Allà a la corba
El vèiem a prop, màgicament aprop, quan va botar. El vam veure elevar-se i tota la grada blaugrana de l’Estadi Olímpic de Roma ens vam alçar amb ell, com expulsats de la cadira. Va ser un moment inacabable, com si el temps s’haguera aturat. I Messi, allà davant nostre, levitava embolcallat en la preciosa llum de la nit romana contra el verd relluent del camp. Jo vaig tindre la sensació que s’aguantava sol, ell, flotant. I de seguida vam veure la bola en un passeig llarg passar per damunt de Van de Saar i explotar a la xarxa. Em vaig abraçar a la gent que tenia al costat, un tal Ximo, castellonenc i un senyor que venia d’alguna part d’Espanya que no vaig saber identificar i vaig alçar els dits al cel, pensant en ella, en la Mavi, que es va quedar al primer partit contra el Chelsea. Quan vaig tornar a obrir els ulls Messi corria com un bou embogit per la banda i una pila blaugrana se li pujava a coll, el tombava i l’omplia de besos i abraçades mentre nosaltres no sabíem ja si cridar més o si callar conformats perquè ja no es pot jugar millor ni més bé, ni es pot viure un partit millor. Jo em vaig treure les ulleres, em vaig acabar l’aigua que em quedava en el got, tota seguida i vaig mirar rialler a un amic del Ganyet que seia aprop. Amb la mirada s’entenia tot. Però em vaig tornar a posar les ulleres. No volia perdre’m ni un minut d’aquell ball excels que els de Guardiola estaven dansant.
Ahir va ser un simple partit de fútbol més d’alt nivell com tants altres.
De la realitat del mite de Maradona amb la mà de Déu inclosa, a la promesa de Messi amb la realitat del cap de Déu.
Puc entendre que gaudiu d’aquests èxits tan mundans i ho celebre… Però no és això de l’Olimp un frau per més literatura que li poseu?
És clar, que el moment pot esdevindre quasi d’un gaudi etern, amic dels meus amics Dionís i Tere…
hi hauries al·lucinat ! No m’ho podia creure com es va llançar la gent al carrer. Mentre sopàvem a ‘El Rall’ es sentia tant de soroll al Lisboa com al ‘ The Lounge’ on no es sentia massa fans anglesos, be al contrari fou com siestigués ple de blaugranes. Feien un castellet a la plaça del doctor Collado, on s’ubica el Lisboa. I en ell, la penya del Barça. Crits de Visca Barça i visca Catalunya. Desacomplexadament. En anar-nos-en cap a casa la plaça de l’ajuntament estava mig plena i molta xerinola i germanor. Avui, al matí, molts nanos duien la samarreta del Barça.
PS: tu t’has enrecordat de la Mavi, i jo, anit, vaig fer-ho d’en Pep Benet, l’amo del Lisboa. T’ENVEGE DE NO HAVER SIGUT A ROMA.
Mentres el Barça siga un exponent més del catalanisme, benvingut sia. Una cosa té el Barça: trau senyeres i estelades arreu, trau el català al carrer, introduïx els nouvinguts en el sentiment catalanista, en l’estima per esta terra, i és per això que per a mi el Barça, si més no ara com ara, és més que un club, i això, xicots, no és gens negligible.
Potser haurieu de pensar d’incorporar la imatge ralentida del gol de Messi com a cortineta d’entrada del ‘Bon cop de cap’ de la propera temporada…