Objectiu Shambhala

Soc dels que creu que l’organització social s’ha de basar en ‘lleis universals’ antropològiques. Lleis que funcionen en l’inconscient col·lectiu, però que es poden conèixer (i reconèixer) a través de ciències com l’antropologia, psicologia, sociologia, etc.

L’aportació a la psicologia de Hellinguer, és per a mi del nivell històric de Freud i Jung, Què aporta? Entre la visió freudiana d’un ego navegant com barqueta en un mar inconscient individual, i la junguiana d’un inconscient col·lectiu transpersonal, Hellinguer dóna el pont entre les dues, reconeixen l’inconscient sistèmic que uneix individu, clan i societat. Hi reconeix tres lleis que el regula. Són lleis conegudes de sempre, però ell les sistematitza fenomenològicament com a fonament de les relacions humanes. En diu “ordres de l’amor”. La idea fonamental és que no hi ha amor, creació o vida sense estructura, no hi ha fluid sense contenidor. Per la qual cosa és l’ordre el que permet l’amor (l’energia unitiva que sustenta la vida). Amb desordre la vida es malmet, degenera, pateix i mor. El centre de la teràpia sistèmica, que ha generat Hellinguer, és el restablir l’ordre que permet la vida i que sol trobar-se en la història familiar. Són tres els ordres que reconeix en els sistemes humans:

• El primer, la pertinença: tothom és igual, té el mateix dret a ser, ningú que hagi existit pot ser exclòs; si un sistema té un exclòs intenta reequilibrar-se fent que algú -a costa seu si escau- representi d’alguna manera qui hagi estat anteriorment exclòs.
• El segon, la jerarquia: no tothom és igual. La fonamental és la jerarquia cronològica, tot i que en organitzacions també n’hi ha de funció -la més reconeguda-, així és primer la funció que més permet l’existència de la pròpia organització. La cronològica és clara i és la que fonamenta les famílies: és primer qui ha arribat abans al món (per exemple, la parella és primer que els seus fills). Per això fracassen les “revolucions” com a tals quan intenten excloure el que hi ha d’anterior. La naturalesa funciona per evolució, l’anterior s’integra en un nou tot més ordenat i complex que integra tant lo vell, com lo nou, al que aquell ha donat vida.
• El tercer, l’equilibri entre el donar i el prendre. Molt òbvia. Tot element de l’univers s’alimenta d’altres elements menys complexes, i és alhora aliment d’altres més complexes. L’intercanvi en el sistema i entre sistemes és el que permet viure. Si un element s’ho queda tot mata el sistema, si no pren -o no pot prendre- res mor i empobreix el sistema.  L’intercanvi entre el donar i el rebre es fa a través del valor. Estem programats per valorar les coses i apreciar si hi ha equilibri entre el valor que rebo i el que dono. D’aquestes coses nostres valorades diem-ne “actius”. Si un rep més del que dóna sol abusar d’un poder. Les empreses que no respecten aquest equilibri acaben malament, en una generació o altra.

Hi ha llibres enters sobre aquests ordres que no puc resumir més. Aquesta època d’aparent “desordre”, des del reconeixement dels dits ordres, em pregunto si les costures del sistema social peten just per dinàmiques contra aquestes lleis, i si un restabliment d’ harmonia no vindria de noves regulacions més d’acord amb aquells ordres.

Sospeso com a hipòtesi que l’onada neolliberal -que porta caos- és alhora un desordre correspost per un altre desordre assimilat pel pensament d’esquerres, ja estèril, i que veig en les definicions simplistes d’anticapitalisme.

Així cal, una crítica d’esquerres a l’estat del benestar que ha creat la socialdemocràcia i democràciacristiana europees. Van tenir al virtut de plantejar la inclusió de tothom, donant drets a tothom, garantint benestar al preu que calgués , amb un mercat laboral nacional-paternalista… han estat el paradigma de la igualtat, a costa de tota la resta del món. Només s’ha pogut aguantar en el països més productius que poden pagar-ho, i en els altres mentre han tingut mercats i societats nacionals poc oberts, i mentre es podia explotar la terra i el tercer món.  Però quan el tercer món es fa tractar més com a igual, i els mercats s’han globalitzat i les finances s’han deslocalitzat, ja no es pot pagar (hi ha altres alternatives al deute dels europeus). En resum, crec que és un desordre la confusió dins el concepte d’“igualtat”, del que seria “inclusió” (del primer ordre o dret a pertànyer), amb el que dret a “rebre tot el que pugui a costa d’altres” (del tercer ordre o equilibri entre donar i rebre)

Com podria ser concebre un ordre social a la llum dels tres ordres de Hellinguer? Primer i fonament de tot, plasmant el principi de la pertinença, que tothom que existeix té dret a existir: accés universal a la vida, a la identitat, a la sanitat, a l’educació, a l’aliment, a l’alberg… Per simplificar, seria partidari del dret a una Renda Bàsica, universal, només pel fet de ser ciutadà, tant per a rics com per a pobres. Alhora que això es financés amb impostos de tothom: aquest dret a ser-hi s’ha de poder pagar entre tots els que hi som. La inclusió es concreta en el regne del dret, només per ser-hi hom té “dret a…”. Però cal -almenys aquí- afinar molt amb els límits, perquè més enllà del ser-hi, un podria pensar que té dret a tot a la vida (així ens ho deia la socialdemocràcia, sempre amb alguna nova prestació paternalista-populista a canvi de vots)

