que va desembocar amb la revolta obrera de la Setmana Tràgica, i que va tenir com a cap de turc l´afusellat Ferrer i Guàrdia, ni sense una CNT que els seus 5 anys de vida al 1915 que comptava amb vora 15.000 afiliades, -el nº que a dia d´avui té d´afiliats/des la CGT Catalunya- i que en pocs anys la CNT va esdevenir el sindicat de masses, amb episodis èpics com la vaga revolucionària de 1917, la vaga de la Canadenca, que va aconseguir la reobertura de sindicats clausurats, aixecament de suspensió de garanties constitucionals i la jornada laboral de 8 hores diàries per a tots els treballadors/es de l´Estat Espanyol, amb un paper destacat de Salvador Seguí, al qual mesos més tard és recordat per la històrica conferència a l´Ateneo de Madrid. I com no, recordar com a Berguedà que sóc, la vaga revolucionària de l´Alt Llobregat i Cardener que va néixer per la protesta de teixidores tèxtils del Berguedà i que es varen afegir a la vaga els seus homes miners de Figols i Súria, que van prendre els ajuntaments hissant la bandera roig i negre, desarmant el sometent, descrit per Pedro Flores a un dels seus llibres ,comunicador per la majoria desconegut com l´Antònia , un de tants noms a recuperar i dignificar.

I podríem afegir l´Aliança Obrera contra el feixisme de 1933, la vaga general revolucionària a Astúries de 1934, els fets del 6 d´octubre, o el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya el 1936, el Decret de Col·lectivitzacions de la Generalitat de Catalunya, la Columna Durruti, la Columna Terra i Llibertat,l´exili, la lluita i incursions dels maquis des de la clandestinitat enfront el franquisme i el feixisme,on l´Antònia va participar amb el grup de Quico Sabater.

Són episodis que han tingut protagonistes sovint desconeguts a peu de carrer, i més enllà dels grans noms de l´anarcosindicalisme com Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, Francesc Layret, Teresa Claramunt, Salvador Seguí, Joan Peiró, Federica Montseny, totes aquestes persones han anat trenant fils roigs i negres que han forjat la corda que ens du a que fa, que avui valorem l´aportació de l´Antònia Fontanillas, i recordem la seva militància a les Joventuts Llibertàries a l´exili, i com després de la mort de Franco, va estar als congressos de la CNT entre 1979 i 1983, i ja en els de la Confederació General del Treball (CGT) entre 1983 i 1997, on ens hi venia a parlar-nos, a debatre i aportant per millorar des d´aquella visió de la mestra que pretén orientar cap al camí correcte cap al seu model ideal anarcosindicalista de futur. I venia als Congressos de la CGT de Catalunya ja que formava part de les Agrupacions Confederals a  l´exili, un conjunt de persones com Zapata (de la vaga de lloguers), Germinal Gracia (B.A.S.E.), Progreso Fernandez, Imbernon, Garcia Pradas, Sara Berenguer i Jesús, Moñino,etc …tots ells havien rebut l´herència d´aquella CNT i havien lluitat, i seguien lluitant per conservar-la i actualitzar-la.

Una lluita, que per qüestió generacional, com l´anarquisme és divers i reprèn aquell fil roig i negre i es mou i és protagonista en el present en un nº que no para de créixer d´ateneus i casals llibertaris, espais autogestionats d´edificis en desús. I es creen com mai cooperatives i economia social que impulsa un altre model socioecònomic responsable i de proximitat.

I cada cop més gent que denuncia que no pot ser, cases sense gent i gent sense casa participant a les Plataformes d´Afectats de l´Hipoteca i la seva Obra Social davant l´avarícia i opulents dividends de bancs rescatats amb diner públic amb més 230.000 MEUROS, sense contraprestacions socials.

L´anarquisme social que denuncia l´opressió de les normes de civisme que penalitzen la dissidència i defensa els oprimits expulsats pel capitalisme cap a la pobresa, l´exclusió social, l´atur estructural i la pobresa energètica . O que es manifesta l´11 de setembre a la Via Llibertària. O els que autogestionen i econstrueixen espais com Can Vies a Barcelona. O els que van sortir al carrer dient no a la guerra ,els que s´enfronten al poder econòmic i financer al carrer i a les empreses, al Banc Mundial,al FMI -ara fent xantatge a la democràcia de la societat a Grècia. O denunciant els tractats de lliure comerç UE-EEUU, el TISA i TTIP que pretén sotmetre tots els sectors públics al dictat de les multinacionals i la pròpia democràcia.

