Tots hem vist de petits, a l’escola, un impressionant mapa on es veia l’extensió de l’imperi espanyol ocupant la totalitat de la superfície del continent sud-americà -amb la salvetat del Brasil-. És real aquesta imatge, o és una simple exageració portada als llibres de text amb una clara intencionalitat política? Diu Vicenç Pascual Rodríguez a
Frederic el Gran, conversant amb el seu ministre de la guerra, preguntà quin país europeu li semblava més difícil d’arruïnar. Al veure que el ministre dubtava, respongué ell mateix: “-Aquest país és Espanya, donat que el govern espanyol fa molts anys que s’esforça en arruïnar-lo, i encara no ho ha aconseguit”. Karl Marx
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així:Agradecido, Bueno, Caballero, Davidoso, Enamorado, Firme, Gallardo, Honrado, Ilustre, Leal, Mozo, Noble, Onesto, Principal, Quantioso, Rico, y las eses que dicen; y luego, Tácito, Verdadero. La X no le cuadra, porque es letra áspera; la Y
Carta a la Bústia de l’Avui d’avui: La curiositat de Javier Sierra En el número 80 del suplement Plaers d’AVUI hi trobem un article sobre els grans enigmes de la història. L’investigador Javier Sierra declarava que “no ens hem de creure la història a priori, l’hem de qüestionar i cercar en els petits detalls les
Un exèrcit d’aristòcrates. Les darreres fuetades de l’Ancien Régime. Una comunió d’emigrats que colpejaven amb ràbia i honor el darrer alè. N’hi havia de normands, bretons, gascons, provençals, navarresos, languedocians, bearnesos… Un exèrcit desigual, integrat tant per vells com per adolescents. Cadascú amb el seu uniforme de glòria familiar. Descosits, mànigues massa llargues, o vestits
Això ho va escriure François-René de Chateaubriand el 3 de març de l’any 1821; “No seria impossible que a Espanya la república substituís la monarquia, perquè la seva constitució ha de donar els seus fruits. El rei fugirà o serà cessat, si no mor assassinat. No és home prou fort per dominar la revolució. També
Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. “-Tot anava bé fins que el pare va
De la novel·la “La forja de l’exili”, de Lluís Racionero: Molt més alliçonadora per en Martí va ser l’arribada de l’Einstein a Barcelona, convidat pel Municipi i la Universitat a dictar una lliçó magistral sobre la seva tot just estrenada teoria de la relativitat. L’Einstein es presentà d’incògnit a Barcelona amb la seva dona,
Nezahualcoiotzin, rei de reis, senyor de nació de nacions, tenia per costum sortir a caçar disfraçat, vestint de manera molt humil, de manera que se’l podia confondre amb un dels seus súbdits. Així podia veure amb els propis ulls quina era la realitat del seu regne sense que les teranyines de la monarquia li enterbolissin
I promessi sposi és una novel·la històrica escrita per Alessandro Manzoni que recomano especialment, tot i que em penso que no està traduïda al català. La novel·la està molt ben documentada històricament i podem dir que a més d’una obra mestra de la literatura italiana, és també una important font de dades històriques i un
“Sense uns adversaris adequats, les nostres virtuts es panseixen” Sèneca Llegit a l’article “Virtuts pansides“, d’Oriol Junqueras.
Sí, sí, ja la penjo l’estalada. Però com diu l’amic Borinotus, per l’any que ve, Mata de jonc, si us plau, Mata de jonc. Us deixo també un petit text de Gregorio Marañón sobre l’època del Conde-Duque de Olivares. Marañón era un metge i historiador espanyol, que tot i que va flirtejar amb l’esquerra durant
Ja ho comentava al darrer apunt, el principal problema és que després de més de cinc segles encara no entenguem la manera d’actuar dels polítics del país veí. Us deixo, com a exemple, una eròtico-religiosa anècdota, contada per “Gregorio Marañón”, de com desviava el Conde-Duque de Olivares l’atenció de Felip IV dels problemes de Catalunya,
Darrerament hi han hagut un parell de polèmiques referents al nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. Per una banda tenim la “Plaça de Vila de Gràcia“, que enguany perdé la denominació anterior de “Plaça de Rius i Taulet” -amb referèndum inclòs-. I tenim també la polèmica de la demanda d’un carrer o plaça dedicat a
“Reial Ordre de 15 de gener de 1867 on s’obligava als autors d’obres teatrals a posar-hi un personatge, almenys, que parlés en castellà: “En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número