Els elements paradigmàtics d’aquest suposat “dret a tot” són el “dret” al treball (digne i fix), encara que a una altre punta de món algú vulgui fer el teu treball a meitat de preu, i el “dret” a l’habitatge digne i finançat, de concepció burgesa (“pis de 4 habitacions”). Crec que ho hem convertit en “dret” perquè hi havia qui ho pagava i perquè “consumim” política i votàvem a qui ho prometés… Però en realitat no són drets, són actius. Són el patrimoni que cadascú té: quan un ja pertany, quan ja és ciutadà, el mercat és el millor regulador de “què faig amb la vida”, és a dir, si funciona com a tal assigna recursos eficientment. Com a mínim tothom té hores que pot intercanviar amb altres, les hores de treball són el mínim actiu de cadascú, i això dóna dignitat a la vida.

Amb els actius ja no hi ha igualtat; la igualtat seria contra la seva naturalesa. Un actiu té un valor, té el valor que li dóna un altre, això és el fonamental. El regulador intervé perquè no hi hagi abús de poder per cap part, però no per decidir sobre el valor.

D’aquesta manera, tant estructurant és la igualtat de dret a pertànyer a una societat, ja que així pot existir la vida, com la desigualtat en els actius, ja que així és com evoluciones els seus membres. És que l’univers tant ens vol vius com evolucionant.

Crec que una font central de desordre és aquesta contradicció entre la naturalesa dels actius, i les constitucions polítiques europees que els donen valor de “dret”. Així és fàcil creure que són un dret, que el progrés passa pel total desplegament d’aquests drets dits “socials”. Però els actius estan en un altre joc, estan en el joc del donar i prendre, no de la inclusió, no del ser part de la societat.

Al neolliberalisme li importa un rave la inclusió. Només es centra en el tercer ordre. Tot ho compra i ven; tot li té un preu, inclòs la vida. Així ens pot dir “és més barat que et moris” i tancar un hospital si no “es pot pagar”.  En canvi,  a la socialdemocràcia només li importa la inclusió, fins a l’extrem de fer-nos a tots iguals en tot, no li importa el cost. Li ha semblat que sempre hi ha d’haver recursos (la màquina de fer diners) per fer més promeses de que “… també tindreu això i allò gratis”, fins que ha xocat amb els límits del planeta i el del valor que la resta del món donen al que fem aquí. Així l’esquerra té la decadència assegurada, segueix mirant al passat: “no a les retallades”, recuperar “drets socials”, i “conquerir-ne” més, sense mirar qui paga (els rics -que són vistos com una cartera amb potes i pou sense fons; són l’excusa per no mirar els límits de la seva política)

En fi, crec que és una època de confusió entre el dret a pertànyer a la societat i els actius que hi posem en el joc del donar i rebre com a membres de la societat: banca, salaris, habitatge… Aquestes no les veig com a dret, sinó com a actius. Confusió que porta a l’esquerra a una derrota política front el neolliberalisme, via sobreendeutament. Tot hi que es tracta d’un endeutament del sector públic per absorció d’endeutament privat.

En aquesta conjuntura, doncs, la clau podria estar en el bisturí fi de discernir el límit dels drets de la pertinença:

(llista en construcció)
Què és pertinença	Què va més enllà de la pertinença i pot esdevenir   paternalisme-populisme
Dret a la vida i a la seguretat	‘isrealitzar’ el país
Dret a l’asil, al refugi, a la migració
Dret als comuns, a l’accés a comuns i serveis públics	Propietat privada   Obtenir de comuns i serveis sense participar-hi i contribuir-hi
Drets polítics, a la participació democràtica
Dret a una identitat col·lectiva	Identitats minoritzades per supremacies, o   identitat “cosmopolita” desarrelada
Dret a l’educació
Dret a la salut
Renda bàsica de ciutadania incondicionada	“Dret” al treball (o trobar feina en una   empresa d’altri) i amb sou “suficient”
Dret a aportar valor	“dret” a establir el valor de l’aportat
Alberg	“Dret” a l’habitatge de concepció burgesa   d’un mercat especulatiu. No respectar regles de bon veïnatge
Serveis de democratització del ciutadà   productor i emprenedor	Subvencions financeres
Dret a l’aportació cultural d’una identitat   anterior	“Dret” a d’una identitat anterior ser   referent cultural
…	…

Per si no fos suficient el desordre entre el primer i el tercer ordre, vivim aquí un desordre afegit que vol ignorar el segon ordre, el de la jerarquia. Hi ha persones i famílies que han migrat sense reconèixer on han anat a parar. En comptes de respectar els que estaven primer a on s’ha establert, es presenten com si fossin els el model, la matriu sobre la que cal créixer. Per exemple donen per suposat que la llengua o la religió que porten té supremacia aquí, que ha de ser assimilada pels que els han acollit. És la jerarquia inversa, desordenada, i que repercuteix en una vida desubicada, desarrelada i conflictiva. “Hostes vingueren i de casa ens tragueren” diu la dita. Aquesta és la situació típica que es crea el colonitzador.

L’esquerra va negligir a Catalunya durant la transició donant el missatge implícit als immigrants de que no calia que fessin l’esforç d’entendre i respectar el català. Una part, de ments colonitzades, encara considera més autèntic, del poble, o més obert i cosmopolita, viure aquí en castellà.