Actualment l´anarquisme utilitza de forma nativa internet i les xarxes socials per contrarestar la desinformació als mitjans domesticats del sistema i als polítics còmplices en retallades en drets i llibertats fonamentals, evitant el tancament de llits i plantes d´hospital públics i denunciant derivacions lucratives a la privada, els abusius preus del transport públic, els concerts privats a escoles de l´OPUS que segreguen per sexe, el desmantellament dels serveis socials bàsics, els CIEs ,present a vagues indefinides com a Panrico, al Port de Barcelona, amb les precàries de l´FNAC ,i a un llarg etcètera de lluites socials, laborals i medi ambientals practicant la solidaritat i el suport mutu.

I el fil roig i negre que defensava l´Antònia també el trobem en la denúncia dels que fan pactes socials per condemnar-nos a la plena precarietat i a un futur negre a la generació més preparada via reformes laborals que han devaluat salaris i drets laborals. O pactes de pensions que impossibiliten jubilar-se dignament i que des de CGT Catalunya ja hi vam convocar vaga general el 2011.

I que la solució política com ens afirmava l´exconseller Mena, que se´n vagin a servir cafès a Londres, si no troben feina els joves. Mentre la corrupció està a l´arrel del sistema i es fa pública dia a dia, ara tenim una llei mordassa que ens restringeix les llibertats i l´anarquisme que es mobilitza rep com a càstig que tingui 7 persones empresonades, i el seu delicte: tindre i llegir llibres anarquistes. I malgrat tot plegat el fils roigs i negres no paren de créixer, perquè persones com l´Antònia Fontanillas i milers d´altres han deixat un pòsit social que fa que tant les velles generacions com les noves, reforcin la corda de fils roigs i negres per tibar, i tibar i tombar aquest sistema depredador i així cada cop siguin més els que es sumin a l´ideal que portem un món nou als nostres cors ,i  és que aquesta suma de forces i dignificar la memòria d´infinitat de llibertàries com l´Antònia Fontanillas, és la millor garantia que ens acostem a Icària i al comunisme llibertari.

Moisès Rial. Barcelona, 30 de desembre de 2014

Ha sortit el número 167 de la revista Catalunya (Desembre 2014)

Ha sortit el número 167 de la revista Catalunya (Desembre 2014)

Al Catalunya 167, de desembre de 2014, hi trobareu, entre d’altres, els següents articles:

- Editorial:

La gran farsa de la recuperació econòmica

- Tema del mes:

Alternatives al pagament del deute i experiències històriques

- Treball-economia:

Treballar per ser pobres?

Marxes de la Dignitat. Totes les lluites al carrer!

La Marxa per la Dignitat mobilitza milers de persones a Barcelona malgrat la pluja

3.000 manifestants a Lleida contra el Consorci sanitari

El tsunami del #29N a Lleida

L’Audiència Nacional declara nul l’ERO d’Atento

Els treballadors exposats a l’amiant s’han de poder jubilar anticipadament

Notícies sindicals

Article d’opinió d’Emili Cortavitarte

- La Tramuntana

Entrevista central: Josep Maria Reguant, l’escrivent del Marcel·lí Massana: “Els maquis jugaven un paper de desestabilització del règim franquista”

- Sense fronteres:

Entrevista a Andrea Staid“En el món llibertari italià està molt desenvolupat el treball editorial”

UE i Tractats Bilaterals d’Inversió (TBI)

- Social:

Valoracions del 9N des de l’àmbit llibertari: Assemblea Llibertària de la UAB i procés Embat

Absolució pels activistes encausats per protestar contra el Pla Caufec

Acte d’homenatge als companys Puertas, Vilella i Bertobillo a Berga

Entrevista a l’economista Amaia Pérez Orozco

Fira d’Economia Feminista: Un espai d’economia real, feminista i de proximitat

Acció Directa Contra la Violència Masclista

- Dinamita de cervell:

Anarquisme i nacionalisme

Michel Onfray i el post-anarquisme

El documental “Ciutat Morta” destapa el cas 4F

Piotr Kropotkin i el comunisme anarquista (1)

Martín Escudero, Antonio (1895-1937): “El Durruti de la Cerdanya” (i 2)

Salvador Gurucharri, militant llibertari

Ha sortit l’Agenda llibertària 2015

Recepta de cuina

Llibres: Homes del bosc: Una història dels maquis / Vida y pensamiento de Errico Malatesta / Del pueblo para el pueblo: Un modelo de economia participativa

