La trappola

Un exèrcit d’aristòcrates. Les darreres fuetades de l’Ancien Régime. Una comunió d’emigrats que colpejaven amb ràbia i honor el darrer alè. N’hi havia de normands, bretons, gascons, provençals, navarresos, languedocians, bearnesos… Un exèrcit desigual, integrat tant per vells com per adolescents. Cadascú amb el seu uniforme de glòria familiar. Descosits, mànigues massa llargues, o vestits massa ajustats i curts. L’antiga vesta d’un jove noble que ja s’havia fet massa vell, pot ser l’uniforme de gala d’algun avi rescatat d’un bagul polsós i oblidat. Comtes, barons, ducs, cavallers de l’ordre de Malta. Ens fèiem anomenar l’exèrcit dels prínceps. Avançàvem amb pas desigual, sense cap mena d’ordre, el fang anava cobrint vellut i medalles. Érem militars, però no pas soldats, no podíem seguir cap disciplina, la dignitat superba del noble ens ho impedia. Un monocle es trencava producte d’una explosió, un veterà avançava coixejant amb un bastó finament treballat, d’empunyadura d’or. Un oficial aixecava amenaçant un sabre, mentre els obusos explotaven a pocs metres. Els fusells alemanys eren d’una pesadesa horrorosa i falliven contínuament. Però tot i així avançàvem amb fermesa camí de la posició de Thionville. Més de trenta generacions de noblesa ens acompanyaven i ens feien invencibles.

Un enginyer ens dirigia i ens demanà de construir un petit mur per cobrir els canons. Era qüestió de fer servir la pala i l’aixada, no hi érem avesats. Aviat vam comprovar amb espant com les llagues de les mans s’anaven convertint en ferida i les queixes augmentaven. Fou en aquell precís moment quan vaig comprendre que allò era l’últim alè del nostre univers, el món ja no tornaria a ser mai més el mateix. Començava una nova era, ens moria la llibertat i arribava la depravació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!