La trappola

Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. “-Tot anava bé fins que el pare va perdre la feina per la gran depresió. Després tocà viure com vam poder. Foren uns anys difícils. Anys més tard arribà la República i semblava que tot s’arreglaria. Al pare li va sortir un bon càrrec de funcionari de presons. I quan ja semblava que tot havia d’anar rodat, esclatà la Guerra Civil. Un altre cop ens tornàvem a trobar sense res“. S’acaba el got d’un glop sec, i em diu amb veu baixa, “-La resta fou terrible!“. Li pots veure l’expresió d’amargor. Anys més tard hauria d’abandonar el país a l’exili. Amb el temps ja ha après a renunciar aquell país que somniava. Ara el que més li recorda la nació perduda és la República, però francesa. La França, que diu ell. Aquest país que tampoc li acaba de fer el pes, però pensa que és millor que tornar i veure en què han convertit Espanya. El problema de l’exiliat és que ja no pot tornar més, les coses mai tornen a ser com eren abans. Només t’ho pots arribar a imaginar, per això la millor solució és mirar de no acabar de tornar mai, i viure del record. Una vegada més em pregunto si serà el darrer cop que li escolto aquestes paraules.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!