Revistes

Article d’opinió d’Artur Sardà

- Entrevista contraportada:

Lídia Porcar, mediadora artística: “Cal afavorir l’experimentació de nous models creatius comunitaris”

>>> Podeu veure i descarregar el Catalunya 167 a:

https://www.revistacatalunya.cat/

https://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2014/12/pdf167.pdf

Més informació:

- WEB REVISTA CATALUNYA

- TWITTER REVISTA CATALUNYA

Targetes Black ? CGT inicia una campanya de contribució popular per a personar-se en el cas Bankia

Recordes aquests 83 directius amb targetes? Cal fer net i transparència i que no hi hagi més impunitat. Quan parlem de Bankia, estem parlant ni més ni menys d´una fusió dels negocis bancaris de 7 caixes d´estalvis molt significatives com:Caja Madrid
Bancaixa
La Caja de Canarias
Caja Ávila
Caixa Laietana
Caja Segovia
Caja Rioja.
Recordem l´escàndol , especialment cruent de les preferents a la Caixa Laietana, la vinculació de directius del PP a la cúpula de Caja Madrid i el forat que ha deixat de més de 22.000 milions d´euros que no tapa el cas de les targetes black. Recordem que al tancament del 2013, posseien uns actius totals de 251.472 milions d´euros, un volum de negoci de 276.631 milions d´euros i 6,7 milions de clients de tots els segments, segons les dades de la pròpia entitat.2
Recordem a nivell de Caja Madrid les ja famosestargetes ‘black’ de l’escàndol que directius i consellers de l’entitat rescatada amb diners públics van gastar 15,5 milions en dinars i viatges privats durant gairebé nou anys a través d’operacions que s’apuntaven a mà i eren carregades en comptes destinats “a errors del servidor informàtic”

A l´Estat hi ha poc més de 300 persones a Espanya que guarden en la seva cartera una targeta de crèdit capaç de complir qualsevol desig del seu afortunat propietari, barra lliure pels que més tenen. És la ‘black card’ d’American Express, també coneguda com ‘la centurió’ en l’argot dels molt benestants. El producte financer més exclusiu del món? No del tot. Aquesta mateixa setmana s’ha pogut saber que entre els nombres en vermell de Caja Madrid, una de les caixes integrades en la intervinguda Bankia, s’amagaven clients d’allò més vip, que pagaven viatges, menjars en restaurants estades en hotels de caràcter privat i altres despeses del peix gros mitjà amb una targeta que no apareixia en cap dels fullets que la caixa d’estalvis oferia als seus clients. Amb ella tot eren avantatges: total confidencialitat, total exempció fiscal i, el més important, els seus afortunats portadors no arribaven a pagar mai les compres que efectuaven amb ella. Només tenien un petit problema: la seva legalitat era més que qüestionable. Era una targeta ‘en negre’.

Segons un informe remès per Anticorrupció al jutge de l’Audiència Nacional Fernando Andreu, que investiga el ‘cas Bankia’, 86 persones entre consellers i alts directius de Caja Madrid primer i Bankia, més tard, van utilitzar targetes de crèdit no declarades i que havien estat estampades al marge del circuit comercial de l’entitat. No figuraven en cap suport comptable i només la cúpula directiva del banc sabia de la seva existència. Segons apunten diversos mitjans, amb elles es van arribar a pagar una mica més de 15 milions d’euros de 2003 a 2012. Exdirectius de la caixa madrilenya com Miguel Blesa, Rodrigo Rato i l’exdirector financer Ildefons Sánchez Barcoj i consellers de diferents partits (la majoria del PP, encara que també alguns del PSOE i d’IU) i sindicalistes de CCOO van utilitzar aquestes ‘targetes b’ per pagar viatges, menjars i compres en grans magatzems durant gairebé nou anys.

Com va ser possible que gairebé un centenar de consellers realitzaran pagaments utilitzant les seves targetes al marge de la comptabilitat oficial de la caixa? Els càrrecs es camuflaven en comptes que s’utilitzen per “errors del servidor informàtic”, creades per fer front als desajustos tècnics i en les que, no obstant, es va acabar carregant càrrecs de les business or de les que gaudien els alts directius del banc i les business plata amb les que s’havien de conformar els membres del Consell d’Administració i de la comissió de control de la caixa intervinguda. Pel que sembla, les secretàries de l’exdirector financer Sánchez Barcoj, qui hauria gestionat les targetes i que va realitzar càrrecs per un import total de 484.200 euros, apuntaven a mà els diferents moviments, que després feien arribar al departament de targetes de l’entitat.

