No ho vàrem aprendre
Llisc el “Dietari d’exili” (Proa) de Jaume Miratvilles, un relat a voltes massa íntim del primer exili republicà a França, Algèria i Amèrica. Quan “Met” arriba a Mèxic, després de tota mena de calamitats, es troba amb que els republicans espanyols preparen el seu retorn al poder, convençuts que els aliats després de derrotar Hitler la manprendran amb Franco. I se n’adona, perplex, que els dirigents exiliats de la república espanyola, que havien format una cosa que es deia Comité Nacional (com no!), volen anul·lar l’autonomia de Catalunya i el País Basc, tot afirmant que ha estat el gran problema del règim i la culpa de la insurrecció.
Llàstima que no entenguérem aleshores ja que Franco no era l’únic problema. Igual ens hauríem estalviat aquests trenta anys d’autonomia que sembla que comencen a topar amb la paret de nou.
Ja ho va dir l’Azaña allò que preferia una Espanya feixista a una Espanya trencada.
Llàstima que sempre se’ns hagi recordat la frase equivalent que va dir Franco i no les dues.
… encara hi ha qui pensa i s’entesta a defensar què allò que més s’assembla a un valencià d’esquerres és un “espanyol” d’esquerres, i no un altre valencià, encara que siga de dretes. Caldrà recordar-los que allò que més s’assembla a un “espanyol” de dretes és …. un altre “espanyol” d’esquerres.
Si férem un exercici de sil·logisme, conclouríem, aleshores, que allò que més s’acaba semblant a un valencià d’esquerres és un “espanyol” de dretes, i no un altre valencià, encara que siga de dretes. Ves per ón, quina conclusió més absurda, no?