La trappola
La trappola che non acciuffa niente
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així:
Agradecido, Bueno, Caballero, Davidoso, Enamorado, Firme, Gallardo, Honrado, Ilustre, Leal, Mozo, Noble, Onesto, Principal, Quantioso, Rico, y las eses que dicen; y luego, Tácito, Verdadero. La X no le cuadra, porque es letra áspera; la Y ya está dicha; la Z, zelador de tu honra.
Em pregunto on es va oblidar el cronista la jactanciosa J, i suposo unes k i W massa modernes per haver estat ja importades. La U me la imagino encara com una V per arrodonir. Però sobre tot hi trobo a faltar la nacional “Ñ“. De fet fa estona que cerco per Sant Google intentant trobar l’any en què oficialment la Ñ va deixar de ser un accident fonètic per guanyar-se un lloc de privilegi entre les afortunades de l’abecedari. El precís instant en que va espènyer la “N” i donà una coça a la “O” per entrar al club de les vint-i-nou privilegiades que donen seient a la Real Academia Española.
El tema no deu ser senzill, una consulta als savis wikipedistes ens mostra una discusió ben polèmica. No s’acaben d’aclarir si l’origen és gallec, àstur-lleonès, aragonès, o és una invenció de monjos èuscars -sembla que a més del PNB, també podrien haver inventat la “Ñ“-. Tanmateix són pocs els erudits que creuen en un origen castellà de la dissetena. Tot sembla indicar que també ella seria immigrada, per molt que hagin intentat senyalar-la amb el gen de la llengua pura.
Ja en Nebrija ens donava, en la primera gramàtica de la llengua castellana, un origen de la Ñ ben poc heroic i independent. La Ñ no deixava de ser un accident fonètic de la N llatina. Però ja es preguntava si no seria injuriós arraconar-la al marge de la resta de lletres de l’abecedari -Sembla que l’ABC ja intuïa els beneficis de la cosa-.
La n eso mismo tiene dos oficios: uno propio, cuando la ponemos sencilla, cual suena en las primeras letras de estas dicciones: nave, nombre; otro ajeno, cuando la ponemos doblada o con una tilde encima, como suena en las primeras letras de estas dicciones: ñudo, ñublado, o en las siguientes de estas: año, señor; lo cual no podemos hacer más que lo que decíamos de la l doblada, ni el título sobre la n puede hacer lo que nosotros queremos, salvo si lo ponemos por letra, y entonces hacémosle injuria en no la poner en orden con las otras letras del abc.
Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre, és la capacitat que tenen els nostres apreciats veïns per fer-se seus tots els invents, i abocar-hi tota la propaganda ecumènica que faci falta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Martí, en l’època del conseller d’educació en Cebrià Ciscar, aquest digué que la ñ era tan sols la grafia de la forma catalana, ny, de la gn francesa, la nh galàico- portuguesa, etc. i que en el castellà, la Y s’havia ‘pujat’ a la n en forma de boina.
Quins temps aquells en què, fins i tot, els llepasessos socialistes coneixien quelcom de gramàtica. Els forenses, d’ara, ni tan sols això.
Rep una abraçada
Tinc una edició del Mio Cid de Colin Smith. A les notes prèvies l’autor parla de l’ortografia del poema. En general la respecta tal com és a l’original. és curiós que Cid o escriuen amb ç “Çid”. I de fet aquesta lletra la fan servir més que la Ñ. Pel que fa a aquesta el seu ús no estava clar i era un intent de reflectir en l’escriptura un so que no tenia una lletra corresponent. En altres llengües és fa un digraf (ny, ng,…). Jo havia sentit a dir que la ñ podia ben ser que vingués del basc o que el seu naixement fos compartit per una influència mútua.
La J és una derivació de la I i la V de la U. Per això IVAN te la mateixa arrel que JOAN (és mées clara la semblança amb el castellà JUAN). I per això els anglesos de la W no diuen “ve doble” sinó “double U”.