LA FACTURACIÓ DELS exdirectius

Ildefonso Sánchez Barcoj (exdirector financer) 484.200 €.
Miguel Blesa (expresident) 436.700 €.
Rodrigo Rato (expresident) 99.036 €.
Totes les targetes implicades en el presumpte frau s’havien emès a nom de la mateixa caixa i, segons l’auditoria interna que ha tret a la llum les presumptes irregularitats, s’havien justificat com a “despeses d’òrgans de govern” per a les que utilitzaven els consellers i com a “tractament administratiu circular 50/99” per als alts càrrecs. D’aquesta manera, amb aquests epígrafs inconcrets, les operacions quedaven camuflades en els registres oficials de l’entitat.

En l’informe encarregat per la pròpia Bankia es recull que alguns dels beneficiaris d’aquestes targetes van arribar a treure diners en efectiu dels caixers a través d’aquestes targetes opaques. Segons els càlculs de la pròpia caixa, fins a un terç dels 15,5 milions d’euros, uns 5.160.000, van ser retirats retirats en diners en efectiu. Segons la documentació remesa a la Fiscalia Anticorrupció, una vintena de persones haurien seguit utilitzant les targetes quan Caja Madrid va passar a estar integrada a la Bankia de Rodrigo Rato, en la Bankia que va ser rescatada amb els diners dels espanyols, va arribar a fer operacions per valor de 99.036 euros amb aquesta targeta. Abans que ell, el president de la caixa Miguel Blesa va arribar a tirar 436.700 euros amb la targeta.

FONT: Elcorreo.es  

 Per tot plegat, des de CGT es fa un micromecenatge – cal dir rebutjat en aquest cas per algun coneguda empresa de micromecenatge catalana, potser perquè el pes econòmic de Bankia, té alguns peatges o temences-, però finalment s´ha pogut impulsar des d´una altra plataforma com Lanzanos. La transparència , començant per Bankia està en mans de la societat via #querellate que impulsa CGT .

La Confederació General del Treball ha iniciat una campanya de contribució popular (crowfunding) per a personar-se en el procediment de Bankia. CGT ja va intentar personar-se a l’inici del procediment seguit contra la gestió de Bankia, i no va poder fer-lo davant els requisits que se li van exigir, especialment, el dipòsit d’una fiança de 20.000 euros.

La CGT ha defensat que les pràctiques antisocials, no només les corrupteles que s’han anat descobrint al llarg d’aquest temps, sinó, fonamentalment, les polítiques i pràctiques econòmiques i laborals portades a terme pels seus òrgans directius respecte d’habitatge, crèdits hipotecaris, inversions o la captació de fons per mitjà de productes preferents, subordinats i altres productes complexos no podien quedar impunes.

CGT pretén que els treballadors participin de l’exigència de responsabilitat penal, exercint l’acció penal iniciada en el seu moment en aquest procediment i acompanyant a la mateixa, treballant en l’esclariment i la investigació de tot l’ocorregut.

La Confederació General del Treball intenta personar-se novament arran del que s’ha anat descobrint, per a exercir l’acció penal i tractar d’eludir qualsevol impunitat, i de fer responsables a qui, en definitiva, han dut a que tota la societat hagi pagat col·lectivament els deutes generats per sectors minoritaris de la societat, a més de defensar els drets de les persones treballadores que han estat acomiadats en una salvatge reestructuració del sector financer. Els tribunals tornen a exigir una important fiança, malgrat tot el que ja es va descobrint en la instrucció de les actuacions d’aquesta Direcció, motiu pel qual CGT demana la contribució econòmica per a aquesta finalitat.

Participa-hi anant a: https://www.lanzanos.com/proyectos/cgt-quiere-personarse-procedimiento-de-bankia/

Gabinet de Premsa Confederal de la CGT

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=ZNRfeMtpGZE

Ha sortit el número 166 de la revista Catalunya (Novembre 2014) amb distribució pròpia independent

Ha sortit el número 166 de la revista Catalunya (Novembre 2014)
La novetat d´aquest mes radica en que els lectors, per primer cop des de la República, el rebran de forma independent, ja que fins ara es distribuïa dins el Rojo y Negro, l´altra revista Confederal estatal de la CGT,i ara fruit d´un acord que vam negociar i acordar entre persones del secretariat de la CGT Catalunya i representants del Comitè Confederal de la CGT abans del #9N, per millorar la distribució i fent arribar dues revistes diferenciadament, cadascuna amb el seu calendari propi de tancament, i amb una agilitat millor d´una base de dades pròpia des de Catalunya, 100% actualitzada als afiliats/des de la CGT Catalunya i als col.lectius socials i ateneus que la reben mensualment. Això ens obre la possibiltat d´encartament més endavant a les vora 14.000 persones d´altres publicacions en català, que puguem arribar a impulsar o acords directament als domicilis o entitats, i que la portada que arribi a casa del Catalunya sigui, com la següent una A de simbol de la màxima llibertat, amb accent propi de reflex del pol sindical i social de catalunya i en català, com ja va esdevenir el seu naixement a l´any 1937 , i en tot color.

Al Catalunya 166, de novembre de 2014, hi trobareu, entre d’altres, els següents articles:

- Editorial:

Cap prohibició, cap límit de decisió

- Tema del mes:

La PACD elabora l’informe “Independents de qui?”

Els camins per no pagar el deute de la Generalitat

El deute de la Generalitat i el negoci dels bons patriòtics

- Treball-economia:

Tria CGT per a lluitar… i Guanyar!

Valoració de CGT de l’EPA del tercer trimestre 2014

Morir treballant

El ferrocarril que defensem

No tots els sindicats som iguals

Ja n’hi ha prou de polítics estafadors

CGT es persona com acusació popular en el cas Bankia

L’escàndol de les targetes opaques i la casta sindical

Fem memòria: la borsa de treball a Sanitat

Pèrdua de drets laborals, explotació i externalització de riscos a Telefònica

Notícies sindicals

- La Tramuntana

Entrevista central: El Centru de Berga, local llibertari: “Probablement som l’entitat de caràcter cultural i social més activa de Berga”

- Sense fronteres:

Retallades de drets i lluita sindical al Marroc

La batalla de Kobane i l’expansió de l’Estat Islàmic

Què hi ha en joc a Kobane?

- Social:

Exclusió també és en femení

Valoració de la Vaga de Totes del #22O

Tercera Fira d’Economia Solidària de Catalunya

L’ONU exigeix a l’Estat espanyol la investigació dels crims del franquisme

Article d’opinió de Toni Àlvarez

- Dinamita de cervell:

Procés Embat, per la construcció de l’anarquisme social i organitzat

Per on començar?

Pi i Margall i les idees federalistes

Martín Escudero, Antonio (1895-1937): “El Durruti de la Cerdanya” (1)

Agenda 2015 pel centenari de Quico Sabaté

Recepta de cuina

Llibres: BULTACO. Del mito a la realidad (1958-1983) / Somos el 99%

Revistes

Article d’opinió d’Artur Sardà

- Entrevista contraportada:

Marc Serena, periodista: “La colonització religiosa de l’Àfrica és a la base de la persecució de la diversitat sexual”

>>> Podeu veure i descarregar el Catalunya 166 a:

https://www.revistacatalunya.cat/

https://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2014/11/pdf166.pdf

https://issuu.com/cgtcatalunya/docs/catalunya_166/1

Més informació:

- WEB REVISTA CATALUNYA

- TWITTER REVISTA CATALUNYA

P.-S.

Cap prohibició, cap límit de decisió, també el #9N2014 . Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT Catalunya

TC

Cap prohibició, cap límit de decisió, també el #9N

Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT Catalunya

Cap prohibició, cap límit de decisió, també el 9N

La CGT està a favor del dret d’autodeterminació de les persones, de la lliure decisió en organitzar-se en comunitats i de federar-se sota els principis de la col·laboració, la solidaritat i l’autogestió.

Aquests drets no estan supeditats a cap constitució ni a cap llei formulada amb l’únic objectiu de perpetuar l’estat-nació i l’estabilitat de la dominació de les elits capitalistes. Tampoc està limitat a l’estret corral en que només es pot decidir el canvi d’un estat per un altre i on les classes dominants locals puguin continuar exercint el seu poder coercitiu sobre la resta de la població.

Volem decidir. Decidir especialment quin model social, quins models econòmics autogestionats, quines formes de superació del capitalisme podem establir en el territori català i altres pobles de la península.

Aquestes decisions no estan presents en l’horitzó del 9-N i, per tant, no es tracta d’un procés d’autodeterminació complert. Ara bé, l’aposta de l’estat espanyol per la prohibició d’aquesta mobilització social deixa ben clar que qualsevol petit canvi és i serà atacat pels poders oligàrquics dominants.

Les idees no es prohibeixen, les manifestacions no es prohibeixen, la llibertat d’expressió no es prohibeix.

Creiem en l’autodeterminació complerta, sense amputacions. No volem decidir únicament el canvi d’una estructura estatal a una altra estructura estatal. Però volem també deixar clar que cap llei, cap tribunal, cap instrument repressor, pot impedir que la gent surti al carrer i s’expressi com consideri més adient practicant legítima desobediència contra allò que consideri injust.

Comunicat del Secretariat Permanent del Comitè Confederal de CGT Catalunya

Barcelona, a 4 de novembre de 2014

Més informació:

- ABOUT.ME CGT CATALUNYA

https://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article10685#.VFyLLvlfaM4

 

Ha sortit el número 165 de la revista Catalunya (Octubre 2014)

Ha sortit el número 165 de la revista Catalunya (Octubre 2014)

Al Catalunya 165, d’octubre de 2014, hi trobareu, entre d’altres, els següents articles:

- Editorial:

CGT condemna l’espoli de Caja Madrid

- Tema del mes:

NO al Tractat de Lliure Comerç EEUU-UE TTIP

Petita guia dels tractats de lliure comerç que ens volen colar

- Treball-economia:

Pressupostos 2015: Enginyeria electoralista del govern espanyol

CGT reitera la seva denúncia per les retallades en el FOGASA

Jubilació anticipada i Conveni Especial: L’INSS rectifica

Les grans empreses espanyoles només paguen en impostos el 5,3% dels seus beneficis

La vaga no és història

De la delegació a l’autonomia

Inici de curs 2014-2015: Més llenya al foc

Carta oberta d’un podador de Barcelona: Cauen arbres a Madrid

Èxit rotund del ple estatal de seccions de Telemàrqueting

Sense vacances i amb 60 acomiadaments més a Panrico

Joventut i treball formatiu, què està passant?

Reflexió sobre la crisi

Notícies sindicals

- La Tramuntana

Entrevista central: Lluis San Martín, sindicalista del sector sanitari: “L’objectiu de la classe política és destruir la sanitat pública i gratuïta”

- Sense fronteres:

Treball sense amo a Europa. Quatre experiències europees d’autogestió

- Social:

Sis activistes poden anar a presó per mobilitzar-se contra el Pla Caufec

Avortament lliure, públic i gratuït

Adéu a la reforma de la Llei de l’Avortamenti al ministre Gallardón

Inaugurat el local del nou Ateneu Llibertari de Reus

Continua la campanya pel tancament del CIE de Zona Franca

Informe sobre la política militar del govern de Rajoy

Artur Mas: No sóc una excusa

L’ONU exigeix a l’Estat espanyol la investigació dels crims del franquisme

- Dinamita de cervell:

Participació i representativitat en les eleccions sindicals. Legitimitat?

A 90 anys de la mort de Salvat-Papasseit

Juntes

La Degeneralitat

La influència de Proudhon a la Península Ibèrica

Euroestafa: Un documental Incòmode

Ha mort la destacada militant anarquista Antonia Fontanillas

Un maleït canalla, oi?

Nou projecte editorial autogestionat: Biblioteca Humanitat Nova

Recepta de cuina

Llibres: Anarquismo, una introducción / Viviendo mi vida

Revistes

Article d’opinió d’Artur Sardà

- Entrevista contraportada:

Toni Teixidó, activista pels drets dels animals: “Lluitem per l’alliberament animal”

>>> Podeu veure i descarregar el Catalunya 165 a:

https://www.revistacatalunya.cat/

https://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2014/10/pdf165.pdf

https://www.slideshare.net/CGTCatalunya/revista-catalunya-n-165-octubre-2014

Més informació:

- WEB REVISTA CATALUNYA

- TWITTER REVISTA CATALUNYA

P.-S.
COMPARTEIX

Ha sortit el número 164 de la revista Catalunya (Setembre 2014)

La revista ha renovat la seva imatge exterior i interior amb una maqueta nova

Al Catalunya 164, de setembre de 2014, hi trobareu, entre d’altres, els següents articles:

- Editorial:

El Règim cada vegada més en crisi

- Tema del mes:

Petita Guia d’Autodefensa Laboral per a Precàries

La precarietat a l’agenda (i no només de l’estiu)

- Treball-economia:

L’atur i la pastanaga

Per què no signar un ERO?

Més poder per a les mútues. El seu negoci a costa de la nostra salut

CGT davant l’EPA del segon trimestre de 2014

El Tribunal Constitucional avala el nucli dur de la reforma laboral

El fetitxe de la competitivitat

Bellvitge: veïns/es, pacients i treballadors/es units contra la destrucció de la sanitat pública

Mentides estadístiques

La Privatització d’AENA és un robatori i un frau

La impune repressió de l’Estat no ens farà callar

Notícies sindicals

- La Tramuntana

Entrevista central: Alfon, jove activista del barri madrileny de Vallekas: “Som molts els que patirem la repressió mentre aquest sistema no canviï”

- Sense fronteres:

Malson a Gaza

La “rasa” de Gaza

Dos mil morts per a tornar al punt de sortida

- Social:

Exercim l’autodeterminació, construïm l’autogestió!

A un any del desallotjament del darrer gran assentament del PobleNou

Alcalde Trias, no és un problema de pisos il·legals i guiris borratxos

Lleis que arruïnen vides. Els perquès de les reformes penals actuals

Les Encausades d’Aturem el Parlament 15J 2011 davant la sentència de l’Audiència Nacional

Article d’opinió de Toni Àlvarez

- Dinamita de cervell:

Per què estan qüestionats els sindicats

Sindicalisme de gestoria i finançat?

Música, vas massa de pressa, massa segura, massa alegre perquè jo t’entengui

Els Amics de Durruti

Proudhon, la propietat i el federalisme

Cinema Vigo

“Que no visquem com esclaus”: Un documental sobre la resistència a Grècia

Triomf de l’autogestió i el suport mutu a Can Vies

Recepta de cuina

Llibres: Antonia Maymón. Anarquista, maestra, naturista / El imperativo energético

Revistes

Article d’opinió d’Artur Sardà

- Entrevista contraportada:

Soledad Bengoechea, historiadora: “Les associacions patronals i les colònies eren eines de control”

>>> Podeu veure i descarregar el Catalunya 164 a:

https://www.revistacatalunya.cat/

https://www.revistacatalunya.cat/wp-content/uploads/2014/07/pdf164.pdf

https://www.slideshare.net/CGTCatalunya/revista-catalunya-n-164-setembre-2014

Més informació:

- WEB REVISTA CATALUNYA

- TWITTER REVISTA CATALUNYA

 

CIU el #9N2014 té un greu problema, les seves bases s´han sobiranitzat i la cúpula obeeix la legalitat de l´Estat Espanyol al servei de la casta catalana

Veiem aquests dies com es va succeïnt un seguit de declaracions públiques des de qui presideix el Pacte pel dret a Decidir Joan Rigol, com la vice-president Joana Ortega, que com un mantra nou tal com ja havia dit anteriorment ja el propi President Artur Mas, que acataria el Marc legal espanyol, tal com va dir a la sortida amb el President Espanyol Rajoy. Hi ha un guió no públic compartit entre dirigents del PP i CIU, i no em refereixo només a privatitzacions, retallades o reformes laborals, sinó especificament al tema de la consulta del #9N2014.

Recordem que CIU es va presentar a unes eleccions ambiguament amb l´esperança d´obtenir una majoria absoluta o el més àmplia possible per continuar el peix al cove, que es va desbaratar ja que la gent conscient del seu model social i la esocnfiança de que el procés no el tirés endavant, va perdre tot i ser primera força bous i esquelles,i va posar a Esquerra Republicana en una situació privilegiada , que li conferia el paper clau de governabilitat, i al meu entendre encertadament, més enllà de la signatura de l´acord d´estabilitat per tirar endavant la consulta, no va acceptar els peatges i la política de curta volada d´entrar a un govern i així condicionar en el possible el sentit de l acció de govern i frenar la deriva neoliberal d´externalització de serveis públics i el mandat de la consulta vistes les eleccions en clau plebiscitàries, que garantia quedar-se a l´oposició. I dic encertadament vist els esdeveniments a un mes vista de la Diada de l´11 de setembre i poc menys que dos mesos de la data prevista de la consulta per exercir un referèndum d´autodeterminació.

S´inicia la fase de desmarcatge arrenglerant-se amb el bloc constitucional, que els equipara a PSC i PP en allò de la legalitat espanyola vigent, com si l´acord de governabilitat per dur a terme la consulta no hagués existit.

A l´hora de la veritat, els partits d´ordre constitucional s´arrengleren, i és bo i pedagògic que CIU surti de l´armari i mostri a les seves pròpies bases que els peatges de la #castacatalana que viuen especialment a la part alta de la Diagonal barcelonina són els que manen, i els dirigents de CIU obeeixen. I això, recordant una conversa amb un convergent de decades de militància,durant el dia de la diada del Pi de les tres branques, encara no és suficient assumit dincs CDC que això succeeix i en canvi sí a UDC, com l´interlocutor militant em deia “a CIU, UDC és qui porta els calers, a CDC és qui porta els vots” i de la mateixa manera que “van donar ordres”en el seu llenguatge de pujar a la Diada del Pi, no tinc tant clar, que els puguin dir toca retirada al peix al cove a unes bases de CIU que s´han sobiranitzat inclús en sector econòmics. Precisament en un sopar amb una taula de perfil econòmic plagada de no gaire dissimulats convergents, repetien lo del procés,com un mantra que “quan arribés l´hora de la veritat, no caldria patir, perquè el govern d´Israel ens ajudarà per pagar les nòmines dels funcionaris”, ai làs, que dir quan hi han actualment més de 400 nens morts per bombardejos d´Israel a una altre poble que no se´ls reconeix com Estat, com és Palestina i continua el bombardeig d´escoles, hospitals, mitjans i principals infraestructures per continuar la colonització de terrenys saltant-se convencions de Drets Humans i mandats de les Nacions Unides.

Però bé, ambdues anècdotes expliquen prou bé, que el procés de pressa de consciència que amb l´Estat Espanyol no hi ha res a fer, i que la solució viable és que el poble decideixi és assumit pel conjunt de la societat i al seu sí, i el big bang a dins de CIU està en fase de no retorn ja que negar que el #9N el poble tingui la paraula i admetre una propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol que negui la consulta, per sobre d´una llei de consultes pròpia que hi doni legitimitat social al procés de la consulta, no pot sortir gratuït en ple escàndol del #caspujol que esdevindrà #clanpujol quan se sàpiguen l´entramat a l´ombre de 23 anys de govern monocolor de CIU, el desprestigi que un expresident presumptament hagi fet tràfic d´influències i evasió fiscal, i a sobre denuncii a la banca andorrana per filtració del secret bancari, quan Andorra ja va acceptar per pressions de París aixecar el secret bancari, i tot per tapar l´entramat, fa vergonya aliena, i desprestigia el poc llegat social de CIU que els quedava, i la forta vinculació de Pujol amb CIU, posa la marca CIU a la picota. I si la pèrdua de valor electoral de la marca CIU, els fugen en massa la base militant , simpatitzants i votants per trair que es faci possible l´exercici de l´autodeterminació, el Big bang a dins CIU, els serveis a la casta catalana a l´ombra mediàtica i econòmica de la cúpula de CIU, i es que el fet de treballra colze a colze en multitud d´actes amb altres persones diverses amb plataformes locals de l´ACN per impulsar el 9N de membres de les bases de CIU, és un element important que serà letal per aquesta formació, però obrirà una onada encara més sobiranista que faci un gir a l´esquerra sobiranista com a garantia que es canalitzi que sí o sí es faci la consulta, vist el gir a obeir el marc espanyol per part de la cúpula de CIU, i els primers damnificats seran les seves 900 candidatures municipals i alcaldables corresponents que pagaran el preu de l´obediència espanyola.

Perquè al poble se li pot fer empassar la pastanaga de dos anys més, i mentrestant anar dilapidant el sector públic, però el #9N, per poc exitosa que sigui la presència a la via catalana, farà que sigui una onada que s´endurà a qui pretengui posar pals a les rodes , a qui veritablement és el subjecte polític, el poble, el que vol decidir, i té la clau per decidir desobeïr i exercir la democràcia el 9 de novembre de 2014.

En això l´èpica li cal símbols i iniciativa del blocaire Jordi Martí #9Nramdevioletes emulant la revolució dels clavells a Portugal, ens pot dotar d´un simbol de dignitat que sorgeix del poble, en contra del poder de l´Estat perquè no oblidem que si el poble vol, ho farem possible. De tan sols nosaltres depèn perquè per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi, com deia Antoní  Massaguer.